Memòria del fred

Per aquestes terres en diem sobretot caves o neveres, però també se les coneix com a cases, clots o pous de neu. I tot i que mai no n'he parlat expressament, diria que la seua presència (en efígie) en aquest blog ha estat relativament habitual, perquè és pràcticament impossible recórrer aquestes serralades sense trobar-ne algun exemple més o menys destacat. Es tracta. com sabeu, de construccions de tipologia i característiques molt variables --des de simples geleres descobertes, que ací s'anomenaven vestisquers, fins a autèntics edificis d'aspecte i dimensions de vegades certament monumentals-- destinades a l'emmagatzematge de la neu que es recollia a la seua rodalia per tal d'utilitzar-la posteriorment, transformada en gel per compactació, per a conservar aliments o amb finalitats gastronòmiques o terapèutiques. Al País Valencià, i almenys des de principis dels anys de 1990, s'han dut a terme nombrosos estudis i treballs sobre aquestes construccions, majoritàriament datades entre els segles XVII i XVIII, i sobre la intensa activitat comercial que sustentaven, gràcies als quals --i a la tasca compromesa i entusiasta d'investigadors com els amics Josep Maria Segura Martí i Jorge Cruz Orozco, autèntics referents en la matèria-- hom disposa a hores d'ara d'una informació abundant i rigorosa sobre el particular; malauradament, i malgrat algunes intervencions significatives però més aviat puntuals per part d'algunes administracions públiques, no han avançat al mateix ritme les iniciatives de conservació de les neveres i d'altres elements patrimonials, molts dels quals es troben en un estat de degradació alarmant i en risc evident de desaparèixer.

En matèria de caves, i sense menystenir en absolut altres muntanyes pròximes com Aitana, Benicadell o el Carrascar de la Font Roja, Mariola mereix un esment especial, i no solament per la quantitat de construccions documentades --més de quaranta, entre caves i geleres, en el conjunt de la serra-- sinó especialment per la singularitat arquitectònica d'algunes d'elles. És el cas, per exemple, de la denominada Cava de Don Miguel, una massissa edificació bastida probablement al segle XVII al terme municipal de Bocairent i caracteritzada pel contraforts que reforcen la seua estructura, o de la conegudíssima Cava Gran, d'Agres o dels Arcs, recentment restaurada per la Diputació d'Alacant i que per l'estampa característica dels arcs que sustentaven la teulada a hores d'ara desapareguda, representa una de les imatges més icòniques de la serra. Totes dues, junt amb les del Buitre i l'Habitació, més petites però encara en un estat acceptable de conservació, formen part a hores d'ara d'un recorregut destinat expressament a divulgar la presència d'aquests elements patrimonials i de l'activitat que en depenia, tot i que no cal anar molt lluny per trobar altres exemples --com les caves del Racó del Sapo, el Teix o la Font de Sanxo-- també remarcables a pesar de la seua avançada decadència. 

Aprofite aquests dies de vacances per acostar-me de nou a Mariola, i sense cap exigència que condicione el meu trajecte, vaig adaptant sobre la marxa la caminada per veure algunes caves a les que feia temps que no hi anava. Sempre m'han encisat aquestes construccions, part essencial dels meus records muntanyencs d'ençà que en tinc memòria; però també (o especialment) em fascina l'activitat que s'hi desenvolupava al seu voltant, ara desapareguda sense deixar cap rastre més enllà de les pedres que en reten testimoni, i les seues connotacions socials i paisatgístiques. I tot i que és evident que també pel que fa a açò queda encara molt per fer, i que no sempre arribarem a temps d'impedir la desfeta, no puc evitar pensar que alguna cosa s'ha avançat des d'aquells temps, quasi remots, en què també nosaltres vam pensar que la Cava Gran era, a més de moltes altres coses, un símbol escaient.