Originalitats

A aquestes alçades de l'any, la presència de les seues elegants floretes blanques --les fulles acintades, de color verd viu amb una característica banda clara central, no brotaran del bulb fins d'ací unes setmanes-- és tan habitual en els costers eixuts i assolellats de les serres litorals valencianes, com en la major part dels blogs que, com aquest, s'hi dediquen en major o menor mesura a la natura en general o a les plantes en particular. Si camineu per les primeres, no vos ha de costar distingir-la, entre les roques o el fenàs, en un moment, com aquest, en què poques plantes troben les condicions escaients per a florir. Si navegueu pels segons, trobareu amb tota seguretat, a més de desenes de fotos infinitament millors que les meues, l'obligada explicació sobre l'origen del seu nom botànic --dedicat per l'aragonès Mariano Lagasca a Doña Maria Josefa de la Piedra, senyora de Martínez--, algun comentari sobre el seu caràcter endèmic de les serralades compreses principalment entre València i Màlaga (amb alguna localitat dispersa al nord del Marroc), o la també inevitable al·lusió a la bellesa de la seua modesta però admirable floració; les referències a l'interès farmacològic dels alcaloides actius presents en la planta, o al seu caràcter relativament arcaic en el marc de la seua família --les amaril·lidàcies, la família dels conegudíssims narcisos-- i la seua rellevància per comprendre l'evolució del grup, són menys habituals, però tampoc falten si acabeu recalant en els llocs adequats.

No pot dir-se, doncs, que parlar ara i ací de la singular Lapiedra martinezii, la nostra cebeta de penya, única espècie d'un gènere únic, siga especialment original; deixem-ho en que, si es tracta d'originalitat, amb la de la pròpia planta ja és més que suficient...