Més que muntanyes

Per a molts de nosaltres, Nepal és sinònim de muntanya: la presència preeminent de l'Himàlaia i els seus extensos i accidentats estreps condiciona profundament --i en gran mesura, amb raó-- la nostra imatge del país, fins el punt que, en evocar aquelles terres sense haver-les trepitjat mai, costa imaginar algun paisatge que no estiga marcat per l'abrupta topografia de la principal serralada del planeta i els seus majestuosos cims. Per això, quan preparàvem el viatge, em va sorprendre descobrir que, a desgrat del tòpic, una part substancial del sud del país correspon a terres baixes i planes, esguitades de prats, boscos i aiguamolls: és l'anomenat Terai, una extensa ecoregió compartida amb l'Índia i que s'estén, amb característiques similars, fins a Bhutan i Bangla Desh.

Marabú collgroc (Leptoptilos javanicus)

El Terai (i el Duars, nom amb que es coneix la seua prolongació cap a l'est) correspon en essència a un cinturó de terres al·luvials que voregen pel sud els últims estreps muntanyencs de l'Himàlaia, i que  enllacen al seu torn i cap a migjorn amb les extenses planures del Ganges i els seus afluents principals. Com del Terai, tampoc no havia sentit parlar mai de les diverses àrees protegides que, tant al Nepal com a la veïna Índia, han estat declarades per preservar aquests singulars ecosistemes subtropicals i les nombroses espècies de flora i fauna que alberguen. La possibilitat de visitar una d'aquestes àrees, el Parc Nacional de Chitwan, resultava doncs una temptació difícil de rebutjar, més encara després de saber que, entre els elements més rellevants del parc, hi ha espècies tan emblemàtiques i amenaçades com el tigre de Bengala, el leopard, el rinoceront indi o el gavial.

Amb una població estimada d'uns 120 exemplars (més de 150, si hom afegeix als 900 km2 de Chitwan les àrees de conservació adjacents de Parsa, encara al Nepal, i Valmiki, a l'altre costat de la frontera amb l'Índia), el tigre és, sense dubte, l'emblema del parc i també el seu principal reclam per als nombrosos visitants que s'hi apleguen cada any, tot i que la possibilitat d'albirar algun exemplar és, com a mínim, remota. Per a qui, com nosaltres, s'acosta a aquelles terres sense majors pretensions que conèixer-les ni que siga de forma necessàriament superficial, la troballa d'algun rinoceront fanguejant-se indolent en els aiguamolls, o la vista dels gavials --de totes les espècies abans esmentades, la més amenaçada de les que viuen en l'espai--  submergint-se veloçment en el corrent del riu Rapti, sol ser recompensa suficient. Rinoceronts i gavials concentren, de fet, molts dels esforços de conservació que --amb una voluntat admirable, però també, segons em va semblar, amb una evident limitació de mitjans-- es duen a terme des del Parc Nacional, per bé que amb èxit divers. Així, i mentre que els rinoceronts han experimentat una recuperació significativa d'ençà que es va començar a treballar en la seua conservació en la zona, els gavials constitueixen a hores d'ara una espècie en perill crític, amb menys de tres-cents exemplars en llibertat en tot el món; l'alliberament d'exemplars criats en captivitat en el centre creat amb aquesta finalitat a Chitwan el 1976 no ha donat, segons totes les dades, els resultats esperats.

De dalt a baix: gavial (Gavialis gangeticus) i rinoceront (Rhinoceros unicornis) a les vores del riu Rapti; bosc de sal (Shorea robusta); femella de cérvol porquí (Hyelaphus porcinus) entre l'alta pradera de Saccharum; cries de gavial al centre de cria en captivitat del parc nacional; i bosc tropical caducifoli en la ribera del riu. 

Però a banda dels passeigs pel riu i per la jungla dominada pels majestuosos arbres sal, el contacte, un poc ambivalent, amb els elefants criats en captivitat, o les innombrables oportunitats per gaudir de l'espectacle de les nombroses espècies d'aus que viuen a la zona, hi ha un aspecte de Chitwan --o, més pròpiament, de la seua àrea d'influència-- que no passa desapercebut, i menys a ulls d'un valencià: els omnipresents camps d'arròs, base de la dieta i de l'economia domèstica del poble tharu, ètnia majoritària en aquestes terres baixes a cavall entre l'Índia i el Nepal, sotmeses a inundacions recurrents i sovint catastròfiques. La relació entre els tharu --un poble notablement divers lingüísticament i culturalment però amb una marcada consciència identitària, reconegut a Nepal com una de les nacionalitats del país-- i el propi parc nacional no sempre ha estat senzilla. De fet, la creació de l'àrea protegida a principis dels anys de 1970 (i fins i tot abans, amb les primeres iniciatives per a protegir els rinoceronts i el seu hàbitat a partir de 1950) va implicar l'expulsió i la reubicació de diversos assentaments tharu que quedaven inclosos en els límits de l'espai, en un procés que, com malauradament sol ser habitual en casos comparables, no va prestar l'atenció deguda als drets i necessitats de la població afectada. A hores d'ara, però, em va semblar que els tharu accepten majoritàriament el parc nacional com una oportunitat --a través del desenvolupament turístic, no sempre tan ordenat com seria desitjable-- per a la millora de les seues precàries condicions de vida, com també per a donar a conèixer als visitants les seues peculiaritats com a poble diferenciat i la seua lluita per seguir sent-ho. Una qüestió, aquesta de la relació entre població i conservació, que va ocupar moltes de les nostres converses amb Babu, el nostre amable guia tharu, i que com és lògic m'interessa especialment tot i les evidents diferències entre les nostres realitats i els problemes amb els què ens hem d'enfrontar en un cas i en un altre: el fet que les nostres espècies protegides no es mengen a la gent representa, sense dubte, un notable avantatge.

Interaccions entre població i fauna en l'entorn de Chitwan entre 1998 i 2016, a partir de les dades d'aquest interessantíssim treball. Poca broma amb el tigre, però també amb els rinoceronts i els elefants...