Crec que he deixat per al final el que, probablement, és més senzill. Primer, perquè el que més m’interessava (a mi, i espere que també a vosaltres) eren algunes de les reflexions prèvies sobre conservació, compensació, externalitats i totes aquelles coses que he esbossat en les dues entrades anteriors. Segon, perquè en tractar-se de definicions, sempre es pot recórrer amb certa facilitat a la abundantíssima informació què sobre qualsevol tema –i sobre aquest, en particular—circula per la xarxa. Perquè del que es tractaria ara, per tancar de moment aquest assumpte, és precisament de definir què s’entén estrictament pel
pagament per serveis ambientals (des d’ara, PSA; els anglosaxons en diuen PES,
payments for environmental service) del que hem estat parlant fins ara.
Personalment, i de les moltes que, com dic, es troben a l'abast en la bibliografia que se'n dedica, m’agrada especialment la definició que fa Sven Wunder en "
Payments for environmental services: some nuts and bolts" (CIFOR 2005). La
traducció está també disponible en línia, i és un magnífic manual introductori. Per a aquest autor, un PSA és una transacció voluntària, en la què un servei ambiental ben definit (o un ús de la terra que asseguraria aquest servei) és “comprat” per, almenys, un
comprador (o usuari) de servei ambiental, a un
proveïdor de servei ambiental (o
usuari de la terra), sempre que aquest assegure que tal servei serà efectivament fornit. Dit així, queda un poc confús, però vist en esquema potser queda més clar:
D’aquesta definició se’n desprenen, per tant, algunes idees centrals que no solament representen la clau per tal que el sistama funcione, sinó que també el diferencien d’altres coses que semblen –no sempre innocentment—PSA, però que en realitat ni ho són, ni volen ser-ho. A banda de la voluntarietat de la transacció, que és cosa important, convé parar atenció a què el servei ambiental que serà objecte del pagament ha d’estar “ben definit”. És a dir: en un PSA, es paga per coses concretes, tangibles i més o menys mesurables --per exemple, mantindre sense variació un determinat ús de la terra lligat a la regulació hidrològica, en una superfície i per un temps preestablert--. Una bona definició del servei ambiental (i, com en l’exemple precedent, una evidència científica suficient i consensuada que vincule un ús de la terra amb el tal servei, més enllà de la simple intuició) resulta, per tant, imprescindible per tal que el sistema funcione, i no esdevinga simplement una difusa declaració d'intencions o una simple donació graciable.
A partir d’ací, resulta necessari identificar, també clarament, la resta dels elements bàsics del sistema: qui és el proveïdor o proveïdors del servei, que han de ser identificables i individualitzables (ja siga a nivell personal, o de comunitat); quins són els compradors que estan disposats a pagar, i quant, per rebre el servei ambiental; de quina forma s’efectua la transacció (si es fa de forma directa entre uns i altres, o si s’interposa un sistema institucional, que és la forma més habitual; si el pagament als proveïdors es fa en metàl·lic, o bé a través d’altre tipus de compensacions no monetàries, etc). I, finalment, com es farà el seguiment del compliment de l’acord, ja que sense servei, i per definició, deixa d’haver pagament. També sobre aquesta qüestió, i sobre exemples concrets més o menys exitosos, podeu trobar abundant bibliografia, i per això (encara que potser hauria de fer-ho) m’estime més no estendre’m ara ací. Per redimir-me, em faig proposit de dur a aquestes ratlles, en un futur pròxim, algun exemple concret i especialment reixit d’esquema de PSA. A modo d'avanç, i com a suggeriment, podeu fer una ullada a
Costa Rica, pionera en l’aplicació del sistema i referent mundial en la matèria. També hi ha casos interessants a
Colombia,
Estats Units,
Honduras i a molts altres llocs arreu del món. Gràcies en gran part a l’impuls i l’entusiasme de l’amic Javier de Vicente, teniu també informació rellevant sobre aquests i altres casos concrets, a la
web del PATFOR, que ja citava en una entrada anterior.
Però pel moment, i per concloure: des del meu punt de vista, queda encara molt per aclarir respecte a aquest mecanisme, especialment pel que fa a la seua aplicació a entorns socials i econòmics com el nostre, i a la seua eficàcia i legitimitat com a vertadera alternativa en el camí cap a una economia ecològica. També en el cas dels països en desenvolupament hi ha, obviament, qüestions rellevants –d’algunes d’elles ja haviem dit alguna cosa—sobre les quals reflexionar i aprendre: el mateix Wunder alerta dels riscos d’atribuir al PSA més utilitats que les que realment té: “Eventualmente, el PSA se convertirá en ‘vino viejo en botella nueva’, subsumido en la familia genérica de altruistas proyectos de desarrollo, cuando en realidad se esperaba que fuera una alternativa válida para todos ellos”. Amb tot, la realitat és que, ara com ara i malgrat totes les dificultats i reticències, els PSA van obrint-se pas, i convé almenys conéixer-los un poc millor. De la seua utilitat a llarg termini, de la seua contribució real a la conservació dels ecosistemes, del paper que poden representar per al desenvolupament humà en diferents escenaris socio-econòmics, s’escriurà i es debatrà encara molt. Pararem atenció.
Del 5 al 7 d’octubre del 2010, el Centre Tecnológic Forestal de Catalunya, amb el suport de la Red Iberoamericana de Pago por Servicios Ambientales (REDIPASA), el Departament de Medi Ambient i Habitatge de Catalunya i el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, organitza el Congrés Internacional de Pagament per Serveis Ambientals. Tindrà lloc a Solsona, i podeu accedir a tota la informació en la web del Congrés.
