Ramón Fernández Durán

Ha marxat un gran lluitador i una persona extraordinària. Ens deixa un gran buit, però també una obra extensa i insubstituïble, i un exemple excepcional de dignitat, valentia i coherència. Per això em sume a les veus --moltes i amb paraules molt més encertades que les que jo podria fer servir-- què, en els últims dies, el recorden. Moltíssimes gràcies, Ramón, amb tota l'estima.

Amb ulls d'alcoià

Dicta un costum ancestral i àmpliament acceptat que, en els titulars que utilitze la premsa alcoiana per a descriure el dia després les Entrades de Moros i Cristians, hi figuren necessàriament els termes  "color" i "espectacular" per referir-se a la cristiana, i "magia" i "suntuoso" per a la mora. Als quals sol unir-se, amb una freqüència certament significativa, una referència genèrica a un element molest però consubstancial, també, a la primaveral celebració: "La lluvia no pudo con la fiesta". No va poder, ahir, amb els actes oficials (després d'un dia asolellat i inusualment calorós, la tempesta de trons i llamps va esclatar poc després que l'alferes moro acabara el seu recorregut ben passades les deu de la nit). Però va espatlar un poc els plans dels què, aprofitant que enguany s'havia traslladat la festa a cap de setmana, esperàvem la nit per deixar-nos caure per la Plaça de Dins. Es va fer, en tot cas, el que es va poder, i si l'any que ve tornem a estar, bon senyal serà.

Les festes han seguit hui, entre comentaris sobre la qualitat dels boatos dels càrrecs i els tallons en la desfilada del matí, amb el dia dedicat al Patró. I acabaran, demà, amb el dia dels Trons, sense cap dubte el meu preferit i el que més enyore dels meus temps de fester actiu. Quant a mi, faig pel moment un parèntesi perquè demà cal treballar i no serà fins la vesprada que, si no passa res, faré encara per acostar-me de nou a Alcoi. Em perdré, malauradament, les entranyables ambaixades ("Mucho prometes ahora/mas nada cumplirás llegada la hora": especialment escaient en plena campanya electoral) però, ni que siga per una estona, paga la pena anar a escoltar el soroll dels arcabussos i l'embriagadora aroma de la pòlvora. I, al final del dia, s'apareixerà Sant Jordi, tornaran a guanyar els que s'esperava que ho feren i tot tornarà a la normalitat. No serà fins el dia següent que tornaré a pensar en les imminents eleccions, en les que també --com a les festes del meu poble-- tornaran a guanyar els que s'espera que ho facen, però en les què queden encara moltes incògnites per resoldre i molt de camí per fer: segons cantaven al meu poble en temps de la Segona República, fins i tot Sant Jordi, en un moment donat, no s'ho va veure clar del tot...

Perquè el nostre patró

s'ha fet republicà

i en compte de matar moros

ara mata capellans

En el meu cas, la comentadíssima apagada de Blogger dels últims dies ha tingut com a conseqüència dues pèrdues significatives: la de la meua confiança en la fiabilitat del sistema (mai més oblidaré guardar una còpia de les entrades, pel que puga passar), i la de les quatre ratlles que vaig escriure el dia 12 sobre el terratrèmol de Lorca, de les què no he conservat cap esborrany. No tractaré de refer-les ara, però torne a aprofitar per expressar allò fonamental: un record i tot l'afecte pels que han patit aquesta catàstrofe, i per aquella ciutat a la que aprecie especialment. També els terratrèmols es veuen, amb ulls d'alcoià, d'una forma un poc especial.

Festa

Aparentment superada la dràstica i involuntària cura de desintoxicació bloguera amb que ens ha sorprés la plataforma que alberga aquestes planes, reprenc la meua intenció inicial per a tal dia com hui. La qual, tal i com havia estat avançat en entrades anteriors –perdudes, pel moment, en algun lloc del procel·lós ciberespai-- es limitarà a reiterar de forma clara i rotunda que, per a qui escriu açò, ser del Barça és el millor que hi ha, passe el que passe a Wembley i a qui li pique que es rasque. I, ja que estem, a recordar també que durant el cap de setmana deixaré gustosamente aparcades altres ocupacions i preocupacions, per tal de prestar atenció preferent a moros, cristians, café-licor i d'altres components essencials de la Festa del meu poble. Si algú s'anima, allí ens veiem. Per Alcoi i per Sant Jordi. I visca el Barça. I bon cap de setmana, clar.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.