De déus i temples

"Avui sovint la religió es considera una font de discriminació, desavinences i desunió, però, de fet, ha estat el tercer gran unificador de la humanitat, juntament amb els diners i els imperis.  Com que tots els ordres i totes les jerarquies socials són imaginats, són també fràgils, i com més gran és la societat més fràgils són. El paper crucial de la religió al llarg de la història ha consistit a donar una legitimitat sobrehumana a aquestes fràgils estructures. Les religions afirmen que les nostres lleis no són el resultat de cap caprici humà, sinó que emanen de una autoritat suprema i inqüestionable. Aquesta idea ajuda a evitar el qüestionament de, com a mínim, algunes lleis fonamentals, i per tant assegura l'estabilitat social."

Yuval Noah Harari, "Sàpiens. Una breu història de la humanitat"

A aquestes altures de la meua vida jo, com l'Ovidi, tampoc no tinc deus, ni pensament de trobar-me en tal cas. La qual cosa no lleva, com ja he deixat dit alguna altra vegada en aquestes mateixes planes, que les religions i tot el que les envolta (mites, símbols, història, tradicions...) m'interessen especialment, no solament com a fenomen cultural específicament humà, sinó també per la seua capacitat per mobilitzar voluntats i com a instrument de poder, generador d'ordre i legitimitat social: és ben sabut que la religió, o les religions, han estimulat la creació d'obres d'art extraordinàries i sorprenents, però també han impulsat, tolerat o justificat alguns dels crims més execrables de la història de la humanitat. Una força, doncs, massa poderosa com per a no prestar-li, almenys, un poc d'atenció, i sense la qual és difícil comprendre no solament l'esdevenir històric de les nostres societats, sinó també, i en gran mesura, la pròpia naturalesa humana.

Des d'aquesta perspectiva, viatjar a Nepal representava també l'oportunitat de conèixer un poc millor, ni que fóra de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de dues de les religions (deixeu-me que les anomene així, tot i que caldria matissar molt aquest terme) que compten a hores d'ara amb més seguidors al món: l'hinduisme, àmpliament majoritari al país, i el budisme, professat segons les estadístiques per prop del deu per cent de la població (l'hinduisme se situa per damunt del vuitanta per cent) però amb una notable presència en l'art, la història i la societat nepalesa. Va ser una sort, en aquest sentit, que Rashed, el nostre guia a Katmandú, resultara ser --o almenys així ens ho va parèixer a tall de les seues extenses i detallades explicacions-- un autèntic expert en la matèria, sobretot pel que fa al complex sistema de divinitats, rítus, festivals, simbologies i cerimonials que, al llarg de més de tres mil·lennis, han acabat englobats dins del que habitualment s'anomena hinduisme, però també dels trets essencials del budisme i de la forma en què aquest ha influït en un país que, encara avui, es vana de ser el lloc de naixement de Buda.

Res més lluny de la meua intenció que tractar d'esbossar, ni que fóra per damunt, la intricadíssima xarxa de creences sobre les que es basen totes dues religions, de la qual a penes vaig retindre algun aspecte que em va semblar més o menys central (el trimurti format per Bhama, Vixnu i Xiva, els innombrables avatars sota els quals es manifesten molts dels déus, el cicle permanent de creació i destrucció i la rellevància de la reencarnació, el respecte per la Natura i totes les formes de vida, o la forma com budistes i hinduistes han encaixat les seues creences respectives --els segons consideren a Buda un avatar de Vixnu--, que conviuen sense cap problema), i no pocs indubtablement anecdòtics, com ara la riquíssima simbologia que ho impregna tot (des de l'art i els edificis fins al gest més aparentment banal), la història de Krixna i les pastores gopis, que --ves a saber per què-- em va fer molta gràcia, o el fet que entre els tres-cents trenta milions de "déus" que es diu que contempla el dharma, hi haja no pocs animals i uns quants arbres, entre ells el famós bodhi (Ficus religiosa), sota el qual Shiddarta Gautama va alcançar la il·luminació.

Òbviament, hi va haver temps, sobretot a Katmandú però també a altres ciutats com Bakhtapur, Lalitpur o la mateixa Pokhara, per visitar els temples budistes i hinduistes més coneguts i freqüentats pels turistes (Pashupatinath, Bodhnath, Swayambhunathtant o l'Hiranya Varna Mahavihar, entre molts altres). Molts d'ells, sobretot a la capital i la seua rodalia, mostraven encara les ferides obertes pel devastador terratrèmol d'abril del 2015, que va costar la vida almenys a cinc-mil persones, i que va destruir o danyar molts dels monuments històrics del país: malgrat els projectes de reconstrucció en marxa o previstos, recuperar l'antic esplendor de temples i palaus --quasi sempre, amb la característica forma de pagoda, originària segons ens explicaren d'aquesta zona i estesa després a la Xina i el Japó-- no serà una tasca ràpida ni senzilla. Amb tot, recórrer els temples i els stupa de la mà dels nostres guies, admirar les seues sovint bellíssimes ornamentacions i descobrir el seu significat, o poder presenciar, amb un cert sentiment d'intrusió, alguns dels ritus --funeraris, per exemple-- que s'hi desenvolupen, va ser una experiència que serà difícil d'oblidar. Però sobretot, ho va ser copsar la vivència religiosa, natural i quotidiana, de la gent (les ofrenes en els temples o en els omnipresents altars, les rodes d'oració, les banderes de pregària...), com també intuir la forma com aquesta vivència impregna profundament molts dels aspectes de la vida del país: en comentar a un dels nostres guies com podien suportar, un dia rere altre, el trànsit demencial --no se m'acut altre adjectiu-- de Katmandú, ens va dir "Bé, ens ho prenem amb calma; ja sabeu, som hinduistes..."