Primavera sense oronetes

Al principi ho vaig voler atribuir simplement a un retard circumstancial en la seua arribada des de terres africanes, a pesar que les notícies, que apuntaven precisament en direcció contraria, em feien pensar en què havia d'haver alguna cosa més. Però ja ha passat més d'un mes des de la data en què habitualment es deixaven veure, i la sospita ha esdevingut, malauradament, una certesa: enguany, al poble, no hi ha oronetes. És cert que, d'ençà que hi vivim i com a part d'una tendència que sembla ser general, cada any ens ha fet la sensació que anaven fent-se més i més escasses: primer van deixar de criar a casa; després, primavera rere primavera, semblava que anaven veient-se'n cada volta menys, i fins i tot ho vaig deixar escrit fa ara quatre anys. Mai, però, havíem arribat als extrems d'enguany, en què a penes si se'n veu alguna sobrevolant els bancals de la contornada o en les proximitats del riu, però cap pels cels del poble i la seua rodalia immediata. Ignore si aquesta absència està notant-se també en altres llocs, o si per contra és una qüestió merament local: és probable que un parell de reformes recents en les velles cases del poble hagen estan suficients per impedir que hi criaren les poques parelles que encara hi resistien, i que només per això s'hagen vist obligades a buscar altres indrets més adequats en els quals poder fer-ho. Siga com siga, no veure-les sobrevolant veloçment el pati cada capvespre aboca una ombra inevitable de tristesa sobre una primavera que, pel demés, només pot qualificar-se com a esplendorosa. I potser no siga molt el que nosaltres podem fer per ajudar-les a tornar; però millor fer poc, que no fer res.


Actualitze (i gustosament, rectifique): hui, vesprada de dilluns de Pasqua i per primera volta en el que portem de primavera, tres oronetes s'han deixat veure fent acrobàtiques passades entre els arbres del pati. Poc és, sobretot comparat amb altres anys; però al menys ja no puc dir, parlant amb propietat, "sense oronetes". Més prompte que ho haguera escrit...



Afortunadament, no tot són males notícies aquesta primavera: encara sense eixir de l'àmbit de les aus, crec que mai havia vist tants teuladins revolant per casa com enguany, la qual cosa sembla contrariar --ni que siga puntualment-- un declivi que ve també constatant-se des de fa temps als nostres pobles i ciutats. I qualsevol passejada per la serra --i n'he fet unes quantes, aquests dies de descans de proximitat-- representa, com feia anys, una bona collita de plantes interessants o remarcables: trobar, en una mateixa i curta caminada per Mariola, l'orquídia papilionàcia, la purpúria i la itàlica, és un luxe a l'abast de molt pocs indrets del País.