Filopatria (i filopatriotes)

És sabut que, quan un alcoià aplega per primera vegada a l'Antàrtida, sol comentar: "pos a la Font Roja, l'any vint-i-sis, també va nevar una barbaritat...". Gent envejosa i malintencionada atribueix comentaris com aquests al xovinisme alcoià, un terme certament pejoratiu que, per a aquestes persones, s'associa de forma habitual a la imatge (evidentment distorsionada, qui sap per quins interessos obscurs) que tenen d'Alcoi. Bromes a banda, cal reconèixer que molta gent del meu poble té --tenim-- certa tendència a eixides d'aquest tipus, les quals poden interpretar-se en el sentit que alcoians i alcoianes ens sentim, d'alguna forma, superiors pel fet de ser-ho. Això és, essencialment, el que significa xovinista: creure, fins extrems pròxims a la paranoia, que la pròpia terra és millor que les altres en qualsevol aspecte. A mi, francament, el xovinisme em sembla una estupidesa, però també se me'n fot bastant que algú diga o pense que tots els alcoians (o socarrats, o valencians o gallecs) són açò o allò. Primer, perquè ja sóc bastant majoret com per estorar-me per favades amb tantes coses importants com hi ha per a calfar-se el cap; segon, perquè a aquestes edats puc dir que he trobat gent de categoria i autèntica gentola, si fa no fa, en quasi tots ells llocs, amb poques diferències estadísticament significatives; xovinistes, també. Qui tinga altres experiències, que actue en conseqüència.



La qüestió, en tot cas, no era aquesta, sinó parlar d'un comportament que, des del meu punt de vista, és pràcticament universal, a més de ser molt més complexe que la pura exaltació patriòtica i tindre més a veure amb la frase amb que he començat aquestes ratlles (òbviament apòcrifa; em sap mal per qui ja estava esmolant la navalla de desbudellar alcoians). Em fa l'efecte que, quan algú es desplaça fora del seu entorn més quotidià, tendeix de forma innata a atribuir allò que va descobrint a referents que li resulten més familiars. He trobat rastres més o menys evidents d'aquest comportament en gent molt diversa i procedent, també, de llocs molt diferents; i, més encara, en persones --com les meues pròpies filles-- gens sospitoses, per edat i condició, de xovinisme localista o similar. Per això, sorprèn com, de forma natural, un bosc espès és comparat amb el Carrascal, una muntanya amb el Penyagolosa, la Costa Brava amb la Granadella o el pre-desert tunisià amb el Montnegre de Xixona. També passa, amb alguns matisos, amb artefactes humans: castells, esglésies, cultius... Rarament he trobat en aquestes equiparacions --insistisc-- continguts valoratius del tipus "és més bonic lo nostre", tot i que de vegades es donen. La impressió, més aïna, és com si hi haguera una tendència natural a "interpretar" els paisatges estranys en clau d'elements coneguts de referència; a efectuar de forma quasi automàtica una mena de traducció que, simplement, facilitaria l'assimilació d'uns aspectes diferents, aliens, estranys. Fins i tot, en casos extrems, he sigut testimoni de la descomposició en elements discrets d'un paisatge especialment distint (el Kilimanjaro, per exemple) per tal de referir-lo, a trocets --un turó de certa forma, la neu i el gel, certs tipus d'arbres o un matollar-- a aquestes claus pròpies i tranquil·litzadores.


Probablement aquestes coses tindran un nom, que ignore, en psicologia; segurament, també, deuen estar molt ben estudiades en les seues causes i els seus efectes. A mi, que a més d'ignorant sóc un atrevit, sempre m'ha fet l'efecte que hi ha, al darrera, una desconfiança atàvica i inconscient front a allò desconegut, que es manifesta en molts aspectes del comportament humà. En aquest cas, la comparació tindria, com he dit, un efecte tranquilitzador, en permetre una adaptació més suau a un entorn distint (de vegades, molt distint) a l'originari. I seria, per això, un comportament escaient: com diem els biòlegs, adaptatiu.

Perquè, salvant --tant com calga-- les distàncies, hi ha en etologia una cosa que, si més no, recorda bastant tot açò, i que s'anomena filopatria. En poques paraules, la filopatria és definida com el comportament, que mostren certs animals, de romandre en el lloc de naixement, o tornar a ell en el cas d'espècies migratòries. La comparació, lògicament, no em ve al cap per aquest "amor a la terreta", sinó pels mecanismes que, en les espècies filopàtriques, permeten el retorn al lloc de naixement des de desenes de milers de quilòmetres o mesos (o anys) després d'haver-lo abandonat. Com saben bé aquells que treballen en reintroducció de fauna, moltes espècies desenvolupen en les primeres fases de la seua vida una forta dependència pel lloc en el què estan, el qual reconeixerien per una sèrie de trets físics que queden profundament impresos al seu cervell i que condicionen el seu comportament posterior, ja siga limitant la capacitat de dispersió, o bé afavorint el retorn periòdic després d'una migració: les espècies filopàtriques "reconeixen" el seu paisatge originari, i són capaces de recordar-lo i diferenciar-lo d'altres. La utilitat evolutiva d'aquest comportament es trobaria lligada a l'aposta per un lloc (un hàbitat) que ja s'ha demostrat com a adequat per a l'espècie, atès que va permetre que aquesta s'hi reproduís; la seua utilització en reintroducció es basa, també en poques paraules, en "enganyar" a les cries de l'espècie que es vol recuperar, duent-les de molt petites al lloc on s'hi instal·laran i fent, així, que reconeguen aquest lloc com el del seu naixement; és el que es coneix com hacking. Després, i si tot va bé, la filopatria farà la resta i els animals (quasi sempre, aus) faran propi aquest lloc i s'hi mantindran. Que ve a ser el que hem fet, a FAPAS-Alcoi, amb els voltors i el Barranc del Cint.


No vull passar, ara com ara, de la simple analogia. Però resulta atraient pensar que, d'alguna forma, els humans hem tendit a mantindre un cert equilibri entre un comportament evolutivament dispersiu (que ens ha dut a colonitzar amb èxit ecosistemes molt diversos arreu el planeta) i una vinculació --en aquest cas, probablement cultural-- al lloc de naixement, que en alguns aspectes recorda la filopatria. La "traducció paisatgística" a la que m'he referit abans podria ser, des d'aquest punt de vista, un mecanisme interessant per a reforçar aquest equilibri, i per això hauria de ser tingut també en compte en els estudis sobre valoració sensorial dels paisatges. Tot plegat, un tema complicat, però certament apassionant. I tot per a concloure que, per a paisatges bonics, però bonics de veres, els d'Alcoi. Això ho saben fins i tot els voltors.