25 d'abril

És evident que no és, ni de bon tros, la conseqüència més remarcable de la derrota d'Almansa. Però tal dia com hui, amb el soroll dels trons encara retronant en els oïts, no està de més recordar que les festes d'Alcoi van estar prohibides --en el seu vessant no religiós-- entre 1708 i 1741, quan el Real y Supremo Consejo de Castilla, a instàncies d'un "Memorial" presentat pel veïns (i promogut, segons les fonts, per l'aleshores Gobernador y Justicia Mayor de la Villa i Tinent General dels Exèrcits, Don Luis de Costa y Quiroga) va tindre a bé autoritzar el seu restabliment, amb una estructura molt similar a la que ha arribat fins als nostres dies. Han passat més de tres segles, i el País Valencià ha perviscut, malgrat tot i contra tot. Però seguim entestats, encara, en enviar "memorials" a Madrid per demanar, si no és molèstia, que algú tinga a bé donar-nos allò que, per justícia, és nostre. També això s'acabarà, però, perquè la història ja és passada i el conjur no dura sempre, i tard o d'hora hem d'acabar entenent què significa, realment, que ja n'hi ha prou.

La Diada de Sant Jordi se m'ha passat, enguany, com s'espera que la passe un alcoià: entre moros i cristians, amb un got de cafè-licor a la mà i el blog tancat fins que passaren festes. Espere, en tot cas, que tinguéreu un gran dia; jo, ja ho veieu, no em puc queixar. I de Messi, ja ni en parlem...