Zona humida

Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.

Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.

#nosaltres

Els rius i les muntanyes, els boscos i la mar, els ocells, l'arròs, les garroferes i els oliverars... Llocs, noms, horitzons i paisatges són també #nosaltres: un poble lliure, una terra viva.

Seguint la proposta de Vilaweb per commemorar el cinquanté aniversari de la publicació de "Nosaltres els valencians".

Més favorits (i més gràcies)

Quan Enric Senabre em va incloure fa unes setmanes en la seua llista de Liebster Blog, a més d'alegrar-me molt, vaig comprovar la dificultat de triar només cinc blogs d'entre tots aquells que trobe estimables. Per això, en saber que Jesús Eduard Alonso --opinador impenitent, com ell mateix es defineix en el seu molt recomanable blog Quimeres, i animador incansable de la cultura i la societat saforenques-- havia tingut l'amabilitat d'esmentar-me també en la seua selecció de blogs favorits, no solament em vaig alegrar tant com llavors, sinó que vaig haver de reprimir-me per no seguir també el nou ramal de la cadena, i proposar-ne cinc més: em va fer la impressió que faria un poc de trampa, i ja sabeu --salta a la vista-- que sóc persona temerosa de Déu i respectuosa amb les normes i els preceptes.

Ahir, però, vaig saber que Ximo Corts m'havia inclós també en la seua proposta de Liebster Blog. I ara sí que, de nou més content que un gínjol, he decidit que no puc deixar passar l'ocasió. Així que, a banda de recomanar-vos que no deixeu de conéixer els sempre interessants punts de vista de Ximo i d'agrair-li, també a ell, el seu amable esment, permeteu-me que aprofite l'avinentesa per suggerir-vos que visiteu aquests blogs, que formen part --com molts altres que, de nou, he de deixar fora-- de les meues lectures habituals:

• La Crònica de Muntaner: crítica esmolada amb les paraules escaients, amb els peus a Alcoi però mirant sempre més enllà.
• Filant Prim: literatura amb majuscules, sempre apuntant al cor...
• Vicent Luna tirant al blanc: un mestre, es mire com es mire: llibres, natura, política... cultura, en sentit ampli, sense deixar-ne passar ni una.
• Si dubto és que sóc, si penso és que sóc: ací crec que incomplisc les normes, perquè ha de tindre seguidors a manta. Però m'agrada l'aire que dóna Elfreelang a tot el que escriu, sobre quasi tot.
• El verd és més que un color: a veure, com era... ah, si: "des de les comarques centrals valencianes als països bàltics, buscant camins allà on siga que es troben. I explicant-los amb les paraules justes..."

Si, ja sé que, una volta posat, n'haguera pogut proposar deu; o fins i tot quinze, que més trampes fan alguns i no passa res, i damunt els justifiquen. Però mira, igual és que, al remat, no sóc tan rebel com em pensava. Massa anys de judeocristianisme, potser...

Segueix plovent --i pedregant-- sobre mullat, en aquest maig estrany en què les coses venen com venen i jo vaig com vaig. Però tard o d'hora s'ha d'acabar la tempesta, i si més no hui he decidit que no es perd res tractant de posar-li, al mal temps, bona cara. Lucille, amb la seua veu càlida i suggeridora, sempre ajuda a capejar el temporal. Bon cap de setmana!

aPARAULA'm: samaruc

Imatge de la Viquipèdia

Diuen els entesos que la seua etimologia és incerta, tot i que el mot germà samaruga –que és com anomenen en alguns llocs a les sangoneres— sembla tindre un origen més clar. Sempre m’ha agradat, en tot cas, la seua sonoritat, en la que em sembla trobar vagues ressonàncies àrabs o, fins i tot, preromanes. Però és, sobretot, per l’animal que designa: un petit peix endèmic, conegut pels biòlegs --què hi farem, si Valenciennes ho va decidir així-- com a Valencia hispanica. El samaruc té un valor científic excepcional: representa una autèntica relíquia biogeogràfica, pràcticament exclusiva a hores d’ara de les marjals del litoral valencià i d’unes poques localitats del sud del Principat, i és un dels dos únics representants del gènere Valencia, l’altra espècie del qual viu en els rierols i marjals d’Albània i Grècia.

Críticament amenaçat per la destrucció dels seus hàbitats, el samaruc fa temps que ha esdevingut un dels símbols de la lluita per la conservació al País Valencià. Sobre la qual cosa, per cert, potser també caldria fer alguna reflexió: hi ha qui té, com a emblema, grans felins, óssos panda o àguiles majestuoses; però a nosaltres ja ens va bé amb aquesta petita, modesta, quasi desconeguda joia de séquia i aiguamoll…

En el blog de Víctor Pàmies, animador incansable de la catosfera i promotor --una vegada més-- d'aquest event, podeu trobar un llistat totes les paraules apadrinades i pegar una volteta pels blogs que hi participen.

Més que paisatges

És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Caires, quan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.

 

Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.