"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 18 de maig de 2010

La mar, de quí?

La setmana passada, abans de les meues digressions gürtelianes --sabreu perdonar-me, però és que la cosa té collons es mire com es mire-- hi havia almenys dues cosetes sobre les què m'havia plantejat escriure. La primera, un llarguíssim dinar (per fi!) amb els amics-de-tota-la-vida, que ja sabeu que són aquells als què acabes veient menys que al teu dentista; la segona, a tall de un (altre) viatge de faena a Madrid, sobre el mar, la seua conservació i les responsabilitats públiques sobre el tema. Com que l'amistat és cosa sagrada i de temps no en tinc molt ara, deixe aquella per a altra ocasió, que bé s'ho mereix. I quant a la segona, doncs la veritat és que dit com ho he dit ja es veu que pot ser un assumpte més aïna avorrit. Així és que no sé si me'n reixiré, però em sembla que paga la pena intentar-ho, i ja veurem que passa.


A pams: prescindiré de detalls sobre les meues ocupacions professionals, una part de les quals té a veure com dic amb les espècies i els hàbitats que viuen, mal que bé, en les aigües que confronten amb les costes valencianes. Tema que, ja de per si, resulta complicat, perquè la veritat és que a una manca molt notable d'informació sobre què passa a l'aigua i als animals i les plantes que hi viuen, s'ajunta també un cert (i també general) desinterés sobre el particular, tret de sectors socials concrets, de que passe alguna cosa lletja i especialment visible --un abocament de gasoli, posem per cas-- o d'alguns aspectes puntuals i específics, com els que tenen a veure amb el bany a les platges o els alguers de posidònia. Majoritàriament, però, el nostre mar segueix sent un immens albelló, destí final de tota mena de residus i humiliacions, mentre les meravelles que, miraculosament, han aconseguit sobreviure a una desfeta que no es detura, continuen sent unes grans desconegudes --és el que té viure baix l'aigua, supose--entre la desidia o la complicitat de la major part de la població, que només espera platges netes i arena blanca.

I a això cal afegir, encara, una situació legal diguem-ne complicada, que és el que volia provar de dir hui. La cosa, a grans trets, pot resumir-se --molt i malament-- en dos aspectes clau, que podriem anomenar "sectorial" i "competencial", tot i que ambdós es troben íntimament relacionats. El "sectorial" vol dir que la conservació del medi ambient marí es troba al mateix nivell que altres àmbits d'actuació de l'administració, com ara els ports, la navegació, la regeneració (?) de platges o (molt especialment) la pesca marítima, que solen recaure sobre departaments diferents i sovint molt distants, amb directrius i pólítiques també diverses. Des de d'aquest punt de vista, doncs, la conservació ve a ser simplement una cosa més de les que afecten al mar, i s'ha de fer el seu lloc en un context polític i tècnic no sempre favorable a aquestes qüestions. El camí per fer, en aquest camp, és molt llarg encara, i ja dic --i no és per fugir d'estudi-- que, malauradament, el nivell de conscienciació i les exigències socials sobre el particular no ajuden molt.

La segona, la "competencial", és encara més complexa, fins i tot un punt surrealista. La cosa comença, precissament, pels "títols competencials" reservats per la Constitució (Espanyola) a l'Administració central i a les comunitats Autònomes. En alguns temes, com ara la pesca, la cosa sembla estar bastant clara: a partir del que s'anomena línies de base recta (línies imaginàries que uneixen punts prominents del litoral, des de les quals es delimita el mar territorial dels estats) es defineixen dos sectors marins que queden subjectes a diferent competència en matèria pesquera. De la línia de base cap a terra, hi ha les denominades aigües interiors, que corresponen a la comunitat autònoma; la resta, des de la línia cap a mar obert, són aigües exteriors, i és l'Estat l'encarregat de la seua gestió. Així ho estableix l'article 148.11 de la Constitució (Espanyola), que diu que les comunitats Autònomes podran assumir competències en "La pesca en aguas interiores, el marisqueo y la acuicultura, la caza y la pesca fluvial". El problema és que l'apartat 9 del mateix article també atribueix a les comunitats Autònomes "La gestión en materia de protección del medio ambiente", però en aquest cas sense deixar clar, quan aquest "medio ambiente" és marí, on està el límit...


Zones marítimes, de la Viquipèdia


A partir d'ací, i durant vint-i-cinc anys, cadascú ha anar apanyant-se-les com ha pogut, volgut o sabut, llançant-se recursos a dret i tort, fins que l'any 2002 el Tribunal Constitucional, a tall d'un conflicte entre l'Estat i la Junta de Andalucía sobre el Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar, va constatar, després de complexes deliberacions, que: a) la pesca, el medi ambient i els espais naturals protegits són coses molt distintes i que convé no mesclar, i b) el problema és que el l'aigua es mou ("el mar territorial, como soporte topográfico del medio ambiente se integra en primer término por un elemento móvil --las aguas-- que, por obvias razones físicas no pueden adscribirse de modo permanente a un lugar determinado"). Al remat, la Sentència en qüestió ve a dir que, en general i pel que fa a espais naturals protegits (ja he dit que en pesca és diferent), el mar és una competència estatal perquè el territori de les comunitats Autònomes s'acaba en terra; però excepcionalment, i com que l'aigua és "mòbil", aquestes podran assumir la competència si es justifica que entre el mar i la terra hi ha continuïtat ecològica: "las circunstancias y características específicas del espacio a proteger pueden demandar, en ocasiones excepcionales, que el mismo se extienda en alguna medida sobre el mar territorial, singularmente cuando así venga exigido por la continuidad y unidad de dicho espacio físico". Principi, aquest de la "continuïtat ecològica", que ha estat incorporat a les lleis però que en la seua aplicació pràctica no deixa de ser, ja es veu clarament, tan subtil i mòbil com les pròpies aigües.


En conclusió, per no fer-ho més llarg: encara hui, i per sorprenent que puga semblar, hi ha molts dubtes sobre si la responsabilitat sobre la conservació mediambiental del mar que toca les costes del nostre país és del govern autònom, o del de l’Estat. Cosa que no passaria de ser una anècdota per a diletants o material d'estudi per a juristes saberuts, si no fóra perquè, com és obvi, les conseqüències pràctiques d’aquesta qüestió no són en absolut rebutjables i van més d’enllà d’aspectes –diguem-ne—de sobirania que, siga dit de passada, no semblen tampoc preocupar molt a qui sí que s’interessa per altres aspectes de l’autogovern i el territori. Les perspectives, ara com ara, no semblen gens clares (s'està tramitant al Congrés una Ley de Protección del Medio Marino que, si fa no fa, ho deixa tot com està), tot i que he de dir que almenys els tècnics d'allà i d'ací, i d'altres comunitats costaneres, ja anem fent per posar-nos d'acord en allò essencial, encara que calga anar a Madrid a parlar de la nostra mar. Perquè al remat, pescadors, dofins, escaterets, bussejadors o gavines corses comencen a estar un poc farts de romanços. I, entre sentència i sentència, el mar se'ns va morint cada dia un poc més.

Ah, aquells temps feliços en que els peixos duien les quatre barres a la cua...






I un peix, de post scriptum: se'n diu corvina (Argyrosomus regius), fa unes setmanes un amic aficionat a la pesca em deia que era un peix exquisit, que ja no es pescava quasi mai a les nostres costes --abans sembla que era abundant i de bones talles-- i que calia fer alguna cosa per protegir-lo perquè només en trobava d'acuicultura. Casualment, al dinar d'amics que deia abans --que es va prolongar fins el sopar--vaig provar-la. Un dels millors peixos que he menjat. I un altre tresor marí en (aparent) perill. Au, Julio, ja ho he dit.

2 comentaris:

  1. En efecte, la corvina és un peix exquisit. De repent m'han entrat unes ganes tremendes d'enviar a fer la mà totes les muntanyes del món (acabaré fent-ho, crec que en cosa d'un any, potser menys) i tornar d'on no devia haver eixit. Ara llegint este post he enyorat no sap com les classes de dret marítim i biologia pesquera.

    ResponElimina
  2. Classes necessite jo, Comtessa, que cada vegada m'aclarisc menys... Sort de la corvina (amb bons amics, un arrosset negre i un Rias Baixas, sopar de luxe) i d'alguna escapadeta, cada volta més rara, cap a Columbretes.
    Segur que algun d'aquells --envejables-- viatges que esteu planejant toca mar...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...