"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 26 de gener del 2021

Simbolismes


A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.


Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...




8 comentaris:

  1. Que bonic anomenar petirrons als pit-roigs.
    És dels ocells més confiats que conec. Sovint he compartit l'esmorzar amb algun. Per a ell una molla és com un entrepà per a nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que durant anys vaig estar convençut que petirró era el nom general, i em va sorprendre saber que era una cosa domèstica... Però jo també trobe que és un nom bonic :)

      En efecte, solen ser ocellets confiats; els del pati --supose que les gates no ajuden-- no són en excés, però a llocs com al Parc Natural de la Font Roja és molt habitual veure'ls, com tu dius, compartint esmorzar amb la gent, i sempre és un goig veure'ls. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Per aquí crec que els anomenen ropit o rupit, segons el poble on ho diguis. No és que tingui molts de coneixements d'aus, però em sembla que si ho és. Què millor que tenir un pati on hi puguin passar l'hivern lliures?

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que sé és així, lluna: rupit (o ropit), i sembla, pel que diu l'Alcover-Moll, que també per referència al color rogenc del seu pit. I veure'ls revolar pel pati, per a un biofílic confés com jo, un autèntic plaer, tot i que imagine que prompte tornaran a volar cap al nord... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Són tan bonics com els seus noms diversos, que m'agrada moltíssim d'haver conegut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També jo els trobe especialment bonics, Carme; no sorprèn que hagen donat lloc a tantes llegendes i rondalles, tot i que, curiosament, no sembla que haja estat així a casa nostra, o almenys jo no en tinc constància... Salut i abraçada!

      Elimina
  4. Tenia pendent de llegir aquesta entrada des que la vas publicar. Perquè em declare una fan absoluta dels pit-rojos que, per cert, el meu pare en diu "pepe-rogets" (no sabria ni com escriure-ho). Per a mi són símbol de la constància, de la perseverança, i n'admire aquesta resistència i tenacitat que tu en destaques, en aquests éssers tan delicats i tan aparentment fràgils.
    Em fa il·lusió dir-te que, a l'últim llibre de poesia que he publicat, 'Sempre és tard', hi ha una sèrie de quatre "Pati d'hivern" en els quals el motiu central és un pit-roig. Estan dedicats a un gran coneixedor i amant dels ocells, el poeta Antonio Cabrera, que va morir fa uns pocs anys.
    Una abraçada molt forta. I moltes gràcies per regalar-nos aquests textos-articles tan rics i tan bells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo tenia pendent "Sempre és tard" d'ençà que vaig saber d'ell, però em diu la meua llibreria que ja ve de camí; em fa molta il·lusió llegir-lo, de veres (i que me'l signes, quan ens vejam, espere :)

      Els pit-rojos, reiets, petirronets o pepe-rogets són també dels meus ocells preferits (en gran mesura, a causa de mon pare, que se'ls apreciava molt), i em va sorprendre un poc saber de tots els simbolismes que se li atribuïen, més que per la quantitat, per la diversitat. La perseverança, em sembla, és un atribut que els va d'allò més bé, així que encara que no figure en els tractats crec que podem elevar-ne la proposta a l'estament que corresponga ;)

      Moltes gràcies a tu, sempre, salut i una abraçada gran!

      Elimina