Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.

 

 

Idurar n Watlas

Aquesta vegada no va haver cim: el fort vent i una nevada intensa no ens deixaren ni intentar-ho. I sap greu perquè la vesprada anterior, fent un passeig d’aclimatació des del refugi del Tubqal i amb un temps perfecte, vam quedar a prop d’arribar-hi, però el pensament de fer l’ascensió amb més tranquil·litat al dia següent (no es preveia, en principi, un oratge tan roín) va fer que ho deixàrem córrer... Aquesta ha estat –junt amb el record permanent del recentíssim atemptat a Marràqueix: emocions molt intenses ahir, a la porta del Restaurant Argana, en la plaça de Djemà el Fna— l’única ombra d’un viaje curt però magnífic. Poca cosa es pot copsar, en tan poc temps, d’un país com aquell. Però, amb un poc més de calma, potser que escriuré algunes ratlles sobre la impressió que m’han causat els seus espectaculars paisatges muntanyencs, els suggeridors llogarets de pedra i tapial que s’escampen per la vall del riu dels Aït Mizzane, i l'amabilitat i el caràcter de la gent que hi viu. Pel moment, vos deixe algunes imatges, i la intenció ferma de tornar ben prompte a aquelles muntanyes del Watlas; i no solament perquè m’ha quedat el cim per fer.



De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.

Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...

Oníric

Coneixia cada pas amb la seguretat de qui els ha repetit mil vegades. Admirar, primer, l'espontània sensualitat del seu gest de retirar-se els cabells, deixant al descobert un coll commovedorament perfecte; després, resseguir-li lentament la rodonesa elegant i evocadora dels muscles, dibuixar el seu contorn amb les puntes dels dits, avançar lentament esquena avall assaborint en el trajecte cada milimetre de pell. Explorar, sense pressa, el deliciós territori delimitat per les fines cintes del sostenidor, demorar amb fruïció el moment d'assolir el fermall i alliberar la tensió dels gafets. Veure caure els tirants, i amb ells tota la resta, i la promesa dels pits a un sol gest de distància...

Va tancar els ulls. Durant un segon etern, interminable, va esperar escoltar --com les mil vegades anteriors-- el so estrident i repetitiu del despertador. Però el que va sentir, aquesta vegada, va ser el seu nom en llavis d'ella, i un tendre "et passa res?". I per un instant, només per un instant, no va saber que fer: en el seu somni, mil vegades repetit, sempre havia despertat abans d'arribar a aquest punt.