Ni
Trons ni
Glòria, aquest atípic vint-i-quatre d'abril alcoià. La inoportuna inclemència meteorològica, que ha obligat a suspendre el primer acte oficial dels Moros i Cristians de 2011, s'ha afegit a l'oportú ajornament institucional (aparentment lògic, amb el calendari a la mà: com mana la sacrosanta tradició, motor i alhora fre de la Festa, les celebracions s'inicien amb la Pasqua, i no estaria ben vist per una societat de sòlides conviccions morals que aquesta se celebrara abans que Rams; del perill d'utilitzar, estirar i manipular la "
tradició" per al propi benefici --personal o polític-- o per a imposar postures irracionals, masclistes o excloents, ja parlarem un altre dia). I, dins del mal, encara bo: la pluja dóna uns quants dies més a l'ajuntament per tractar de dissimular les vergonyes d'un barri del Partidor que
segueix caient a trossos sense que, miraculosament, la susdita corporació tinga cap responsabilitat reconeguda sobre el fenòmen. Igual els dóna temps, fins i tot, de posar alguna lona tirant la culpa dels ensorraments al govern socialista o als ecologistes radicals. O a tots dos junts.
Plou a Alcoi, la qual cosa no solament m'ha privat hui de gaudir del ritual anual d'escoltar "
Un moble més" pel carrer Major, sinó que també ha limitat altres alternatives raonables d'activitat a l'aire lliure. Enfrontat, doncs, a un nou confinament domiciliari, i amb el fantasma de l'avorriment amenaçant de manifestar-se en les seues variants més virulentes, he decidit dedicar el matí de diumenge a la massa vegades postergada tasca de posar un poc d'ordre als llibres. Mala decisió, en tot cas: entre els primers volums destinats a recuperar el seu lloc a uns alçadors que van abandonar, per raons variades, fa més temps del recomanable, m'he trobat a les mans "
Sobre la nació dels valencians", de Joan Francesc Mira. Amb poques ganes d'endreçar, i vespra del Vinc-i-cinc d'abril, no cal dir que la tentació de tornar a fullejar-lo ha estat massa gran; el retorn als prestatges, d'aquest i d'altres llibres, haurà d'esperar ocasió més propícia.
Admire a Joan Francesc Mira. Les seues novel·les i els seues assaigs m'han proporcionat moltes hores de goig i de reflexió, i em sembla una de les figures de major relleu intel·lectual que ha produït darrerament aquest País. La qual cosa no vol dir, evidentment, que compartisca totes les seues idees o valoracions, ni que totes les seues obres m'hagen semblat igualment remarcables. I, en aquest sentit, "
Sobre la nació dels valencians" és una de les què em van semblar--i ho ha tornat a fer en aquesta relectura parcial en què he invertit aquestes darreres hores-- més redundant i decebedora. No perquè no crega que l'opció per la qual opta Mira siga perfectament respectable (i, fins tot, totalment defensable des d'una perspectiva
pragmàtica), sinó perquè en el fons em sembla que parteix d'un raonament profundament tautològic per a tractar de justificar el què, al cap i a la fi, no requereix tanta justificació: per a acceptar que les coses
són com són i no com en algun moment
hauriem volgut que foren (o com voldriem que foren en un futur) no cal, des del meu punt de vista, tanta lletra. Però de nou, rellegir les seues pàgines m'ha fet pensar; i això --fer pensar, més que despertar adhesions inquebrantables o rebuigs més o menys viscerals-- és, si bé és mira, és el que s'ha d'esperar d'un assaig; fins i tot, si parla de nació i de valencians.
He deixat dit, en altres entrades, quina és la meua posició al respecte, i tampoc no gosaria rebatre ara, ni que fóra per damunt, la sòlida i documentada posició que exposa Mira en el seu llibre. Però he tornat a pensar, rellegint les seues pàgines, en algunes coses a les què des de fa molt de temps faig voltes, i que d'alguna forma --i també de passada-- he anat deixant escrites en aquestes planes. He pensat en què si cada vegada em costa més entendre les idees i posicions d'alguns
teòrics del nacionalisme valencià, potser siga perquè no solament no dispose dels coneixements, els mitjans ni la formació
escaient --no sóc, per dir-ho així,
professional de la nació: no sé res de sociologia, antropologia, ciència política o filologia, ni em guanye la vida ni tracte de fer-ho escrivint en qualsevol mitjà o suport-- sinó perquè, a més, no he nascut a València ciutat ni a la seua àrea d'influència; característiques, aquestes (de formació i de procedència) que semblen coincidir amb una cridanera freqüència entre molts dels que pensen i
assagen sobre l'adscripció nacional dels valencians des d'una particular perspectiva i a les què, potser amb més temps, caldria dedicar també alguna reflexió. He pensat en les escassíssimes al·lusions a la realitat de les Illes --i a la nostra relació
nacional amb elles-- que he pogut llegir quan es reflexiona, des del País Valencià, sobre aquestes qüestions, i en tot el que jo mateix estic aprenent darrerament sobre aquest particular. Però també --i també
ho he deixat escrit fa molt poc-- en els límits de la
utopia, del realisme estratègic i de les
opcions pragmàtiques quan s'apliquen a altres àmbits de l'acció cívica i política, com ara l'ecologisme.
Sabreu perdonar-me la simplificació però, des del meu punt de vista, els camins per al País Valencià són ben limitats: o quedar-nos com estem (i seguir implorant als veïns de ponent --i als que, sent d'ací i vivint ací, se senten com a tals-- que toleren generosament les nostres folclòriques
particularitats, ben entés que aquestes no qüestionaran perillosament la seua posició preeminent ni la supremacia de la seua llengua i la seua cultura), o optar en perspectiva per un trencament tan amistós com siga possible, i fer camí per altra banda. Totes dues opcions són legítimes, si s'accepten conscientment els seus costos i els seus resultats. Però tal i com ho entenc, ser
valencià dins Espanya ha esdevingut --i ho farà més, em tem, en el futur-- simplement inviable; ara com ara, per als valencians i les valencianes nacionalment conscients l'única possibilitat acceptable, a llarg termini, és la independència. I tan em fa, fins i tot, que ho vulgam fer
nosaltres sols o de forma conjunta --però no necessàriament simultània-- amb els altres Països Catalans, que és la meua opció. Al meu parer i a dia de hui, no hi ha tria: el País Valencià serà independent o no serà; i això és el que significa, per a mi, "
formar part del poble i el país dels valencians": lluitar per recuperar allò que vam perdre demà farà tres-cents quatre anys. Sé com serà, això, de difícil, i el preu que caldrà pagar per aconseguir-ho, si és que algun dia s'aconsegueix; fins i tot és molt probable que, a l'hora de votar d'ací un mes, opte per opcions més
possibilistes. Però la independència és una --més-- de les meues
utopies necessàries; que cadascú trie les seues. I encara plou, i els llibres per guardar...
