Sobre la marxa

Potser podria dir-se'n adaptabilitat o resiliència o alguna cosa similar d’aquestes que s’estilen ara, però a mi em ve més bé al cap allò que s'ha dit des de sempre a casa meua: que les coses cal anar empomant-les tal com venen, i que val més perdre que més perdre. Així que, ateses les circumstàncies i vistes les opcions, l’assumpte de la fallida trobada familiar a Sheffield es va resoldre finalment, després de fer-li unes quantes voltes i de no poques gestions amb les cancel·lacions i els canvis de vols, celebrant l’aniversari (i el solstici) a casa, que és evident que no és el mateix però va ser molt més fàcil moure només a una persona des d'allà cap ací i almenys ens vam tornar a ajuntar tots, que era també d’allò del que es tractava. I quant al Regne Unit, segur que tard o d'hora trobarem el moment adequat per a poder anar-hi; tot és cosa d'adaptar-se...

Una de les coses que més m’interessa conèixer de Sheffield és el seu extraordinari patrimoni industrial i les iniciatives per a la seua conservació, que n’han fet d’aquesta ciutat un autèntic referent en la matèria. Potser va ser per això que, quan ens plantejàrem aquest cap de setmana fer una volteta per la comarca, el primer lloc que el subconscient em va portar al cap va ser El Molinar d’Alcoi, paratge que podria haver estat també --salvant evidentment totes les distàncies: Kelham Island és, a tots els efectes, un altre nivell-- un element clau per conèixer el passat industrial de la ciutat però que malgrat totes les declaracions, intencions i propostes benintencionades, segueix avançant, de forma aparentment inexorable, cap a la ruïna més lamentable i absoluta. El riu, almenys, baixava ple.