Collint paraules

Si visiteu de tant en tant aquestes planes, ja haureu reparat no solament en la meua fervent admiració per la ingent obra lingüística de Coromines (de la desaparició del qual, per cert, es compleixen enguany dues dècades), sinó també en la meua reconeguda afició per les paraules en general i els noms de lloc en particular, i per saber més sobre la seua història i el seu significat; afició de profà, en tot cas, atès el meu profund desconeixement sobre aquest camp, però que em duu amb freqüència a consultar els treballs del mestre, en particular el monumental i insubstituïble Onomasticon: no és gens estrany que, en tornar a casa després de caminar per la muntanya i mentre cau la imprescindible i vivificant  cervesa, em dedique a espigolar entre la lletra menuda --massa, per a la meua miopia-- i atapeïda dels seus volums blaus per veure de conèixer, o reconèixer, alguna cosa més sobre els topònims collits al llarg del dia.

Evidentment, i des del punt de vista estrictament lingüístic, poca cosa puc dir sobre les propostes del llibre; però sempre em criden l'atenció les freqüents referències naturalístiques amb que Coromines tracta de sustentar o reforçar algunes de les seues hipòtesis etimològiques. Dues, de fet, en vaig collir aquest diumenge després de passejar pels paisatges sempre estimables de Castell de Castells: la Serra de la Xortà, nom que fa derivar del llati lucertus per ser "terra criadora de llangardaixos", i el Pla d'Aialt, que després d'una extensa i documentada exposició, vincula al suposat nom prellatí (aial-) de l'argelaga, i que justifica per aplicar-se també el topònim a un barranc i una cova: "els argelagars són característics dels barrancs, i és comú tapar l'entrada de les coves amb un gran matoll d'argelagues". No gosaria assegurar que la Xortà és, o va ser, més criadora de fardatxos que les serres veïnes, o si en algun moment els argelagars d'Aialt --pla, barranc o cova-- van assolir una magnitud i singularitat tal que arribaren a donar-li nom; però que a la serra hi ha fardatxos i al pla argelagues és, ara com ara, una realitat inqüestionable.

Amb tot, la collita que m'ha resultat més curiosa de l'habitual revisió post-caminada de l'Onomasticon ha estat el nom dels Atansos, amb què també són coneguts els anomenats Arcs de la Xortà o de Castell de Castells: la vinculació amb el verb atansar sembla evident, però tot i haver pensat alguna que altra vegada en el cas, mai no havia trobat cap explicació raonable a aquesta relació: per què, o per a què, havia d'atansar-se algú a aquests arcs? El cas és que, si bé aquest topònim no es recull ni al mateix Onomasticon ni al Corpus Toponímic Valencià, si que apareix la forma atans, per a la qual Coromines ofereix la següent explicació: "Nom de paratges muntanyencs, repetit en bastants termes valencians, per a parets de roca o balmes, on s'arrima o atansa el bestiar, per defensar-se del temps inclement". Si no vaig errat, doncs, atans o atansos seria una altra forma d'anomenar els omnipresents corrals, tan freqüents en aquestes valls de la Marina i el Comtat, bastits --sovint amb un tancament de pedra en sec-- a recer d'un abric o balma, que servien com a aixopluc temporal del ramat, i que de fet sovintegen a la rodalia dels Arcs. I sí, plantetes també hi havia; però eixa collita la deixe per a un altre dia.