L’estat d’ànim --contractura severa amb tendència a l'espasme-- demanava alguna cosa dràstica, solemne. De l’estil del “Famous blue raincoat” del mestre Cohen (“You’re living for nothing now, I hope you’re keeping some kind of record”). Però ve el cap de setmana, i tot i el pronòstic insegur potser la boira es dissiparà: sempre ho fa, tard o d'hora. Per això, al final i com tantes altres vegades, m’he decidit per la Creedence. Ben mirat, no deixa de ser una cançó de pressoners. M’agrada --sempre m’ha agradat-- el tren com a imatge de la vida; i també la possibilitat d’entendre-la com un cant a l’esperança, o exactament el contrari. En un cas o en un altre, la sortida és la mateixa: let the midnight special shine a everlovin´ light on me.
Vaja, sentir la Creedence sempre, sempre, sempre m'anima. No sé què tenen. Últimament volia fer una apunt sobre ells i casualment ara en parles tu.
ResponEliminaGran cançó
Totalment d'acord: i d'efectes immediats. Jo m'administre regularment el "Cosmo's Factory", i em va d'allò més bé. En tot cas, no deixes de fer l'apunt sobre ells, per favor.
ResponEliminaHome, que sempre et queda eixir a pegar uns ballets! No són ara les festes de L'Alcúdia?
ResponEliminaCert, Comtessa. De fama internacional. Així és que a la disco-mòbil m'encomane (i a algun plis-plai que ajude, també). Ja no tinc la fe d'abans, però mai no se sap...
ResponElimina