Quan Columbretes va poder ser Parc Nacional

La meua última visita a Columbretes, de la què parlava ací mateix fa uns dies, va tindre, com les anteriors vegades en què m'hi vaig poder acostar, un motiu professional. Aquesta volta, però, no es tractava de censar cetacis o de fer una mà en el seguiment de la singular flora de les illes, sinó d'un assumpte de caràcter més aviat institucional: aquest 2018 es compleixen trenta anys d'ençà que la part emergida d'aquest espai excepcional va ser declarada Parc Natural, i per això, i per primera volta en tres dècades, la seua Junta de Protecció (l'òrgan de participació vinculat a l'espai, del qual formen part administracions, universitats, pescadors i ecologistes), que habitualment es reuneix a Castelló, s'hi va desplaçar per a celebrar la seua reunió a les instal·lacions del far de l'Illa Grossa.

La declaració, aquell ja llunyà 1988, de l'aleshores Parc Natural de les Illes Columbretes (a hores d'ara, i des de que va ser reclassificat el 1994, l'espai té la consideració de Reserva Natural), va representar, com saben bé totes les persones que van lluitar activament per aconseguir la seua protecció, una fita cabal que va marcar, afortunadament, el futur de les illes. Només cal recordar, en aquest sentit, que fins uns pocs anys abans de la seua protecció, el que a hores d'ara és reconegut com un dels espais naturals més rellevants de la Mediterrània occidental, havia patit els efectes devastadors de la pesca incontrolada i abusiva, i fins i tot era utilitzat com a camp de tir per a les pràctiques aèries i navals de l'Exèrcit Espanyol: feia ja alguns anys que entitats i administracions (incloent-hi, fins i tot, el mateix ICONA) havien manifestat la seua oposició a aquesta pràctica, però no va ser fins al 1982 que el Ministerio de Defensa es va comprometre, a instàncies d'una moció presentada uns mesos abans per la Diputació de Castelló, a acabar amb aquesta pràctica.

La figura del Parc Natural, però, no va ser la primera opció escollida per a la protecció de l'àrea: paralitzades finalment les maniobres militars, i amb una pressió social creixent --amb un paper preeminent, entre d'altres, de la Colla Ecologista de Castelló-- per convertir les illes en un espai protegit que garantira la preservació dels seus valors naturals, científics i culturals, unes encara novelles Corts Valencianes van aprovar en Ple, el 17 d'octubre de 1984, una Proposició no de Llei, en la qual s'instava al Consell "perquè elabore un Projecte de Llei per a la declaració de parc nacional Martimo-Terrestre i l'establiment d'un règim especial de protecció al conjunt de les Illes Columbretes". Llavors com ara, el Parc Nacional representava la figura de protecció ambiental de major rang normatiu, reservada en el marc legal aplicable en aquell moment (la pionera Ley 15/1975, de espacios naturales protegidos), a espais declarats per Llei com a tals "por la existencia en los mismos de ecosistemas primigenios que no hayan sido sustancialmente alterados por la penetración, explotación y ocupación humana y donde las especies vegetales y animales, así como los lugares y las formaciones geomorfológicas, tengan un destacado interés cultural, educativo o recreativo o en los que existan paisajes naturales de gran belleza".

A partir de la proposició d'octubre de 1984, les mateixes Corts Valencianes van aprovar, el 7 de maig de 1986, una Proposició de Llei que va ser presentada, seguint el procediment establert, davant el Congrés dels Diputats, que va iniciar la seua tramitació a través de la seua discussió en la Comissió corresponent (la d'Industria, Obras Públicas y Servicios). I ací és on les intencions inicials de les institucions valencianes van començar a torçar-se: el Diario de Sesiones del Congrés dels Diputats recull, en el seu número corresponent al 22 de setembre de 1987 una interessant però feixuga discussió jurídica sobre l'abast de les competències estatals i autonòmiques en aquest àmbit --tema que serà recurrent en anys vinents en aquest i en altres àmbits comparables, i del que ja vaig dir alguna cosa fa temps en aquestes mateixes planes-- i que, al remat, va tindre com a resultat que allò que havia entrat al Parlament espanyol com una proposta concreta i ambiciosa de declaració d'un Parc Nacional Marítimo-Terrestre sota l'administració i la gestió de la Generalitat Valenciana, en sortira convertit en una descafeïnada norma, denominada formalment Ley 30/1987, de 18 de diciembre, de ordenación de las competencias del Estado para la protección del Archipiélago de las Islas Columbretes, i que es limita, en els seus cinc articles, a deixar més o menys clar que, pel que fa a l'àmbit terrestre (les 19 hectàrees emergides de les illes i illots de l'arxipèlag), la Generalitat podia exercir les competències de conservació del medi ambient que tenia atribuïdes per l'Estatut de 1982; però res de ficar-se en el medi marí --ni amb la pesca--, la regulació del qual quedava, a tots els efectes, en mans de l'Administración del Estado.

En tot cas, és cert que, si bé evitava aplicar a l'espai qualsevol figura jurídica de conservació ambiental, la Llei de 1987 establia un règim genèric de protecció per a l'arxipèlag (incloent-hi l'àrea marina circumdant), en declarar com a prohibida "toda actividad que directa o indirectamente pueda alterar los elementos y la dinámica de los ecosistemas existentes en el mismo, y en particular la integridad de su gea, fauna, flora, vegetación, aguas y atmósfera". Però també, i sobretot, va sentar les bases per a l'actual realitat jurídica de les Illes Columbretes en tant que espai (o espais) protegit(s), amb la concurrència de dues figures contigües de protecció segons es tracte de l'àmbit terrestre (la Reserva Natural de les Illes Columbretes, hereva del primitiu Parc Natural declarat per la Generalitat el 25 de gener de 1988), de competència autonòmica; i el marí, regulat pel Ministeri competent sota la figura d'una Reserva Marina d'Interès Pesquer declarada l'any 2008, la qual deroga i substitueix, al seu torn, la Reserva Marina declarada l'abril de 1990. Des de 1998, successius convenis de col·laboració entre totes dues administracions han permès dur a terme un règim raonablement eficaç de gestió coordinada en aspectes fonamentals com ara la vigilància dels espais o el manteniment de les instal·lacions existents en l'Illa Grossa.

Ignore per quina raó, després d'aquell primer intent frustrat i durant molt de temps, ni la Generalitat Valenciana ni el Govern de l'Estat van fer cap altre pas en el sentit de declarar un Parc Nacional de les Illes Columbretes que substituira i unificara els espais naturals abans esmentats. Intuisc, però, que a més de les qüestions d'índole competencial (no solament les relatives a la relació entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó també dins mateix de totes dues administracions, entre departaments responsables de medi ambient i de pesca marítima), la necessària i sempre complicada regulació de l'activitat pesquera en la zona no va facilitar el camí. No va ser fins l'any 2002, quan les Illes ja havien afegit a les seues figures de protecció la inclusió en la Xarxa Natura 2000 i la designació com a Zona Especialment Protegida d'Importància per a la Mediterrània (ZEPIM), que l'aleshores Conselleria de Medi Ambient va tornar a proposar a l'Estat que reprenguera la iniciativa de declaració com a Parc Nacional. Però una volta més, tot i els pronunciaments polítics inicialment favorables, la proposta va xocar de nou amb dificultats tècniques i formals que paralitzaren altra vegada el procés; probablement, en aquest cas, a les dificultats ja esmentades cal afegir la declaració, per aquelles mateixes dates, del Parque Nacional de las Islas Atlánticas, amb valors naturals relativament comparables als de les Columbretes (i el segon parc nacional espanyol de caràcter maritimo-terrestre, després de l'Arxipèlag de Cabrera), el que va contribuir a refredar una volta més la iniciativa. L'últim intent de què tinc constància va tindre lloc el 2010, quan WWF, en el marc del projecte Indemares, va tornar a llançar una proposta que, en aquest ocasió, a penes va tindre cap repercussió.

Potser algun dia algun govern, d'ací o d'allà, reprendrà la vella idea i acabarem veient les Columbretes convertides en Parc Nacional. De mèrits, indubtablement, no li'n falten, per bé que ara com ara, i per la meua part, no m'acabe de decidir entre els avantatges i els inconvenients d'aquesta possibilitat, si més no en tant que el confús i obsolet marc competencial en la matèria no siga objecte d'una profunda revisió, o bé siga directament substituït per un altre; ja m'ho pensaré bé, si fóra el cas. Allò important, en última instància, és seguir treballant per aconseguir que, més prompte que tard, algunes amenaces que encara se cerneixen avui dia sobre la nostra mar ens resulten tan inconcebibles com la imatge d'uns avions disparant les seues bombes sobre el Carallot.

D'acord, reconec que, en dates com aquestes i amb la basca que està caient, potser no he triat un tema massa digerible per escriure aquesta vesprada. Però ja sabeu que, quan se'm clava una cosa en el cap, em costa deixar-la córrer fins que l'aboque, així que deixeu-me que tracte de torcar-ho (un poc) amb una imatge que voldria un poc més refrescant: la silueta del Penyagolosa alçant-se sobre els colls del Desert, una de les senyes que feien servir els mariners per orientar-se i trobar els rumbs i les pesqueres.