"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 10 de febrer del 2010

In memoriam

Hui, la premsa (i la Comtessa d’Angeville) m’han recordat que la Gerència de Medi Ambient d’Alcoi ja no existeix, a falta que el Ple de l’Ajuntament ho ratifique en els pròxims dies. No existeix formalment, perquè tot i que sense acords plenaris que ho refrendaren, em fa l’efecte que la defunció funcional ja fa temps que va produir-se. Potser algú ho recordarà, però jo hi vaig ser, des del primer dia fins que l’abril del 2000 vaig presentar a Sanus, que estava també a punt de marxar (i de quina manera) la primera dimissió de la meua vida. Des d’aleshores, i no sense certa recança, vaig decidir que no faria comentaris sobre el destí, futur o funcionament d’aquell invent en el que vaig deixar moltes hores, més il·lussió i cinc anys llargs de la meua vida personal i professional.

Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.

Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.

Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...

Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.

De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.

Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Wallace, evolució i biogeografia


La veritat és que potser hauria d’haver començat per ací, però he anat deixant-ho i ara convé aclarir-ho, per si de cas. Perquè potser algú s’haurà preguntat per què Wallace, i quina és aquesta línia sota l'advocació de la qual es troba el nom d’aquest espai. Anem per parts, doncs.

D’Alfred Russel Wallace (1823-1913) caldria dir moltes coses, i probablement anirem dient-les a poc a poc, perquè reconec que em resulta una de les figures més interessants i singulars de la biologia moderna. Si us interessa, podeu consultar alguna de les nombroses pàgines que en parlen. Per exemple, The Alfred Russel Wallace Page, d’on he manllevat la imatge que il·lustra aquestes ratlles; o The Alfred Russel Wallace Website, web de la A.R. Wallace Memorial Fund, totes dues en anglés; en català no hi ha tant, però a banda de la Wiki, podeu cercar treballs interessants sobre Wallace i el darwinisme, molts d’ells a la reviste Mètode de la Universitat de València.

Pel moment, és suficient amb recordar que aquest naturalista anglés, procedent d’una família treballadora i que va desenvolupar els seus treballs viatjant per mig món, com era costum a l’època, va tindre una influència decissiva en la formulació i divulgació de la Teoria de la Selecció Natural: Wallace va aplegar, per vies independents i paral·leles a les de Charles Darwin, a les mateixes conclusions que aquest. De fet, i com és ben conegut, s’atribueix a Wallace un paper rellevant en forçar a Darwin a publicar les seues idees, que fins llavors havia mantingut en cercles molt reduïts. Tot i que ja n’havia escrit alguna cosa abans, Wallace va acabar en 1858 un article en el qual proposava la selecció natural com a mecanisme per a explicar la variació de les espècies i el va enviar a Darwin per a la seua revisió. El resultat va sorprendre a aquest de tal manera, que després de consultar-ho amb el seu amic, el geòleg escocés Lyell, i amb el propi Wallace, va preparar una presentació conjunta per a la Linnean Society de Londres, la qual representa de fet el tret de sortida de la Teoria de la Selecció Natural. Aquesta comunicació (“On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection”), va ser signada per Charles Darwin i Alfred Wallace, i comunicada el juliol de 1858 per Sir Charles Lyell i J.D. Hooker perquè els autors no hi eren presents. Per a qui tinga curiositat, pot consultar-se integra en la web de la Society. Poc després (el novembre de 1859) ja va vindre "On the origin of species by means of natural selection" de Darwin, i la nostra forma de veure el món i a nosaltres mateixos va canviar per sempre, encara que hi haja qui se'n resisteix.

Wallace és, per tant, coautor per merits pròpis de la que sense dubte representa una de les teories científiques més rellevants de la història de la Humanitat, per més que massa sovint el seu nom no aparega associat ni es reconega –almenys popularmente-- la rellevància de la seua contribució. Si a això s’afegeix una personalitat complexa i una biografia plena de trets singulars –va defensar postures qualificades de socialistes, es va interessar per l’espiritisme fins el punt d’acabar interpretant la seua pròpia contribució a la formulació de l’evolució des d’una clau mística…— potser s’explique aquest negligiment; però no em negareu que tot plegat en resulta una figura digna de ser tinguda en compte. De la línia, per no fer-ho llarg, ja en parlem un altre dia.

S'acumula la faena...


Si algú s’ha deixat caure darrerament per ací –que em sembla que sí—se n’haurà adonat que les darreres setmanes he tingut açò un poc abandonat, i després d’haver fet l’esforç de començar-ho tampoc és trellat. No és excusa, però és cert que el treball ha estat bastant animat, que he hagut de viatjar bastant –i quasi sempre a Madrid—i que, per aquestes i per altres circumstàncies, l’inestable equilbri de la meua vida amfíbia s’ha desplaçat darrerament cap als Poblats Marítims on, malgrat molts i notoris avantatges, tinc l’inconvenient de no poder accedir a la xarxa amb tanta facilitat com quan sóc gent de muntanya...

I el cas és que, entre unes coses i altres, han estat dies on han passat coses, algunes d’elles susceptibles de ser contades per si a algú pogueren interessar. Uns dies en Madrid sentint gent important d’Europa —ministres i tècnics—reconeixent, veges tu que coses, el fracàs de la política ambiental respecte als objectius que s’havien de complir abans d’enguany, i la necessitat de canviar de rumb i de fer-ho millor en un futur. La qual cosa, cal dir-ho, em va causar una profunda impressió: així és que en altres llocs la gent fa balanç, avalua resultats i no li cau l’anell quan reconeix que alguna cosa no ha anat bé o que cal fer més... Quasi igual que ací, ja veus. “Meta i visió post-2010 en matèria de biodiversitat” es deia l’event (la “metavisión”, en diu una amiga) i potser que la meua vessant de biòleg-professional-conservacionista-ecologista m’obligue, en altre moment, a parlar-ne un poc més d’aquesta qüestió que, vulguem o no, ens afecta i molt. La biodiversitat és harmonia, ja saps, i ací hi ha massa notes que desafinen.



Altres estones, també per Madrid, m’han dut a algunes institucions de l’Estat a les què, si més no, paga la pena conéixer perquè hi ha gent molt sabuda a la què fa goig sentir encara que no sempre entenga tot el que em diuen, i perquè a mi això de les catifes molsudes i els palaus del Madrid de los Austria als voltants de la Plaza Mayor no deixen d’impressionar-me, que un és molt perifèric i el centre sempre serà el centre. Per cert: constate que quasi totes les botigues de records que vaig veure –al centre de la Villa i al mateix aeroport—tenen bufandes del Barça i samarretes de Messi en llocs ben vissibles. Que dic jo que o bé aquestes botigues són totes de gent del Atlético, o que caldrà revisar això dels tòpics, que en tot cas és sabut que es relaxen molt quan es tracta de negocis, a Madrid o a la Xina.

Entre viatge i viatge també ha caigut “Cain” de Saramago, un altre tema per parlar quan toque. I hi ha hagut algun concert, també: sentiments contraposats amb el Botifarra, que canta com els àngels i em cau molt bé, però que sempre em fa pensar --ja em passava amb els Pavesos de Monleón, que en gloria estiga-- per què ací allò “popular” sempre s’instal·la a l’altura de l’engonal, metàfores agropecuàries incloses; serà que es folla menys del què es diu? O que es follava, que ja se sap que “popular” també és “antic”... I muntanya, clar, aquesta vegada amb amics (vells i nous) i a la Serrella: no hi ha muntanya valenciana que tinga aquests colors a poc que la llum acompanye, i que siga tan agraïda per mostrar-li-la a qui la descobreix per primera vegada. Avance imatge (Rafa, te l’empre; gràcies!) però això, també, ho contaré amb més calma. Demà o despús demà. I m’apunte també dir alguna cosa de Pavese i d’allò de com és més difícil escriure quan les coses et van –aparentment-- bé. I que dure, francament.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Tu ja m'entens

"Ai, quin pes tan feixuc als muscles
em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca."

Martí i Pol, com quasi sempre...

Coses d’escriure i llegir

Fa uns mesos, quan encara formava part de la gent sàvia –i cada vegada més escassa—que no fa cap bloc, li contestava a una amiga que, com sempre amb la millor intenció, em suggeria d’obrir-ne un. Les raons per negar-me, llavors, eren clares i convincents: manca de temps, poca traça informàtica i poca capacitat per triar coses que dir (o, en altres paraules, confiança limitadíssima en que aquestes interessaren a ningú). Hi havia, però, una altra causa, més díficil d’explicar però al remat tan rellevant com les altres: no m’hi veia escrivint, ni que fora en un bloc semiclandestí com ara aquest, perquè no sabia molt bé com em veuria la gent que el llegira, si és que algú ho feia. O, millor dit, no sabia com volia que se’m veiera per allò que hi escriguera: quina persona (o personatge) voldria ser o semblar del bloc estant. Qüestió d’imatge. O de falta d’ella.

Quant al temps, sembla que la cosa ha millorat un poc, no sense esforç i ja veurem quant dura. De traça, i vist de prop, ja està clar que tampoc és que en calga molta per fer aquestes coses. I pel que fa a la tercera, la situació ve a ser la mateixa que abans però (llavors no m’abellia fer-ho, francament) ara m’he decidit per assumir el risc. El risc és, obviament, escollir algunes de les coses que m’interessen o m’inquieten i posar-les ací, pensant que potser també interessaran a algú més, i a veure qui pica. Pot ser frustrant –i de fet, segurament ho serà— però almenys m’ho prendré com un experiment curiós i promet no deprimir-me passe el que passe. El que s’escriu queda escrit, i en el pitjor dels casos sempre ho podré fer servir per a alguna cosa de més o menys trellat.

Ara bé: què ha passat amb això del personatge? Reconec que dit així queda estrany i fins i tot inadequat, però em fa l’efecte que no dec ser l’únic a qui li passa: intuisc que tot aquell que aspira a escriure alguna cosa, per modesta que siga, ha pensat no solament en allò que pretén escriure sinó, també, en com serà vist pel que escriga i per com ho faça, en la imatge d’un mateix que projectarà –deliberadament o no-- a través dels seus textos, per poques que siguen les persones a qui van suposadament dirigits. Per no allargar-me (potser que en tornaré més avant, que hi ha molt a dir sobre mentides i impostures en aquest temps i aquest país), diré que no hi ha hagut canvis substancials en aquesta objecció: si de cas, i no és poca cosa, que he decidit obviar-la i anar improvisant segons m’agafe el cos.

Així és que, al fet de no tindre gens clar sobre què o qui anirem escrivint (crec que hi haurà molt de verd, això ja puc dir-ho), cal afegir també que encara no he decidit fins quin punt voldré veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ja anirem fent i veient que ix. Potser és a això que Valèry es referia: escriure per conéixer-se millor, si. Però també per inversió: mentir per saber què és el que hi ha, de real, en nosaltres. Posat que, realment, pagara la pena de saber-ho.