La fugida (Relats d’estiu de la Carme. Juliol)

Una fotografia de sa lluna

La notícia de la misteriosa desaparició es va escampar ràpidament per les xarxes. Desenes de persones van començar a acostar-se fins al parc de la Ciutadella per veure-ho amb els seus propis ulls, mentre la policia, que s’afanyava a buscar alguna prova a l’entorn de la font ara inhabitada, no podia amagar el seu desconcert. La conegudíssima “dama del paraigua” s'havia esfumat, i qui fora que n’haguera estat responsable havia actuat amb una minuciositat i una delicadesa extremes: ni un sol rastre, ni un senyal, ni el més petit desperfecte que ajudara a esbrinar la forma de procedir dels delinqüents o que donara peu a obrir alguna línia consistent d’investigació; “és sorprenent", va arribar a comentar en veu baixa un inspector, "és com si l’estàtua haguera marxat pel seu propi peu”. 

No molt lluny, una figura sospitosament pareguda a la popular escultura avançava lentament per l’andana de l’estació de França. No li havia resultat gens fàcil decidir-se, però la situació, fins i tot per a qui, com ella, tenia una llarga experiència de tracte amb els turistes, havia superat ja qualsevol límit raonable. Cada volta més, la ciutat s’assemblava a una mena de parc temàtic, un decorat posat al servei d’una allau de visitants que semblava no tenir aturador i que anava fent més i més difícil la vida dels veïns. “No hi havia més remei, ja no podia més”, va pensar encara amb llàgrimes als ulls mentre pujava al tren decidida a començar una nova vida en algun lloc (un jardí petit i tranquil, un pedestal senzill al mig d’un parterre apartat...) que la “indústria turística” no haguera descobert encara. Uns metres més enrere, en un altre vagó, una figura sospitosament pareguda a l’estàtua de Colom es va acomodar, pensativa, en un seient.

La meua aportació per als relats d’estiu de la Carme, a partir de la preciosa fotografia de sa Lluna i inspirada també en el títol del magnífic relat d’Artur, que em va fer pensar en el monument que representa un dels primers i més entranyables records dels meus viatges infantils a Barcelona. Per cert: d’ací uns dies, jo mateix seré turista, així que tot i que també aquesta vegada tractaré de no fer-ho massa malament, no estic com per a dir moltes coses al respecte. Una incoherència (més) a gestionar, i reconec que sovint no em resulta fàcil...