No crec que en veja molts; no sóc molt de Mundial, i les dates (i alguns horaris) agafen malament. Però m'agrada el futbol, i a banda d'algun partit de la barcelonitzada selecció espanyola --silenciant els comentaristes patriotes, necessàriament-- i del que em trobe d'Argentina, que mai no se sap per on eixirà, m'he apuntat pel moment l'Algèria-USA del dia 23, l'Holanda-Camerún del 24, i el Portugal-Brasil del 25. Després, ja es veurà...
Ex Africa semper aliquid novi.
Algú potser se'n recordarà. Ens feiem dir AFMET-Associació per al Foment de la Música Ètnica i Tradicional, feiem un programeta a Ràdio Cocentaina --arreplegant tots els discos que teniem per casa; jo en tenia bastants de música celta i africana, com aquests Ladysmith Black Mambazo--, i aplegàrem a organitzar un parell d'anys seguits un festivalet a Alcoi, que es deia "Muntanyes de Música"... Dispersió, dius? Què és això?
Quant al Waka waka, vosaltres mateixos. Jo ja el balle.
divendres, 11 de juny del 2010
Sobre els serveis ambientals (I)
Des de fa ja alguns anys, no hi ha manual, fòrum, article o reunió sobre conservació ambiental que no reclame la necessitat de fer servir instruments econòmics que reforcen la seua eficàcia i viabilitat, i que permeten compatibilitzar-la amb el desenvolupament social i econòmic de les comunitats humanes que hi viuen. Termes com externalitats, bens públics, contractes territorials o pagament per serveis ambientals s’han incorporat amb força al discurs de la conservació, donant sovint com a resultat una notable confusió conceptual i, ja de pas, provocant el recel d’algunes ànimes sensibles (i suficientment escarmentades) per a les què posar en una mateixa frase “ambiental”, “pagar” i “conservació” resulta, si més no d’entrada, inquietant.
Riscos a banda, i vist el panorama a escala local i global, jo sóc del parer que almenys convé parar atenció a aquestes aproximacions. No solament perquè les avaluacions sobre els resultats reals de les iniciatives de conservació “tradicionals” demostren que deixen bastant per desitjar, sinó també perquè l’aplicació pràctica d’alguns d’aquests models alternatius, com per exemple el ja esmentat pagament per serveis ambientals (PSA) en alguns països d’Amèrica Llatina, està donant resultats interessants i que mouen a la reflexió. Així és què, si sembla bé, farem per dir alguna cosa al respecte i, després, que cadascú decidisca el que vulga.
Ja dic que, almenys per a qui (com jo mateix) té uns coneixements limitats sobre economia, conceptes com els esmentats més amunt resulten difícils de comprendre i per això convé anar pas a pas. En primer lloc, doncs, potser caldria parlar dels serveis ambientals, ja que resulten rellevants per aclarir la resta del sistema. Els serveis ambientals (també anomenats “naturals” o “ecosistèmics” segons les fonts) són tots aquells beneficis o utilitats que, des d’un punt de vista económic, proporcionen els ecosistemes a la humanitat, ja siga en conjunt o a escala local. En principi, no sembla un concepte complicat: un exemple típic és un paisatge espectacular, a partir del qual es desenvolupa i sustenta l'activitat turística; però també són serveis ambientals la pol·linització d’espècies cultivades per part d’insectes silvestres, la regulació del cicle de l’aigua quant la vegetació està ben conservada –evitant inundacions o recarregant els aqüífers—o, ara que s’estila, la fixació de CO2 per part dels boscos i les selves. Des de l’any 2000, Nacions Unides impulsa un ambiciós programa d’investigació, anomenat “Avaluació d’Ecosistemes del Mil·leni” (Millenium Ecosystems Assesment), dedicat a valorar científicament la condició actual i les tendències en els ecosistemes del món i els serveis que proveïxen, i les opcions per a restaurar, conservar o millorar el seu ús sostenible. És un munt d’informació, però paga la pena fer-ne una ullada (i els he manllevat les fotos que acompanyen aquest text).
A nivell europeu, hi ha també en marxa una iniciativa remarcable, denominada “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” (TEEB), destinada a destacar els beneficis econòmics globals de la biodiversitat, posar de manifest les despeses creixents derivades de la degradació dels ecosistemes, i promoure accions pràctiques per a invertir la tendència a partir d'una base científica, econòmica i política. Com al cas anterior, la documentació generada és profussa i segueix creixent, però els resultats comencen a ser importants i han de ser tinguts en compte.
La qüestió de partida és, per tant, que un funcionament adequat dels ecosistemes (incloent-hi el manteniment de la biodiversitat, a escala global i local) no és només una idea romàntica derivada de les estranyes preocupacions de quatre ecologistes il·luminats i de panxa satisfeta. Determinats béns en els quals es basa directament o indirectament el benestar humà –incloent-hi moltes activitats econòmiques-- depenen de que es garantisca aquest funcionament. Generalment, i quan es tracta d'aquest camp, la majoria dels béns derivats dels serveis ambientals són béns públics, que no vol dir que tinguen a veure amb l'Administració: els bens publics són aquells que, encara que siguen consumits per una persona, segueixen disponibles per a la resta. El paisatge, l'aire net, en són exemples clàssics. En contraposició, els béns privats són aquells que, en ser consumits per una persona, deixen d'estar disponibles per a altres; qualsevol de les coses que comprem amb diners formen part d'aquesta categoria. Però com és evident, l'aplicació de les lleis del mercat als béns públics resulta, extremadament complexa, i de fet en això rau una part substancial del problema sobre el que tornarem més avant.
Però com que el meu propòsit és aprofitar l'avinentesa per veure si, a base d'escriure-ho, aconseguisc entendre-ho, m'estime més anar avançant a passes curtes. Així, a més, evitaré fer-ho llarg i lleig, que tampoc no convé. Deixem-ho, per tant i per ara, en remarcar un parell d’idees, a saber: la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat no és cap luxe, sinó un requisit per al benestar humà; moltes de les nostres activitats, incloent-hi sectors económics clau, requereixen, de forma directa o indirecta, dels serveis que subministren aquests ecosistemes. Aquesta realitat és encara ignorada no solament per la major part de la societat, sino també pels poders econòmics i polítics, que apenes disposen d’instruments adequats per a afrontar-la. En proveir habitualment el que s'anomena bens públics, els mecanismes reguladors del mercat --per exemple, pagar preus més alts per productes més escassos-- resulten inaplicables a aquest camp. No us perdeu, en la pròxima entrega, com afecta açò als “productors” de serveis ambientals (els propietaris o gestors dels ecosistemes que generen aquests serveis), que no poden obtindre avantages econòmics o ho fan de manera molt limitada i sovint injusta, i les possibles solucions que s'hi proposen.
Riscos a banda, i vist el panorama a escala local i global, jo sóc del parer que almenys convé parar atenció a aquestes aproximacions. No solament perquè les avaluacions sobre els resultats reals de les iniciatives de conservació “tradicionals” demostren que deixen bastant per desitjar, sinó també perquè l’aplicació pràctica d’alguns d’aquests models alternatius, com per exemple el ja esmentat pagament per serveis ambientals (PSA) en alguns països d’Amèrica Llatina, està donant resultats interessants i que mouen a la reflexió. Així és què, si sembla bé, farem per dir alguna cosa al respecte i, després, que cadascú decidisca el que vulga.
Ja dic que, almenys per a qui (com jo mateix) té uns coneixements limitats sobre economia, conceptes com els esmentats més amunt resulten difícils de comprendre i per això convé anar pas a pas. En primer lloc, doncs, potser caldria parlar dels serveis ambientals, ja que resulten rellevants per aclarir la resta del sistema. Els serveis ambientals (també anomenats “naturals” o “ecosistèmics” segons les fonts) són tots aquells beneficis o utilitats que, des d’un punt de vista económic, proporcionen els ecosistemes a la humanitat, ja siga en conjunt o a escala local. En principi, no sembla un concepte complicat: un exemple típic és un paisatge espectacular, a partir del qual es desenvolupa i sustenta l'activitat turística; però també són serveis ambientals la pol·linització d’espècies cultivades per part d’insectes silvestres, la regulació del cicle de l’aigua quant la vegetació està ben conservada –evitant inundacions o recarregant els aqüífers—o, ara que s’estila, la fixació de CO2 per part dels boscos i les selves. Des de l’any 2000, Nacions Unides impulsa un ambiciós programa d’investigació, anomenat “Avaluació d’Ecosistemes del Mil·leni” (Millenium Ecosystems Assesment), dedicat a valorar científicament la condició actual i les tendències en els ecosistemes del món i els serveis que proveïxen, i les opcions per a restaurar, conservar o millorar el seu ús sostenible. És un munt d’informació, però paga la pena fer-ne una ullada (i els he manllevat les fotos que acompanyen aquest text).A nivell europeu, hi ha també en marxa una iniciativa remarcable, denominada “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” (TEEB), destinada a destacar els beneficis econòmics globals de la biodiversitat, posar de manifest les despeses creixents derivades de la degradació dels ecosistemes, i promoure accions pràctiques per a invertir la tendència a partir d'una base científica, econòmica i política. Com al cas anterior, la documentació generada és profussa i segueix creixent, però els resultats comencen a ser importants i han de ser tinguts en compte.
La qüestió de partida és, per tant, que un funcionament adequat dels ecosistemes (incloent-hi el manteniment de la biodiversitat, a escala global i local) no és només una idea romàntica derivada de les estranyes preocupacions de quatre ecologistes il·luminats i de panxa satisfeta. Determinats béns en els quals es basa directament o indirectament el benestar humà –incloent-hi moltes activitats econòmiques-- depenen de que es garantisca aquest funcionament. Generalment, i quan es tracta d'aquest camp, la majoria dels béns derivats dels serveis ambientals són béns públics, que no vol dir que tinguen a veure amb l'Administració: els bens publics són aquells que, encara que siguen consumits per una persona, segueixen disponibles per a la resta. El paisatge, l'aire net, en són exemples clàssics. En contraposició, els béns privats són aquells que, en ser consumits per una persona, deixen d'estar disponibles per a altres; qualsevol de les coses que comprem amb diners formen part d'aquesta categoria. Però com és evident, l'aplicació de les lleis del mercat als béns públics resulta, extremadament complexa, i de fet en això rau una part substancial del problema sobre el que tornarem més avant.
Però com que el meu propòsit és aprofitar l'avinentesa per veure si, a base d'escriure-ho, aconseguisc entendre-ho, m'estime més anar avançant a passes curtes. Així, a més, evitaré fer-ho llarg i lleig, que tampoc no convé. Deixem-ho, per tant i per ara, en remarcar un parell d’idees, a saber: la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat no és cap luxe, sinó un requisit per al benestar humà; moltes de les nostres activitats, incloent-hi sectors económics clau, requereixen, de forma directa o indirecta, dels serveis que subministren aquests ecosistemes. Aquesta realitat és encara ignorada no solament per la major part de la societat, sino també pels poders econòmics i polítics, que apenes disposen d’instruments adequats per a afrontar-la. En proveir habitualment el que s'anomena bens públics, els mecanismes reguladors del mercat --per exemple, pagar preus més alts per productes més escassos-- resulten inaplicables a aquest camp. No us perdeu, en la pròxima entrega, com afecta açò als “productors” de serveis ambientals (els propietaris o gestors dels ecosistemes que generen aquests serveis), que no poden obtindre avantages econòmics o ho fan de manera molt limitada i sovint injusta, i les possibles solucions que s'hi proposen.
dimecres, 9 de juny del 2010
Cossos, poemes
La idea, en un principi, era aprofitar aquesta tarda d'oratge insegur i calma relativa per espigolar en les sempre estimulants reflexions de Desmond Morris en "La mujer desnuda". Ja sabeu que és un assaig, farcit d'idees ingenioses (algunes agosarades i no sempre contrastades, però font inesgotable de temes de conversa) que tracta essencialment d'analitzar "els trets biològics i les funcions evolutives de les formes femenines, i com les societats humanes han modificat i adornat el seu cos en funció dels diferents conceptes de bellesa". Vencent la tentació, habitual per altra banda, de començar directament pel capítol 14, m'he encarat al principi... però no he passat del cabell: se m'ha creuat Gioconda.
Vaig descobrir Gioconda Belli com a novel·lista. Va ser amb "El pais bajo mi piel. Memorias de amor y guerra", un relat fascinant i autobiogràfic de la seua participació (activa, profundament compromesa) a la Revolució Sandinista. Del llibre he recollit opinions molt diverses, però a mi em va captivar des de la primera línia. Després, he seguit encara algunes de les seues novel·les --"La mujer habitada" (1988), "Sofia de los presagios" (1990), "Waslala" (1996) o "El infinito en la palma de la mano" (2008)-- que, tot i no haver-me causat la impressió de la primera, l'han posada entre les meues escriptores preferides. Però encara que cronològicament anteriors, no ha estat fins fa molt poc que he començat a llegir alguns dels seus poemaris, compromesos també, plens de força i sensualitat. En l'antologia "El ojo de la mujer" (1991) vaig trobar aquest, que m'ha vingut al cap i m'ha fet canviar, aquest vespre, l'antropologia per la poesia. Ja n'hi haurà temps...
No me arrepiento de nada
Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre.
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo.
La culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran.
Reniego de sus buenos oficios;
de los llantos a escondidas del esposo,
del pudor de su desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de los espejos,
levantan su dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la "niña buena", la "mujer decente"
la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción inevitable
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas a mordiscos de ellas contra mí
—ellas habitando en mí queriendo ser yo misma—
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones
a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como alma en pena
de causas justas, hombres hermosos,
y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,
e hice el amor sobre escritorios
—en horas de oficina—
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso
con que los genes de todos mis ancestros
me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando;
veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,
blandiendo condenas contra mi felicidad.
Impertérritas niñas buenas me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser.
No me arrepiento de nada
Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre.
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo.
La culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran.
Reniego de sus buenos oficios;
de los llantos a escondidas del esposo,
del pudor de su desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de los espejos,
levantan su dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la "niña buena", la "mujer decente"
la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción inevitable
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas a mordiscos de ellas contra mí
—ellas habitando en mí queriendo ser yo misma—
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones
a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como alma en pena
de causas justas, hombres hermosos,
y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,
e hice el amor sobre escritorios
—en horas de oficina—
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso
con que los genes de todos mis ancestros
me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando;
veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,
blandiendo condenas contra mi felicidad.
Impertérritas niñas buenas me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser.
dilluns, 7 de juny del 2010
Annex: kulsi yeggan...
No és poc, tot plegat, el que s'ha escrit sobre els berbers a València, però sempre des de la perspectiva històrica i per referència a l'Edat Mitjana; podeu fer una ullada, per exemple, a Harca, on s'amplia informació amb les bases adequades i s'hi indiquen algunes referències més. Una situació que contrasta amb el que podeu trobar si poseu a un buscador "amazigh" (o amazic) i Catalunya: entre les primeres referències, hi trobareu la recentment creada Casa Amaziga de Catalunya, una entitat que neix "amb la voluntat de ser el referent del Poble Amazic a Catalunya i punt de trobada entre la ciutadania amaziga i catalana". També trobareu l'Observatori Català de la Llengua Amazigha, un organisme "que treballa en l’àmbit de la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la llengua i la cultura amazigues, creat el 7 de novembre de 2007 per mitjà d’un conveni marc de col·laboració entre Linguamón - Casa de les Llengües, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Cadis", i que publica, entre d'altres, un interessant butlletí.
A la web de l'esmentada Casa Amaziga --que té el suport, entre d'altres, del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat-- podeu trobar el següent: "A Catalunya, es calcula que el 80% de la població d’origen magrebí es considera d’origen amazic. Aquest fet, situa a la llengua amaziga com la tercera llengua més parlada en el nostre territori, després del català i del castellà." A València, l'Observatori Valencià d'Immigració --depenent de la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, com comprovareu ràpidament-- disposa d'uns interessants documents, denominats "Miradas sobre la inmigración" i coeditats en col·laboració amb la Fundación CeiMigra. He fet una ullada ràpida als dedicats al Marroc i Algèria (el 2005, 45.000 i 16.000 empadronats al País Valencià, respectivament) i no he sabut trobar cap referència que donara la idea de què, als Estats d'origen, hi ha cap realitat distinta de l'oficial o hegemònica. Malauradament, se'm va passar una presentació sobre “El poble Amazic al nord d’Àfrica i als Països Catalans. Situació i perspectives” que va fer-se el febrer passat a la Societat Coral El Micalet de València.
Tot el que existeix, dorm. A València, plàcidament.
dimecres, 2 de juny del 2010
Diversitats
No és només la biològica, que ja es veu que sí: que jo recorde, de sempre he sentit un viu interés per tots aquells fenòmens o elements als quals pot atribuir-se la qualitat de diversos, i pels processos que permeten o han permés aquesta diversificació. Des de la lingüística a la rebosteria, passant per la vexil·lologia o la toponímia, la meua ànima col·leccionista sent fascinació per les similituts i les diferències, la diversificació gradual o sobtada, les radiacions adaptatives, les vicariances, l'endemicitat o la convergència. I, alhora, he volgut saber més de les causes i mecanismes que explicarien (o tractarien de fer-ho) aquesta varietat d'espècies, llengües, ecosistemes, banderes o pastissets que fan d'aquest món un lloc tan complex com francament interessant. Per això, em captiva l'Evolució. Per això, també, m'interessa tant la Història.
Pensava tot açò, ja amb el cap un poc més claret (res com dormir quan toca), mentre buscava adés algunes fotos antigues per il·lustrar una xerrada: no han estat poques les vegades que he decidit anar a algun lloc no solament per trobar paisatges vistosos, monuments interessants o muntanyes més o menys escalables. Entre les raons per haver viatjat, en el seu moment, a llocs com Bretanya, Còrsega, Soràbia o Aosta va comptar, també (i en alguns casos sobretot), el desig de sentir la gent parlar les seues respectives llengües, totes elles minoritàries o minoritzades. I no només a Europa: oir parlar tamazight és una de les causes principals que m'han dut, en menys ocasions de les que voldria, al Magrib. Sentir la llengua, conéixer el país i, en suma, saber un poc més d'aquest poble fascinant que nosaltres anomenem berber però que s'autodenomina "lliure, noble" (que és el que significa amazigh, imazighen en plural). I més, encara, després de saber del seu paper rellevant en la configuració de Xarq al-Andalus; com a profà reconegut, no valore controvèrsies per limitacions de criteri, però les meues fonts principals són Guichard, Barceló (Miquel), Glick i Torró, i amb ells m'alinee sense vacil·lacions.
Pensava tot açò, ja amb el cap un poc més claret (res com dormir quan toca), mentre buscava adés algunes fotos antigues per il·lustrar una xerrada: no han estat poques les vegades que he decidit anar a algun lloc no solament per trobar paisatges vistosos, monuments interessants o muntanyes més o menys escalables. Entre les raons per haver viatjat, en el seu moment, a llocs com Bretanya, Còrsega, Soràbia o Aosta va comptar, també (i en alguns casos sobretot), el desig de sentir la gent parlar les seues respectives llengües, totes elles minoritàries o minoritzades. I no només a Europa: oir parlar tamazight és una de les causes principals que m'han dut, en menys ocasions de les que voldria, al Magrib. Sentir la llengua, conéixer el país i, en suma, saber un poc més d'aquest poble fascinant que nosaltres anomenem berber però que s'autodenomina "lliure, noble" (que és el que significa amazigh, imazighen en plural). I més, encara, després de saber del seu paper rellevant en la configuració de Xarq al-Andalus; com a profà reconegut, no valore controvèrsies per limitacions de criteri, però les meues fonts principals són Guichard, Barceló (Miquel), Glick i Torró, i amb ells m'alinee sense vacil·lacions.
En aquestes estava quan he recordat que, fa uns anys i precissament arran d'algunes converses amb el bon amic (i mestre pacient) Josep Torró, vaig escriure quatre ratlles sobre el tema, destinades a un llibre sobre Mariola del que finalment vaig haver d'excloure-les per raons d'extensió. I, demanant disculpes expresses --i les pertinents correccions, si fora el cas-- als blogaires experts als què seguisc habitualment, gose recuperar-les ara en part. El títol era "Nosaltres els Imazighen", que no sóc conscient d'haver plagiat a ningú. El contingut, poca cosa: a penes unes idees, molt breus, sobre el poble amazigh, des de les seues primeres manifestacions conegudes, cap al primer mil·lenni abans de Crist. En aquesta època, la franja costanera i moltes àrees de l’interior muntanyenc i subdesèrtic del nord d’Àfrica estaven ocupades per un mosaïc de pobles de cultura i llengua peculiar. Agricultors, ramaders i comerciants, aquests pobles indígenes varen establir aviat contactes culturals i comercials amb fenicis, primer, i romans, després, fins la invasió àrab del Magrib el segle VII. Una invasió que va donar lloc a no poques tensions: tot i la profunda islamització dels imazighen (matissada sovint amb les tradicions animistes locals), la privilegiada aristocràcia àrab considerava els indígenes com a musulmans de segona: pagaven tributs com els infidels, i formaven el gros dels exèrcits de conquesta impulsats per la yihad, la Guerra Santa corànica.
Precissament per aquest paper d’avantguarda militar –i colonitzadora—, al llarg dels segles VIII i IX importants contingents d’imazighen començaren a ocupar territoris de la Península Ibèrica acabada d’incorporar a l’Islam, sobretot en la seua part oriental. Probablement, devem a aquests colonitzadors nord-africans les primeres pautes d’ocupació del territori, la base genealògica de l’estructura social, les tècniques de cultiu i regadiu i, en fi, molts dels elements i singularitats que van acabar per configurar la societat andalusina a les nostres terres. Però és ben poc el que se sap de cert sobre ells, més enllà d’alguns febles rastres documentals, arqueològics i toponímics –la llengua tamazight, de tradició bàsicament oral i molt dialectalitzada, és encara avui una gran desconeguda; a més, sembla que els colonitzadors berbers d’al-Andalus abandonarien ben aviat els seus dialectes originaris en benefici de l’àrab, llengua comuna de l’Islam. Pels topònims se sospita, per exemple, de l’assentament de grups tribals o clànics com els Zanata o els Agger, entre molts altres. Es coneix la dissidència activa dels grups imazighen de Xarq al-Andalus front als Omeia de Còrdova al segle X, i de la seua posterior submissió al poder estatal. Imaziguen eren en origen les sectes Almohade i Almoràvit, creadores d’imperis en el decadent al-Andalus dels segles XII i XIII, en vespres de la conquesta feudal.
L'alfabet tifinagh, utilitzat per escriure el tamazightA hores d'ara, els imazighen son més de setze milions d’individus repartits entre diversos estats –el Marroc i la Cabília algeriana, sobretot; però també el Sahara, Tunis, Líbia, Egipte, Mauritania, Mali i Níger. Imaziguen eren també els guanches, pobladors indígenes de les Canàries extingits per la conquesta occidental. Sense estat ni territori propi, apartats de llocs de responsabilitat política i sotmesos a una imparable arabització, la llengua, les tradicions i la cultura amazigh estan fortament disgregades i amenaçades, quan no directament perseguides pels estats post-colonials. Per això, i com assenyala el Congrés Mundial Amazigh, cal fer un esforç per conéixer i conservar aquesta rica i antiga cultura mediterrània, part substancial –i sovint ignorada, quan no simplement menyspreada— que fou dels musulmans d’aquestes contrades muntanyenques de l’est d’al-Andalus.
De tot el qual se'n despendria, d'una banda, que valorar la diversitat és també tractar de conéixer-la i preservar-la en totes les seues manifestacions, incloent-hi aquelles que fan referència a la cultura humana; i, d'una altra, que fer memòria pot ser un bon recurs per sortir d'una apatia pressumiblement temporal i transitòria. Individual o, segons casos, col·lectiva.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)