"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 8 d’abril de 2010

Tramuntana

"El paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai."

Josep Pla, "El carrer Estret"

Aquests dies passats he estat per l’Empordà. Com que dimarts després de Pasqua havia d’anar a una reunió a Girona, he aprofitat per fer una volta –curta però intensa—per aquelles comarques a les que feia massa temps que no tornava. I, ja de pas i aprofitant també les vacances escolars, han vingut les meues filles, que mai no hi havien estat i sempre és bo veure altres paisatges i sentir accents diferents. Comence pel final: a Girona va dur-me una amable invitació per conéixer de primera ma una iniciativa que, per bé que incipient, apunta un llarg i interessant recorregut. L’han batejada com "Xarxa de Cooperació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània per a la Custòdia del Territori", i consisteix en una agrupació informal d’entitats que treballen en aquest camp de la conservació. El seu objectiu és dur a terme una acció coordinada dins l’àmbit de l’esmentada Euroregió, que està formada per Catalunya, Aragó i Balears, d’aquesta banda, i per les regions de Mieidia-Pirenèus i Lengadòc-Rosselló a l’altra. Els valencians i valencianes, cal també recordar-ho, ens trobem exclosos d’aquest territori, de cartografia estimulant i propostes avançades, per la curta visió d'uns governants que, legitimitat democràtica a banda, estan convençuts que les seues fòbies –i les seues fílies— han de ser també les nostres, i les hem de pagar entre tots. 31/08/2004: "Camps asegura que convertir a la Comunidad Valenciana en periferia de una eurorregión no favorecerá su desarrollo"; algunes perles més sobre el tema, ací o ací, entre molts altres llocs. I així ens va.


Siga com siga, les entitats que han creat aquest àmbit de cooperació (essencialment, l’XCT i l’ICTIB, a Catalunya i Balears respectivament, i els "Conservatoires des Espaces Naturels" d'Arièja, Lengadòc-Rosselló i Mieidia-Pirenèus), han convidat Avinença, com a xarxa valenciana d’entitats de custòdia del territori, a participar activament en la iniciativa, tot i que amb les limitacions derivades de la no pertinença formal del País Valencià a aquest àmbit territorial. Cal que aquesta invitació siga encara discutida i ratificada pels órgans de govern d’Avinença –a l'enllaç que hi ha ahí al costat tindreu informació puntual del que es decidisca—i detallar, també i en el seu cas, la fòrmula i els projectes conjunts a desenvolupar dins el marc de la conservació i la custòdia del territori. Però pel moment valga açò per cridar l’atenció sobre dues qüestions genèriques: primera, la capacitat de la societat civil per vertebrar espais efectius de treball i col·laboració quan les instàncies institucionals estan per altres històries; i segona, la notable ignorància en la què, massa sovint, ens trobem a aquestes terres (o ens trobem molts de nosaltres) pel que fa a capacitats, instruments i possibilitats que la Unió Europea ofereix, especialment des del punt de vista de la participació social i l’acció cívica. I vos assegure que, a aquestes altures, no passe d’un europragmatisme justetet, i gràcies.

L'altra qüestió: Girona, Euroregions i Eurodistrictes han estat un bon motiu per avançar uns dies el viatge i recórrer de nou aquelles comarques a les què, com dic, feia anys que no hi tornava. Potser per això –per tornar-hi—vaig escollir Sant Feliu de Guíxols com a punt central i de partida per a algunes incursions estratègiques i equànimement repartides entre historicoartístiques, naturalístiques i simplement lúdiques. Així és que, evocant quan s'ha pogut les paraules de Pla, i amb lletra i música de Llach ("que no hi ha terra que a la meua carn la sedueixi tant"; ja puc dir que he estat a Verges, i a Torroella i a Ultramort) hi ha hagut temps per revisitar les platges i les cales que, entre l’Estartit i el propi Sant Feliu, esguiten aquesta costa tan brava com edificada, però encara plena d’encant, suredes i camins de ronda vora els penyasegats. Com a punts de referència, sota la permanent evocació de les costes de Xàbia (potser que un altre dia en parlarem d’aquestes comparacions, que no han mancat al llarg de tots aquests dies, i que van més enllà de l’evident semblança entre Sa Riera i la Granadella) les reserves de les Illes Medes, d’una banda, i d'altra la de Ses Negres, a Begur, fruit del treball, també, d’entitats socials com Nereo o el CRAM.
De Figueres, inevitablement, un Museu Dalí reblit de japonesos i que admet pocs comentaris descriptius i convincents: diguem-ne només que cal veure’l, tot i que jo sóc més de romànic i això del surrealisme dalinià a mi em sembla tot plegat així com molt faller, o a l'inrevés... També inevitable Pals, tot i un cert regust a tramoia (elegant, però tramoia). He saldat un deute, contret fa molt de temps, amb Sant Pere de Rodes i el Cap de Creus, una vora del país que, creieu-me, paga la pena d’anar a conéixer. I encara va quedar una estoneta per a les cigonyes dels Aiguamolls de l'Empordà, una –altra—història de pressió social i seducció ambiental, a la salut de l’amic Jordi Sargatal i de molts altres que hi van lluitar per evitar que la desfeta d’Empuriabrava (que allí també couen faves, que diuen aquells) traspassara irreversiblement les portes d’aquest paradís verd hui recuperat, ventejat de tramuntana i fill del Ter, la Muga i el Fluvià. Empòrion, el Montgrí o Cadaquès, entre moltes d’altres, han quedat pendents per a la pròxima, que segur que n’hi haurà i més prompte que tard.

Després, ja a València, vam saber dels quatre gols gloriosos de Messi, que va camí de ser la segona de les coses que mai fallen en aquest país. I de les (poques) novetats desvetllades sobre Álvaro Pérez i els seus còmplices (pressumptes) del mercat de taronges, de missa fàcil i vestits cars, mentre la gent normal ens mirem tot açò amb un depriment i general escepticisme però amb la remota esperança de que el trellat, per a variar, s’impose i/o de que la justícia es deixe caure també per aquesta banda del Canal d’Eivissa per a ajudar-nos a fer neteja. Però sembla que no serà prompte: aquest mateix matí ací, a la vora mateixa d'on treballe, gent normal ha estat tractant d’evitar que les excavadores seguiren assolant el Cabanyal. La policia --la local i l’altra—ha carregat contra ella. I el Banc de València li ha deixat els diners a Matas, pobret ell, per a que pague la fiança... Els dies a l’Empordà, de sobte, se m’han antoixat com a llunyans, molt llunyans. I Europa ja ni et conte.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...