Perdre i trobar

      "Quiero decir, conozco a muchos que si uno les pregunta, ¿qué dijo Darwin de la vida?, lo recitan con más o menos exactitud, pero no conozco a ni un solo ser humano cuya vida diaria muestre que de verdad cree que no hay una raya imposible de cruzar entre él y los seres que no piensan en palabras.
      Y eso es lo curioso. Descartes vivió en el siglo 17 y Darwin en el siglo 19, y sin embargo los humanos siguen siendo educados por Descartes. Siguen siendo amaestrados durante las 2 primeras décadas de sus vidas para pensar que son su pensamiento, y que el pensamiento es la cosa superior entre las cosas y es lo que los separa, sin remedio, de las otras especies.
      Y es cierto, que el pensamiento los separa de todo lo demás, pero eso es porque han sido educados por Descartes y no por Darwin".

Sabina Berman, "La mujer que buceó dentro del corazón del mundo"

Matí de recompte de baixes al jardí, conseqüència inevitable i esperada d'algunes setmanes d'abandonament forçat. La més sentida, la de la darrera mateta de conillets de roca (Antirrhinum valentinum) que conservava. Per raons que no venen al cas, recorde perfectament quan i on vaig agafar-ne algunes llavors --fa ara dotze anys-- de les quals van nàixer els exemplars que han florit any rere any al meu pati, però dels què no he pogut obtindre mai noves llavors. L´última d'aquestes plantes venia mostrant simptomes preocupants de senescència de l'estiu ençà, però no ha estat fins ara que, amb certa seguretat --amb les plantes mai no se sap-- crec que puc donar-la per definitivament finada. Aquests dies s'ha complert també un any de la mort de Xapi, el rateret que tanta companyia va fer-nos i del qual ja he parlat en alguna ocasió. El temps passa ràpid, massa ràpid.

Foto estreta del Banc de Dades de Biodiversitat

Ha estat, també, matí de visita al tanatori: és evident que, per més que siguen esperades, hi ha pèrdues molt més sensibles, tristes i irreparables que les d'animals (o les plantes) que han format part del nostre paisatge qüotidià durant més o menys temps. La desaparició d'una persona pròxima no admet comparació amb cap altre tipus d'absències. Però de tornada al pati no he pogut evitar pensar, sota la llum brillant d'aquesta tardor impròpia, en la complicada i indispensable xarxa d'estimes i afectes que els humans teixim al nostre voltant al llarg de tota la vida. Una xarxa que implica no sols --i principalment-- altres humans, sinó també a altres categories d'éssers vius i, segons i com, fins i tot a certes coses inanimades: les meues filles no suporten la idea que el vell i arrossinat Patrol que encara fem servir tot i la seua llarga i intensa vida, estiga condemnat, més prompte que tard, al desballestament; potser és perquè, a banda de tots els records que els evoca, té --com tots els cotxes-- una mena de cara...

Procure no insistir molt, quan es tracta de les meues filles, en com d'oportuna o pertinent siga la seua distribució d'afectes: allò important és que els tinguen, i crec que és natural --i convenient-- que siguen les persones les dipositàries principals de les estimes d'altres persones, com també que, dins d'aquelles, siguen les més pròximes (la família, els amics..) les més volgudes i enyorades. Però no em preocupa gens (més aïna el contrari) que puguen establir també vincles emocionals amb altres éssers que no pensen amb paraules. Potser allò més saludable siga que cadascú s'ordisca un teixit d'afectes suficientment dens i espés per a les seues necessitats, dins el qual hi haja lloc per a molts tipus i categories diferents de lligams, perquè tots ells fan el seu paper. Però sobretot, trobe realment important aprendre --i en això si que els insistisc, a elles i també a mi mateix-- a acceptar, comprendre i gestionar les pèrdues que s'hi aniran produint, inevitablement, en aquest teixit. I també les trobades. Atès que a alguns (i a algunes) ens sap mal, fins i tot, que se'ns asseque una planta, potser caldrà pensar que inclús l'educació més cartesiana té, per sort, les seues escletxes.



Dues notes finals: el llibre del que he estret el fragment, una troballa de la què potser diré alguna cosa més quan l'acabe, però que ja avance que m'està agradant tant com qui me'l va deixar va creure que m'agradaria. De Bèrnia, per la què, com avançava en una entrada anterior, vaig estar caminant ahir, poca cosa a dir fora del que ja és sabut: més enllà de les vinculacions sentimentals que hi tinga cadascú, una de les serres més boniques i recomanables del país, plena de racons màgics per la seua rellevància biològica i per la bellesa innegable dels seus paisatges. I en un dia esplendorós com el d'ahir, i amb tan bona companyia, un autèntic regal.

Frontera imaginària

Hi ha moltes coses que m'agraden d'aquelles terres esquerpes i fragoses que anomenem massís dels Ports. Una d'elles, el seu caràcter de divisòria que no ho és, d'unitat que ultrapassa ratlles i partions. M'agrada enfilar un barranc i no saber quan he eixit de la Tinença de Benifassà i he entrat en el Montsià, ni si les he travessades molt o poc abans de treure el cap al Matarranya. M'agrada arribar a Beseit i veure la sorpresa de qui m'acompanya per primera vegada perquè, tot i pertànyer a hores d'ara a Terol, la gent del poble parla català (encara que cada cop hi ha menys rètols oficials en la nostra llengua), i que al refugi de la Font Ferrera hagen de preguntar sempre si allò és Fredes o és la Sénia per decidir, finalment, que tant fa. M'agrada tot això, però allò que em duu una vegada i una altra a recórrer aquelles terres és, evidentment, el seu paisatge, molt en especial en aquesta època de l'any. Han estat ja molts anys i moltes vegades les què ens hem acostat per endinsar-nos en les boscúries de pi rojal; hem fet nit, si l'oratge ha acompanyat, a l'aixopluc del brancam esponerós del boix, i hem pujat i davallat cims i barrancs, hem tastat les aigües --sempre fredes-- de les Gúbies del Parrissal, hem vist les cabres senyorejar els cingles i hem remogut amb cura la fullaraca cercant bolets i --mai no se sap-- alguna fada. I cada una d'aquestes vegades hem trobat alguna cosa que no havíem copsat abans. Aquest any, el cap de setmana passat, no ha estat una excepció, per bé que una inoportuna avaria a la càmera només m'haja deixat captar imatges del primer tram --des del Molí l'Abad, vora el Pantà d'Ulldecona, fins a la Font Ferrera, passant pel Portell de l'Infern, Fredes, el Mas del Peraire o el cim del Negrell. De la Coscollosa i el seu bosc humit i fresc, del congost del Matarranya o del Pas del Romeret, les imatges me les he dut posades. Potser a l'any que ve, o quan els amics em passen les seues...

He tardat en escriure aquestes ratlles, entre altres raons, perquè aquests últims dies he tornat a Barcelona i el temps s'ha fet curt i escàs. El motiu del viatge, com en ocasions anteriors, seguir fent invisibles les fronteres imposades: potser hi ha formes més divertides d'invertir els dies d'assumptes propis que acudir a mitja setmana a reunions de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, de la què ja he parlat altres vegades. Però a mi ja em va bé així, perquè m'agrada anar-hi, retrobar a gent a la què m'estime, i tornar amb la sensació d'estar obrint camins per al futur. La reunió, fructífera: es perfila un projecte, al voltant de la custòdia del territori i la connectivitat ecològica --concepte especialment pertinent en aquest cas-- als diferents territoris que hi participem en la xarxa euroregional. I en la seua rodalia, moments impagables: barreja d'accents evocant ses Illes, amb un plis plai a la mà, en una taverna de Gràcia (gràcies, també, per dur-nos!)... Tot un símbol, no m'ho negareu, per Alcoi i per Sant Jordi.

I demà m'espera Bèrnia... M'estime aquella serra: una vegada hi vaig ser cec a l'ombra dels seus cingles, però no era culpa seua i, des d'aleshores, sempre m'ha estat amable i esclaridora. I més enllà, una altra setmana que s'anuncia complicada, amb la perspectiva de treballs i viatges vells i nous --Madrid ens reclama de nou. Probablement, avançarà aquest refredat incipient, tindrem bona cosa de feina i seguirem sense saber què està passant realment al Sahara. Però vull creure que també seguiran sent dies d'aprendre i descobrir, i de veure de debilitar fronteres sempre que es puga (dins i fora del país). Però sobretot, de seguir caminant. Tan de bo els déus siguen clements i no ens neguen mai aquest privilegi... Bon cap de setmana!

El preu de la llibertat

Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!

Imatge de El Aaiun, del web Sahara Libre

Gestionar rebalsos

Ja se sap que uns dels perills més temibles de les vacances fora de temporada és la dura tornada a la realitat. Les inclemències del retorn són ja moltes quan es tracta del període habitualment instituït per al lleure --ara i ací, els voltants de l'estiu--, però com que l'estat de torbament post-vacacional afecta a un percentatge significatiu de la població, s'hi escampa entre la gent una mena de sentiment solidari i comprensiu, i la tolerància cap a una reincorporació paulatina tendeix a ser també major. En canvi, en el cas de pauses extemporànies, les possibilitats d'un reingrés traumàtic augmenten exponencialment, i poden arribar fins i tot a esborrar ràpidament els efectes benèfics prèviament aconseguits. Marxar així, a mitjan tardor, a banda de constituir --ho reconec-- un privilegi que no està a l'abast de tothom, representa també assumir el risc de deixar penjades qüestions i assumptes que, a la tornada, s'hauran acumulat a la taula i no podran esperar molt. I a més, tampoc és raonable reclamar més comprensió que la justa, perquè al cap i a la fi i amb el cor a la mà, ningú ens manava marxar. El risc és el rebals. Evitar-lo és impossible; l'única opció, administrar-lo adequadament.

És per tot això que encarava aquesta setmana faenera --que, a més, ha tingut un dia menys-- amb una certa inquietud. Però, per sort, les meues previsions, sempre un punt pessimistes per si de cas, no s'han vist confirmades. Bo, un poc sí: tant a la faena, com fora d'ella, ha estat una d'aquelles setmanes de no parar, però afortunadament han estat també dies d'avanços i resultats, i això els ha fet indiscutiblement més passadors. Però és cert que l'acumulació de tensió i la necessitat --més personal que corporativa-- de donar sortida a diversos assumptes pendents, ha provocat també moments de tensió, i que algunes persones han patit els efectes indesitjables --i injustificables-- d'aquesta, per la qual cosa demane de nou disculpes a qui pertoca. A més, i entre unes coses i altres, no he tingut temps ni de fer una ullada a la premsa; la qual cosa, ben mirat, pot haver estat més un avantatge que un inconvenient atenent als antecedents recents en la matèria. Amb una excepció: he sabut d'una notícia, bona per variar, que per això fa goig també divulgar: pocs dies després que estiguerem trescant pels turons d'Escalona, un exemplar jovenil d'àguila imperial ibèrica (ni més ni menys) ha estat vist a la serra. Ja he traslladat la meua queixa a ASE per la falta de coordinació --era quan nosaltres hi erem, que hauria d'haver-se deixat veure--, però tot i aquest detall no negareu que es tracta d'una notícia remarcable per la seua excepcionalitat, i una mostra més del què ens juguem si no aconseguim preservar com cal aquella zona.


Faig Pare al Barranc del Retaule. Del web de Terres de l'Ebre

Però les victimes innocents de l'estrés mal administrat i els periòdics sense llegir no han estat els únics damnificats per aquesta setmana boja. Malauradament, he hagut de descuidar també la lectura de la majoria dels blogs amics, als quals no he parat l'atenció deguda i als què espere retornar en breu per posar-me al dia i evitar un rebals encara major. I els llibres que duc en dansa des de fa algunes setmanes, segueixen també en situació estacionària a l'espera de temps més propicis. "El Crucero del Snark" de Jack London i "En los Mares del Sur" de Robert L. Stevenson (efectes secundaris, tots dos, de la lectura de l'"Illa dels Cecs al Color" de Sacks, del què ja vaig parlar en el seu dia, i que m'ha fet renàixer una antiga i persistent fascinació per aquelles mars), segueixen llastimosament embarrancats esperant que puge la marea per tornar a salpar. La qual cosa no passarà, amb tota seguretat, aquest cap de setmana: d'ací unes hores marxe per passar-lo caminant, amb una colla d'amics, per la Tinença de Benifassà, els Ports i el Matarranya. Què no cal dir que m'abelleix d'allò més, però potser també em vindria bé esponjar un poc la meua agenda. La setmana que ve m'ho pense. O l'any que ve, potser: la vida flueix, i es rebalsa. Torna a fluir, i s'estanca, i de vegades es precipita... I entre unes coses i altres anem vivint-la.

La cançó de hui era inevitable. Pel títol, evidentment, i perquè --ho confesse-- jo també vaig tindre la meua època Oldfield; i fins al moll de l'os, com quasi tot el que faig. Tots tenim un passat fosc en el què crèiem que podriem tocar sols tots els instruments, i el meu va girar durant un temps al ritme de la cara A d'"Ommadawn"... Però el present és una altra cosa: som illes, però mai massa lluny... Bon cap de setmana!

Benvinguda

A penes sé de tu que acabes d'arribar, però ben mirat és això el més important: potser algun dia algú t'ensenyarà que els majors, de vegades, poden estimar-se molt sense parlar-ne massa... Encara no sé el teu nom, però això tampoc no importa, perquè l'imagine --ignore perquè-- amb regust a mar, i sé que sona càlid i dolç i que a tu t'agrada. I imagine, també, els teus ulls, plens d'una llum que et ve de lluny i que no farà sinó créixer temps amunt i terres avant... I no sé molt bé que més puc dir-te, per bé que no volia deixar de dir-te alguna cosa i és açò el que m'ha eixit. Simplement, i de tot cor, benvinguda...