Les serps, el paracetamol i els Simpsons

A l’illa de Guam, els talls de llum són un fet habitual amb el qual han de conviure residents i visitants. Com a mitjana, es produeixen unes dues-centes interrupcions en el subministrament elèctric a l’any, algunes d’elles degudes a les tempestes tropicals i a altres incidències climàtiques. Però la major part d’aquests talls, què afecten no solament a la vida quotidiana dels illencs sino també al transport, les comunicacions o la seguretat, no són culpa del mal temps, d’instal·lacions obsoletes o de falles tècniques: la causa són les serps. Ho conta també Oliver Sacks en un dels capítols de "L’Illa dels Cecs al Color" (Editorial Empúries, 2000), un dels seus llibres més estimables, que fa poc he acabat de rellegir i del qual ja avance que tornaré a parlar en aquestes planes. Sacks, qui va visitar Guam --convidat per John Steele, un metge canadenc afincat en l'illa-- per a estudiar la possible relació entre una estranya malaltia neurològica que afecta als nadius i el consum tradicional de les llavors d'una cícade (Cycas micronesica), ho relata així:

"Just haviem començat a menjar que se'n va anar la llum. Un "una altra vegada!" va omplir tot el restaurant, però els cambrers de seguida van anar a buscar unes espelmes i van saber acontentar els clients.
--Es veu que estan ben preparats per als talls de llum --vaig observar.
--I tant --va confirmar John--. Això és el nostre pa de cada dia. És per les serps.
--¿Com? --vaig fer.
¿Hi havia sentit bé? John no sabia el que es deia. Vaig quedar esbalaït, i durant uns instants vaig pensar que li havien servit peix verinós i començava a desvariejar.
--Sembla estrany, ¿eh? --va continuar--. A Guam tenim milions d'aquestes serps marrons que s'esmunyen pertot arreu. S'enfilen als pals de telefon, s'escolen pels conductes de les subestacions i, quan arriben als transformadors, puf!, s'apaga la llum. Potser hi ha dues o tres avaries cada dia. La gent ja ho sap, i està preparada. En diem snakeouts."

Potser Steele exagerava quant a la freqüència dels snakeouts. Però la Guam Power Authority ha estimat que les serps són responsables de que es produisca com a mitjana un tall de llum cada tres dies, amb un cost calculat, entre pèrdues de les diferents activitats afectades i les necessàries reparacions, que assoleix els 4,5 milions de dolars anuals.

Boiga irregularis. Foto de la xarxa.

Guam és una petita illa micronèsia de l’arxipèlag de les Marianes, situada a l’est de Filipines i al nord de Nova Guinea. Té una superfície de 541 quilòmetres quadrats, un percentatge significatiu de la qual es troba ocupada per instal·lacions militars dels Estats Units, sota la sobirania dels quals es troba com a territori no incorporat. La població originària de Guam (els chamorros) s'ha vist reduïda a la mínima expressió després de les ocupacions d’espanyols --la més prolongada, des del segle XVI fins el XIX--, japonesos i nordamericans. Però la darrera d’aquestes invasions no l’han protagonitzada exèrcits ni missioners: cap a l’any 1950, uns pocs exemplars d'una serp freqüent en Nova Guinea i el nord-est d'Austràlia, coneguda com serp arbòria marró o brown tree snake (Boiga irregularis) va arribar a l’illa, es pensa que accidentalment, a bord d'un vaixell militar. En trobar desocupat un nínxol ecològic en el qual s’havien especialitzat en el seu lloc d’origen, les serps arbòries es van reproduir a Guam de forma explosiva, fins assolir concentracions que actualment s’estimen en uns 25.000 exemplars per km2. Molt d’aquests exemplars s’enfilen pels pals de la llum, els tranformadors i altres instal·lacions elèctriques, i en són així la causa dels talls d’energia que sobtaren a Sacks.
 

Però deixar reiteradament a fosques els habitants de Guam no és, ni de bon tros, l’efecte més greu de la invasió d’aquesta espècie. Com passa sovint en els medis insulars, a l'illa no existia, abans que hi arribaren les primeres serps arbòries, cap predador comparable. Per això, la fauna autòctona de Guam, i en especial els ocells –molts d’ells, exclusius d’aquest petit territori—no estava adaptada per a fer front a una amenaça com aquesta. El resultat ha estat un dels majors desastres ecològics coneguts en temps recents: la pràctica totalitat de les espècies d’aus existents en l’illa s’han extingit en a penes unes desenes d’anys, i moltes altres es troben en una situació crítica. La prol·liferació de Boiga irregularis i els seus efectes catastròfics sobre una avifauna especialment rica i sensible com la què existia en Guam, ha esdevingut un dels exemples de referència sobre els efectes devastadors de les espècies invasores: la informació disponible sobre aquest cas és, a hores d’ara, molt extensa, i el Grup d’Especialistes en Espècies Invasores (ISSG) de la UICN considera la serp arbòria marró com una de les espècies invasores més perilloses del món.



Zosterops conspicillatus, una de les primeres espècies
de Guam extingides per les serps. Encara sobreviu en altres
illes de l'arxipèlag de les Marianes. Foto de la xarxa.

En gran mesura, els danys provocats per les serps arbòries a Guam són ja irreversibles. Però ara l'amenaça s'esten cap a altres illes del Pacífic, com ara Hawaii, on podria reproduir-se la situació i causar l’extinció de moltes espècies d'aus endèmiques que han esdevingut ja extremadament rares a causa de la influència humana i d’altres invasions biològiques prèvies. Per això, les mesures de control sobre el desplaçament --accidental o no-- d'exemplars de Boiga, i els esforços per tal de controlar la seua població a Guam, no han deixat de créixer. Ahir, el diari "Público", recollint informacions d’altres mitjans internacionals, donava compte --per bé que sota un titular un poc frívol--d’una de les últimes iniciatives per tractar de controlar aquesta pesta: des de fa uns deu anys, s’ha comprovat que el mateix paracetamol que fem servir per alleujar el nostre mal de cap, és molt tòxic per a algunes serps, entre elles la Boiga irregularis, fins i tot en dosis molt petites. Tot i que existeix encara certa controvèrsia sobre si l’ús d’aquesta substància podria tindre efectes no desitjats sobre altres espècies, després d'anys d'investigacions i propostes no reixides s’ha posat finalment en marxa un procediment experimental per tal d’avaluar la seua eficàcia. Per a això, es llançaran des d’avions ratolins morts als quals s’ha injectat aquesta substància –d’ahí el titular dels "ratolins paracaigudistes"—amb l’esperança que, en ser consumits per les serps, provoquen la seua mort. Si l’experiment funciona, la Força Aèria dels Estats Units preveu una actuació sistemàtica de "bombardeig amb ratolins" sobre Guam per tal d’erradicar --o almenys controlar-- la seua població de serps.

Les espècies invasores són, indiscutiblement, un dels majors problemes que afecten a la biodiversitat a escala planetària, sobretot quan incideixen sobre grups o territoris –com les illes oceàniques—on s'ajunten una elevada varietat d'espècies i una major sensibilitat a les pertorbacions. No cal que es tracte, a més, d’introduccions conscients o deliberades: la importància de les introduccions accidentals augmenta de forma constant en un món cada vegada més globalitzat. A més, i com s’ha dit, els seus perjudicis directes sobre les activitats econòmiques humanes poden quantificar-se en desenes de milions de dolars, per no esmentar els riscos sobre la salut –les serps de Guam causen també enverinaments a les persones, tot i que no són massa habituals. La imatge de ratolins llançats amb un paracaigudes de joguet pot moure al somriure; però el que hi ha darrere d’un titular anecdòtic és, realment, una situació dramàtica i malauradament massa frequent. Fins i tot els Simpsons, amb la seua habitual ironia, se'n van fer ressò en un antològic episodi, en el què Bart provoca una plaga de "fardatxos arboris bolivians" en no acceptar sacrificar-los tal i com li exigia Skinner --que fa de president d'una curiosa Springfield Birdwatching Society. Quan els fardatxos comencen a devorar els coloms de la ciutat, la seua invasió passa a ser considerada (fins i tot pels "observadors d’aus") com una bendició. Però quan Lisa es planteja si no serà pitjor la plaga de fardatxos que la de coloms, Skinner li assegura que, si fora així, per acabar amb ells portaran "serps agulla xineses". I quan les serps siguen un problema, introduïran "goril·les menjadors de serps". I puntualitza Skinner: "el millor de tot és que, quan vinga l’hivern, els goril·les simplement moriran de fred"... O potser no?

Els fardatxos de Bart eixint de l'ou. De la Wikipèdia.

Els efectes en cascada de les espècies invasores, sobre els que ironitzaven els Simpsons, no són cosa de broma i ho saben bé a Austràlia, a Hawaii o a Maurici. Però tampoc cal anar a indrets remots del planeta per detectar les conseqüències de l'arribada d'una espècie exòtica a un hàbitat diferent. També al País Valencià tenim, ara mateix, problemes importants per aquesta mateixa causa. Les caulerpes (C. racemosa i C. taxifolia), les gambúsies (Gambusia affinis), els musclos zebrats (Dreissena polymorpha) o els jacints d'aigua (Eichhornia crassipes) són només alguns exemples d'espècies forànies que estan causant danys més o menys greus en els nostres ecosistemes, i de les quals potser parlarem amb més detall en altra ocasió. Perquè pel moment, en aquests com en la majoria dels casos, l'única aplicació del paracetamol és alleujar-nos els mals de cap que ens provoquen.

Passat i futur

Aquesta vesprada he anat a fer una volteta per la zona que travessa la futura autovia del Comtat (què, segons sembla, s'obrirà definitivament a mitjans de l'any que ve). Anava pensant, també, en els últims moviments dels ajuntaments d'Alcoi, Cocentaina i Muro (supose que també hi haurà el de l'Alqueria, que sempre ha estat per la faena) cap a la constitució efectiva d'una mancomunitat en la comarca. I he recordat que, fa bastants anys, quan començava a parlar-se de la possibilitat d'aquest traçat per a l'autovia, vaig gosar enviar unes ratlles sobre això al diari "Información". Les he rellegides en tornar a casa (es titulaven "Quin futur volem?"), i m'ha semblat que, tot i que potser sóc ara un poc menys ingenu que aleshores --un poc, només--, algunes de les idees que s'hi apuntaven mantenen, encara, la seua vigència. En algunes coses, cal reconéixer-ho, sembla que hem avançat; en altres, no tant, i fins i tot hi ha moltes en les què anem decididament cap arrere com el crancs. Per això, i em disculpareu la nostàlgica impudícia, reproduisc el text ara, tal i com el vaig escriure llavors. És un poc llarg i, si no vos trobeu directament afectats per la problemàtica a la que fa referència, dubte que vos interesse gens: podeu prescindir-ne sense més cerimònies. Però no me'n puc resistir a recuperar-lo, almenys, com a testimoni de com passen, de ràpids, els anys. I de com, per a algunes coses i paradoxalment, pareix que els anys no passen...

"Des de fa un cert temps, ve escoltant-se en boca d’alguns alcaldes de la comarca la proposta –inicialment acceptada, segons sembla, pel Ministeri de Foment— de fer passar l’anomenada “Autovia Central”, entre Muro i Alcoi, per algun lloc encara indeterminat de la marge dreta del Serpis. D’entrada, cal dir que la creació d’una nova autovia a afegir a les infrastructures viàries existents o en curs de construcció, no ens resulta excessivament tranquilitzadora, en servir prioritàriament als vehicles privats i en representar una nova afecció a àrees que fins ara estaven ocupades per altres usos; com tampoc no ho és, de tranquilitzador, el fet que aparentment es busque amb aquesta iniciativa ampliar els sòls edificables (“fins la vora del riu”, diuen), encara que siga en contra de la tendència de creixement de la població en molts dels nostres municipis.

Però l’element que des del meu punt de vista resulta més inquietant és el conjuncturalisme d’aquesta mesura. Qualsevol actuació que es proposa a la nostra comarca–siga una carretera, una urbanització o un polígon industrial— és vista de forma independent i desconnectada de la resta, sense parar cap atenció a les repercusions d’aquests projectes sobre altres elements ambientals, socials, econòmics o territorials existents o previstos. Rarament es plantegen, per tant, models d’ordenació integral del territori que permitirien, en el seu cas, reduir els impactes i optimitzar els avantatges, o fins i tot descartar algunes d’aquestes propostes. I al remat, i en el millor dels casos, ens trobem amb un seguit d’actuacions inconnexes, descoordinades (fins i tot dins d’un mateix terme municipal) i a vegades incompatibles, que si funcionen bé per al conjunt és per intercessió divina i, si no, es resoldran –diuen—afegint més i més actuacions similars que van fent el nostre territori més hostil, menys competitiu, més ingovernable.

Però malgrat aquestes prevencions, que haurien de ser considerades detingudament, convé fer una segona lectura d’aquesta possibilitat –ens referim a l’autovia per la dreta del Serpis--. Una lectura que, en clau de l’ordenació del territori de la comarca (tantes vegades invocada, i quasi sempre ignorada) podria obrir unes perspectives interessants. No és aquest el lloc ni el moment escaient per a excessius detalls, però som ja molts els que pensem que el model de desenvolupament i ocupació territorial pel qual han optat els municipis de la vall alta del Serpis es troba en un carreró sense eixida. La manca de previsió, els interessos particulars, el consum irresponsable de recursos –l’aigua i el sòl, entre ells--, la dependència quasi absoluta del vehicle privat, la escassa adaptació ambiental de la indústria i altres fenòmens no menys importants, han conduït a una situació actual certament insostenible i difícilment gestionable pels Ajuntaments.

En aquest context, i fetes les salvetats abans apuntades, el plantejament d’una nova via de comunicació per la dreta del Serpis pot representar una oportunitat única per detenir la creixent i indiscutible degradació de la qualitat de vida –en sentit ampli—que patim els habitants d’aquestes terres. Però no per que gràcies a ella podrem fer servir encara més els nostres estimats cotxes, sinó per plantejar un projecte de futur, ambiciós però viable, que servira tant per restaurar una situació ambiental que mai hauria d’haver arribat fins a l’estat actual, com per superar l’actual i indiscutible fragilitat del model socioeconòmic i territorial en que ens hem embarcat. No hi ha dubte que sense les adequades dades tècniques i un intens procés d’estudi, debat, reflexió i anàlisi, qualsevol cosa que puga dir-se sobre aquest nou model territorial ha de ser vista amb tota la precaució. En tot cas, no ens resisitirem a apuntar breument alguns dels trets generals que haurien d’orientar aquesta nova proposta d’ordenació, entre els quals –i pel moment—caldria destacar-ne els següents:

• El nou corredor que es configurara al voltant de la via hauria d’actuar com a àrea prioritària per a la ubicació d’usos industrials i logístics en l’àmbit comarcal. El disseny de sòls industrials en aquest corredor hauria de fugir d’afavorir interessos econòmics o especulatius personals o corporatius, adoptant dimensions raonables per a les necessitats actuals i futures i dissenyant-se en tot cas de cara a reduir els seus impactes ambientals i socials, i amb una visió estratègica respecte a les activitats econòmiques que serien susceptibles d’instal·lar-s’hi. En última instància, allò que probablement caldria plantejar és un vertader parc industrial comarcal per al segle XXI, amb ubicacions –no necessàriement contigües-- adequades per a cada tipus d’activitat, i compatible no solament amb la salut pública, la gestió responsable de recursos i residus i l’equilibri territorial entre municipis, sinó també amb el nou model econòmic emergent i les noves tecnologies.
• Aquesta redistribució d’usos hauria de tindre com a resultat, a mitjà termini, el progressiu desplaçament de les ubicacions industrials de baixa (o nul·la) qualitat actualment existents o previstes en l’eix Alcoi–Cocentaina-Muro (ampliable a Alqueria, Gaianes, Beniarrés i Benilloba, almenys) cap a aquesta nova àrea, primant aquest eix com a àrea residencial i de serveis i replantejant-lo, des d’una perspectiva realment metropolitana, cap a models urbans eficients i sostenibles, a través, per exemple, del foment de mitjans de comunicació col·lectius com el tramvia, la potenciació preferent dels nuclis històrics front al model balafiador d’urbanitzacions disperses, l’establiment de connectors naturals entre Mariola i el riu, etc.
• Un tercer criteri prioritari, complementari dels anteriors, consistiria en configurar el riu Serpis com un autèntic corredor ambiental per a la comarca, plantejant-se com a objectiu superar el seu caràcter actual de simple claveguera i assolir –en un termini posem de deu anys—una restitució acceptable de les seues característiques naturals –prou de formigó, per tant--, amb una restauració de la qualitat de les aigües i amb la configuració d’un parc fluvial estructurant del territori i susceptible d’albergar (tot garantint el seu caràcter d’ecosistema natural però secularment antropitzat) activitats lúdiques i educatives –pensem, per exemple, en l’arqueologia industrial-- des d’aigües amunt del pantà fins els Canalons. 
• Els tres “eixos preferents” abans esmentats –industrial a la marge dreta, residencial a l’esquerra i amb un riu recuperat com a element estructurant-- haurien de completar-se amb una estratègia que superara l’actual visió de l’agricultura com a subministradora de sòls per a altres usos, i adoptara un paper actiu que garantira la preservació efectiva dels sòls més fèrtils i, amb ells, de l’activitat agrícola a la zona com a factor de desenvolupament estratègic comarcal: cal preservar decididament les nostres malmeses hortes històriques (¿o és que només cal conservar la de València?), les zones de baixa pendent i major productivitat, etc., però no solament des d’una perspectiva patrimonialista, sinó fomentant pràctiques agrícoles que milloren la seua adaptació ambiental i competitiva, per exemple a través del cultiu biològic o aprofundint en l’ús dels distintius de qualitat. En aquest sentit, la protecció dels recursos hídrics hauria de representar un objectiu bàsic de l’ordenació que finalment es proposara.
• Finalment, el model territorial esbossat es completaria amb la configuració d’una vertadera “anella verda” per a la comarca, completant la protecció (efectiva, no nominal) dels ecosistemes singulars de muntanya a Mariola i la Font Roja, però amb un model que incorporara altres zones –Serreta, Benicadell...— i on l’estratègia de protecció no solament garantira la preservació de valors ambientals i naturalístics, sinó que fomentara la promoció d’activitats de baix impacte –com el turisme o l’agricultura a temps parcial-- compatibles amb aquesta conservació.

Al remat, i com pot veure’s, res més que propostes per al debat, provisionals i fins i tot agosarades. Però la realitat -–des de la nostra perspectiva—és que un plantejament com aquest no solament podria ser tècnicament i econòmicament possible amb els terminis adequats, sinó que probablement resulta a hores d’ara socialment i ambientalment indefugible. Mitjans legals i tècnics per avançar cap a propostes integrades com aquestes –o qualssevol altres--, incorporant necessàriament a tots els agents socials i econòmics implicats en el procés de definició, i dotant a la comarca d’organs de gestió i decissió escaients, n’hi ha ja a hores d’ara, com els Plans d’Acció Territorial; mitjans econòmics, segurament també. 

Certament, el context polític i socioeconòmic actual no és el més favorable –a les nostres comarques, però també en general-- per a la planificació a mitjà i llarg termini: sempre resulta més còmode limitar-se a administrar les inèrcies del sistema, i desviar les culpes dels problemes i disfuncions existents a la conjunctura, a la mala sort, a altres governs o al sursum corda; en la mesura en que els ciutadans i ciutadanes ens creiem aquestes bajanades, seguirem fomentant la seua existència. L’únic que podem fer, a hores d’ara, és exigir a aquells que tenen la possibilitat de prendre decissions realment rellevants per al nostre futur, que les prenguen d’una vegada, amb imaginació i valentia. Possiblement, allò més difícil siga, ara mateix, superar les misèries localistes i partidistes i començar a pensar, des de la responsabilitat, en quin és el futur que volem –o que ens espera-- per a la comarca. Una cosa, si bé es mira, que no sembla tan difícil. Si més no, per a començar a parlar-ne."

Propostes de divendres: Canyet i Microvinya

Aquest cap de setmana, a les terres de l'Alcoià i el Comtat, anirem embolicats en parell de propostes que potser vos resulten temptadores si és que vos pega a prop o no vos fa peresa acostar-s'hi. La primera, per al dissabte pel matí: aprofitant que el primer cap de setmana d'octubre se celebra, des de fa ja anys i a instàncies de BirdLife International, el Dia Mundial de les Aus, des de FAPAS-Alcoi convidem, a qui vulga, a vindre a conéixer de primera mà el Projecte Canyet, del qual ja he parlat de passada en alguna ocasió, i les seues instal·lacions a les Pedreres de Sant Cristòfol. La idea és fer un passeig --a l'abast de totes les cames-- per aquesta part de la Mariola, i poder veure els voltors (sempre que ells estiguen també per la feina), des de l'amagatall que tenim preparat per aquestes ocasions. Com probablement sabeu, fa ara deu anys que aquest projecte de reintroducció del voltor comú es va posar en marxa, i en fa ja uns quants que, a partir de les aus alliberades, s'ha instal·lat una colònia reproductora a les cingleres del Barranc del Cint, a les mateixes portes d'Alcoi. I, a més, parlarem d'altres assumptes importants per a la conservació de les nostres serres i la seua fauna. FAPAS-Alcoi, per cert, és una de les entitats que formen part d'Avinença, i per tal de dur a terme els seus projectes fa servir els acords de custòdia del territori, tant amb administracions públiques (com ara l'Ajuntament d'Alcoi) com amb propietaris privats.

I de custòdia del territori parlarem també per la vesprada a Muro, perquè dins de la VI Fira Gastronòmica que se celebra a la localitat (i què és el segon dels suggeriments per a aquest cap de setmana), l'amic Joan Cascant, del Celler la Muntanya, ens ha convidat a parlar de la relació entre la conservació, l'agricultura i el consum responsable. Del Celler la Muntanya i del seu projecte Microvinya he deixat caure també, en alguna entrada anterior, un parell d'idees i algun enllaç que potser haureu visitat. Però, amb tot, convé insistir en què les iniciatives d'aquesta gent activa i imaginativa (i amb els peus ben plantats a terra) mereixen que se'ls preste una atenció especial. Començant, òbviament, per la mateixa idea de les microvinyes, aparentment senzilla però realment interessant. En la base, un compromís convençut per la defensa d'un paisatge mediterrani basat en els minifundis --una de les senyes d'identitat del Celler i els seus projectes-- i en la cultura, la història, la gent i els ecosistemes associats a aquells. Per això, el projecte busca incorporar a petits llauradors de diversos municipis (la iniciativa no deixa de créixer des de que es va posar en marxa fa uns pocs anys), als quals se'l faciliten les varietats de raïm més adequades i, si fora el cas, la formació i la informació necessària sobre les condicions del seu cultiu, i de la producció dels quals obté el celler la matèria primera per el·laborar els seus vins. Uns vins què, diuen els entesos --els meus coneixements enològics són molt limitats; només puc assegurar que jo els trobe molt bons--, són molt meritoris i que van fent-se cada vegada més coneguts en els cercles especialitzats. El projecte, en tot cas, ha arrelat amb força i segueix creixent: a través de l'Associació Elviart, vinculada a aquestes actuacions, es va organitzar fa uns mesos un interessantíssim Congrès Nacional sobre el Minifundi com a defensa de l'Ecosistema Mediterrani, a més d'altres activitats relacionades amb la cultura del vi en un sentit ampli. Una metodologia similar a la de les microvinyes està sent utilitzada també per a la producció d'un oli d'oliva d'alta qualitat a partir de varietats autòctones, i fins i tot s'ha implicat a diversos centres educatius, què han plantat les seus pròpies microvinyes com a iniciativa didàctica. La setmana passada, precissament, va fer-se la primera verema d'aquestes vinyes, i d'ella són les fotos de baix. I, a més, d'ara endavant faran servir taps de suro certificat de la Serra d'Espadà. Segur que, des del Celler, estaran encantats d'ampliar-vos qualsevol informació si és que esteu interessats.

Acabe. Per si no ens veiem demà per Alcoi o per Muro, passeu un bon cap de setmana. I deixeu-me que vos deixe amb una cançò d'un grup cors (I Muvrini) del qual em compromet també a parlar --d'ells, i de la seua illa-- en un altre moment. La cançò es diu "Terra", i m'ha semblat adient. Però sobretot és què, com les aus, el bon vi i la gent que treballa per la terra i el seu futur, m'agrada.

Demà, més

Vos seré sincer: la veritat és que he començat el dia sentint-me un perfecte imbècil. La primera sensació, ací al poble, ha estat què s'havia parat ben poc, encara que en algunes de les fàbriques pròximes si que pareixia que es notava un poc més. Quan hem anat a avisar que les nanes no agafarien hui l'autobús escolar perquè estavem de vaga, hi ha qui ens ha recitat entre dents les conegudes lletanies de la dreta cavernària que fan d'aplicació al cas. Evidentment, la faena que no he fet hui hauré de fer-la demà perquè no he parat cap cadena de producció, només he acumulat uns quants papers més damunt la meua taula; i no deixe de pensar que el substanciòs retall que la Generalitat aplicarà al meu sou a costa del dia --i què deu ser una de les causes, imagine, que la major part dels meus companys i companyes hagen anat hui a treballar, pel què m'han contat des d'allí-- se l'endurà, tard o d'hora, algun amiguet de l'ànima o serà oportunament balafiat en algun dels seus indignes i decadents espectacles.

Però tot i això, i a pesar dels resultats diguem-ne discrets d'aquesta jornada --no m'importen les xifres, no me'n refie de cap, però em deixe dur per les meues impressions-- ja no tinc cap dubte: m'alegre d'haver decidit parar. Respecte profundament a qui, per la raó que siga, haja optat per la contrària (jo mateix, ja ho deia l'altre dia, m'ho he hagut de pensat molt), i més encara a qui ha hagut de treballar perquè no ha tingut cap altra opció. Però jo m'alegre d'haver fet vaga. No perquè la meua opinió dels sindicats i alguns sindicalistes haja millorat d'ahir a hui, ni tampoc perquè em pense que s'haja aconseguit canviar res substancial en aquesta infausta reforma laboral que no ha fet més que escomençar i que ja veurem com acaba. Simplement, m'alegre perquè, si no l'haguera feta, ara mateix em sentiria d'un costat del que no vull formar part. Insistisc: no tots els què estaven d'aquesta banda em mereixen el mateix respecte, ni he deixat d'estimar-me a tots els amics i amigues que hui han decidit estar a l'altra perquè han cregut que era el correcte. Però així a l'engròs, vist els que hi eren ací i allà, m'he trobat d'allò més bé posant terra pel mig. I ja sé que al govern espanyol, a la patronal, al capital internacional i a Rita Barberà tot açò li la sua. I que els sindicats majoritaris farien bé en moderar el triomfalisme, fer una severa autocrítica i preguntar-se perquè tanta gent pensa el que pensa d'ells. Però mira, jo hui dormiré a gust. I demà serà un altre dia; un bon dia per seguir lluitant d'una forma o una altra, sense pensar ja en costats ni percentatges, que la processó és llarga i el ciri curt.


Potser no ve molt al cas, però estic tot el dia pensant en aquesta escena de "La Vida de Brian". Hi ha algun psicoanalista en la sala? Per cert: treure el cap per les finestres digitals dels companys i companyes blogaires que han fet vaga hui, ha estat una forma de no sentir-se tan sol com l'ambient i les notícies donaven a entendre. Gràcies!

Sumes i verbs

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats...

Ovidi Montllor

Subscric --com quasi sempre-- les encertades reflexions de Cucarella sobre la desgana amb què, qui més qui menys, afrontem la majoria aquesta vaga general. I coincidisc també en que una part molt important d'aquesta sensació s'ha d'atribuir a la creixent desafecció que ens provoquen els dos sindicats majoritaris convocants, i a l'ambient general de desmoralització que s'escampa entre una "esquerra social" que cada vegada se sent més allunyada de la majoria dels grups que (de vegades amb més barra que Napoleon) es reclamen com els seus --els nostres-- representants "polítics". Quant a altres comentaris que he anat llegint ací i allà, compartisc els dubtes sobre l'oportunitat d'aquesta convocatòria tal i com ha estat feta, i per tant sobre la seua utilititat real per a aconseguir els fins per als quals ha estat suposadament plantejada. I assumisc també els intents --inevitables-- de manipulació posterior, que cauran de tot arreu i passe el que passe el dimecres. I, per tot això, he de dir que he vacil·lat molt sobre què fer, en consciència, el dia vint-i-nou.

Però com més s'apropa aquest dia, més convençut estic que mantindre's al marge no és una alternativa vàlida. Fer la vaga potser no servirà de molt, però no fer-la no servirà de res; almenys, que ens compten del costat dels qui, ací però també arreu d'Europa, diran dimecres que no estan d'acord. Així és que, fent meua també la posició de moltes entitats ciutadanes --entre elles, i especialment, del moviment ecologista--, amb totes les incerteses del món ("És pel dubte. I dubte molt, companys") però també amb totes les ganes de seguir lluitant el dia següent siga quin siga el resultat de la vaga general,  he decidit, per si a algú li interessa, que jo també hi aniré. Au, ja està dit.