Convergències

Tot i que en català (o en castellà) el sentit de la paraula síndrome ha acabat associant-se a l’àmbit clínic
(“conjunt de símptomes d’una malaltia” o “agrupament de símptomes amb personalitat clínica acusada descrit per un determinat autor”, diuen els diccionaris normatius), hi ha altres llengües com ara l’anglès que, més fidels a l’origen etimològic del terme, l’apliquen també a qualsevol conjunt de fenòmens, trets o característiques distintives que es presenten de forma conjunta i concurrent. És amb aquesta accepció que els botànics del segle XIX encunyaren el concepte de síndrome floral (o de pol·linització) en observar que les flors d’espècies vegetals no necessàriament emparentades però que comparteixen un mateix sistema de pol·linització, tendeixen a mostrar un conjunt determinat de trets morfològics comuns, els quals haurien evolucionat com a resposta a la selecció imposada pel diferents vectors pol·línics, ja siguen abiòtics --com ara el vent-- o biòtics. La pol·linització mitjançant papallones diürnes és un exemple d’aquest últim cas, i ha donat lloc a un conjunt característic de trets florals (una síndrome) entre els quals hi figuren unes flors vistoses i aromàtiques, de colors rosats o malva, forma típìcament tubular i òrgans productors de nèctar --la recompensa preferida pels seus pol·linitzadors-- situats en llocs, com ara els esperons florals, als quals només poden arribar les llargues llengües de les papallones. 

Les orquídies piramidals o barretets, que floreixen ara en abundància a les serres per les quals solc caminar i la reproducció de les quals va ser estudiada ja pel mateix Darwin, constitueixen un exemple típic de flors adaptades a la pol·linització per papallones, de les quals diverses espècies (entre elles, les bellíssimes gitanetes) han estat confirmades com a vectors efectius. Les seues flors petites i aromàtiques, d’un preciós color rosat, s’agrupen en una densa inflorescència, la qual cosa facilita que les papallones s’hi puguen posar més fàcilment. A més a més, i tot i que algunes fonts les consideren com una espècie deceptiva --és a dir, que enganya als pol·linitzadors fent-los creure que podran obtindre una recompensa que en realitat no existeix-- els seus esperons semblen ser productors de nèctar, que com s’ha dit és la recompensa més habitual quan es tracta d’atreure a aquest grup d’insectes. El cas és que, després de passar una bona estona fent-ne fotos l’altre dia, em vaig adonar que, pràcticament al seu costat, hi començaven també a florir les esponeroses herbes de Sant Jordi, faveres bordes o valerianes roges. No cal ser una persona especialment observadora per reparar en les similituds que mostren quant a la floració totes dues plantes i que, de fet, semblaven ser també evidents per a les mateixes papallones que anaven passant d’orquídies a valerianes i viceversa. Va ser llavors quan vaig recordar, d’aquells temps remots en què feia de botànic i començava a interessar-me pel camp fascinant de la biologia reproductiva de les plantes, tot allò de les síndromes florals, la coevolució entre plantes i pol·linitzadors i la convergència adaptativa, i m’ha agradat passar des de llavors alguna estona rellegint papers i buscant informació més actualitzada sobre el tema. I per cert, tot i la meua suposició de que l'orquídia guanyaria còmodament, m’ha sorprès un poc comprovar, si més no fent servir el Google com a indicador, que l’interès que semblen despertar entre els humans els barretets i les herbes de Sant Jordi està molt més equilibrat del que pensava. I no seré jo qui diga que no ho trobe merescut.

He hagut de furgar un poc per internet per esbrinar per què al tipus especial d'entomofília (pol·linització per mitjà d'insectes) que és dut a terme per papallones diürnes se l'anomena psicofília, que sembla voler dir una altra cosa. I ho sembla amb fonament, perquè pel que he vist, en grec antic psyché (ψυχή) designava tant a l'ànima com a les papallones, ja que la primera adoptava aquesta forma quan sortia volant per la boca del cos mort. Les plantes són curioses, però sovint les paraules no se'ls queden en absolut enrere...