Seta

El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.

Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...