Prendre alè

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.

“Deixa-ho tot. Al carrer / fa una tarda tranquil·la”, proposava Martí i Pol, i trobe que és una recomanació a tindre molt en compte. A més, a aquestes alçades de l’any (i especialment, en setmanes com aquesta) l'arribada del divendres representa un èxit remarcable, i com a tal ha de ser valorat. Ho deixe, doncs, aci, i des d’ara mateix pose tot l’afany en tractar d’aprofitar les virtuts benèfiques i reparadores del cap de setmana, i a veure si arreplegue també alguna garbeta d’ànims, que se m’està quedant el rebost buit. Inclinar-me cap a la indolència o bé cap el sarau -–totes dues opcions estan obertes i poden ser igualment catàrtiques-- és un dubte menor que resoldré més tard; segurament, hi haurà temps per a tot. L'objectiu, en tot cas, sembla clar: veure d’arribar a dilluns amb forces suficients per encarar una nova setmana i tractar de seguir avançant. Que ja ho deia, també, el poeta, i mai està de més fer-ne memòria: “De res no ens val l'enyor o la complanta”... Bon cap de setmana!

Dues notícies recents --i lamentables-- incideixen directament sobre allò que, diumenge passat, vaig escriure a corre-cuita sobre els incendis de Cortes i Andilla: la retallada d’escoles rurals en moltes comarques del País, i la vergonyosa posició del govern espanyol sobre la reforma de la Política Agraria Comuna. Postures radicalment oposades a qualsevol política raonable de desenvolupament rural que millore la protecció efectiva del nostre territori --i per tant, que contribuisca a previndre els incendis-- més enllà d’urgències, retòriques i eventualitats. Faig propòsit de seguir aprofundint, també, en aquesta línia; però mentre, faig meues en la seua totalitat les reflexions d’Ecologistes en Acció del País Valencià i d'Acció Ecologista-Agró. Els incendis no solament s’apaguen en hivern: es pot fer molt, per evitar que comencen, en els despatxos d’aquells que (diuen que) ens representen a València, a Madrid i a Brussel·les.

Per cert: la biga nova ja està al seu lloc, i a més sembla que el bosó de Higgs està a punt de deixar de ser una hipòtesi. L'univers recupera l'equilibri. Que no tot han de ser desgràcies...

Maniós (o no)

Com he dit alguna altra volta, em tinc per una persona moderadament maniosa, tot i que també diria que, en general, no arribe a extrems obsessius o extravagants. Però hi ha certes coses --com comprovar més d'una vegada que la planxa està desendollada o que porte les claus dins la butxaca-- a les que em resulta difícil resistir-me. Crec que em passa perquè, a més de patidor, sóc bastant despistat (cada volta més), i necessite confirmar que he fet certes coses quan no tinc la seguretat d’haver-les fetes, tot i que quasi sempre ve a ser que sí. Però sense sortir-ne de l’àmbit de les verificacions, una de les meues manies principals té un origen més aviat sensorial: en notar una olor o un soroll desacostumats --i hui per hui no vaig curt ni d’olfacte ni d’oïda-- m’agrada saber què els ha provocat. Quan em veuen ensumant o parant l’orella a alguna remor més o menys remota, cosa que faig amb certa freqüència, les meues filles diuen que semble un gos coniller.

Dilluns a la nit, a la casa del poble, una trompada forta i seca en la cambra --com d’alguna cosa que cau a terra-- em va cridar l’atenció. Amb dues xiquetes i cinc gats corrent per la casa, no és gens estrany sentir aquests sorolls, però va ser inevitable que el meu vessant maniàtic es posara en marxa per tal de veure què era exactament el que havia passat. I el que havia passat em va costar un poc de descobrir, perquè aparentment no hi havia res per terra que poguera haver produit l’enrenou. Un cruixit tènue i constant, però, em va fer mirar amunt i trobar-ne la causa: una de les bigues de pi que suporten la teulada havia començat a badar-se visiblement, i estava cedint de forma ostensible. A partir d’ahí, d’una revolada, treure a les xiquetes de casa, posar en lloc segur el que la intuïció et diu que pot ser imprescindible en el pitjor dels casos (cartera, claus del cotxe, telèfons...) i avisar a emergències. Del numeret posterior --diria que un poc excesiu-- de policia, guàrdia civil, bombers, veïns, tècnics i regidors, m’estalviaré detalls; almenys, la tele no va vindre. Tothom, en tot cas, es va portar molt bé.

Al final, tot ha quedat en un bon ensurt i la casa provisionalment apuntalada i desallotjada per uns dies. Una vegada s’haja substituït el voltó partit per un de nou --cosa que, pel que es veu, serà més ràpida i espere que també menys cara del que semblava en principi-- el succeït es quedarà en un altre dels “podria haver estat molt pitjor” que darrerament sovintegen en la meua vida, però sense cap altra conseqüència remarcable. Bé, si, un parell: la pèrdua absoluta de la poquíssima fe que em quedava en les asseguradores, i la impressió que a partir d’ara encara em serà més difícil prescindir d’algunes de les meues manies. Si de cas, quan comence a semblar-me a Melvin Udall (o a Sheldon Cooper), ja m’aviseu i m’ho faré mirar.

Fer-se roca

Com bé saben els llanders (i els nefròlegs), en terres com la meua, on les roques calcàries predominen de forma aclaparadora, l'aigua conté concentracions significatives de calç i altres sals minerals dissoltes. Es diu, per això, que són aigües dures, i els minerals que arrosseguen es troben en l'origen de fenòmens tan aparentment diversos com la formació d'estalactites o l'obstrucció de les canonades de la rentadora: en donar-se les condicions adequades, la calç dissolta en l'aigua precipita, donant lloc a dipòsits i incrustacions. El procés de dissolució/precipitació de la calç --o, en altres paraules, el pas de bicarbonat càlcic, soluble en aigua, a carbonat càlcic, que no ho és, i viceversa-- respon a un equilibri complex que depén de diversos factors ambientals, entre ells la concentració de diòxid de carboni (CO₂) present en l'aire. I com que els vegetals, en fer la fotosíntesi, alteren aquesta concentració, no és estrany que quan una planta es troba en contacte més o menys permanent amb aigües riques en bicarbonat, acabe recoberta per una crosta calcària que, a la llarga, pot fins i tot donar lloc a un tipus particular de roca coneguda com travertí.

Els travertins, també anomenats toves o tosques calcàries, són habituals a molts indrets dels Països Catalans --són especialment coneguts per la seua rellevància els de Banyoles-- i han estat profussament utilitzats en construcció. Lluny dels espectaculars paisatges travertínics que es poden trobar en contrades d'Anatòlia, Croàcia o Xina, en el nostre cas es tracta habitualment de formacions petites i molt locals, associades a brolladors, surgències, degotalls i salts d'aigua, i que per això sovintegen ací i allà per tot el nostre territori. Un dens tapís de molses i falgueres, responsables principals de la seua formació en les nostres latituds, cobreix aquests indrets, tot donant lloc a autèntiques illes de frescor que contrasten amb l'eixut paisatge que les envolta. Aquests enclavaments, a més, tenen un elevadíssim valor ambiental, i no és estrany que junt amb les espècies més característiques --com ara la molsa Palustriella commutata o la falzia de pou, Adiantum capillus-veneris-- hi apareguen, en algunes localitats, d'altres molt més escasses com ara el pteridòfit Pteris vittata o les insectívores Pinguicula. Per aquesta raó, els anomenats brolladors petrificants són un dels hàbitats prioritaris protegits per la normativa europea i la xarxa Natura 2000.

En aquesta època eixuta i calorosa, m'agrada especialment passejar per aquests indrets, i en pocs dies de diferència m'he deixat caure per dos dels millors exemples de brolladors petrificants d'aquestes comarques: el Montblanc d'Agres, i el Candoig a la Vall d'Alcalà. Tots dos mereixen, sense dubte, un esment més detallat --especialment el segon, per la seua innegable singularitat i per la presència excepcional de la llengua de cèrvol, raríssima en aquestes contrades-- i m'ho deixe pendent per a un altre moment. Però és el cas que pensava anit, en recordar el degoteig constant de l'aigua sobre les fràgils branques de les falzies i la Palustriella, com podria ser d'oportú, en aquests temps que corren, que trobàrem la manera d'esdevindre també una roca; o, si més no, d'aprendre, de tant en tant, a sentir --o a no sentir-- com si ho fórem...

I am a rock,
I am an island.
And a rock feels no pain;
and an island never cries.

Dues notícies enterboleixen hui encara més l'ambient de ràbia i tristesa que ens domina des de fa uns dies: la mort, ahir a la vesprada, del pilot d'un dels helicòpters que participaven en l'extinció de l'incendi de Dosaigües --dos més van resultar ferits en un altre accident que va tindre lloc uns minuts després--, i el record de l'accident de metro que, hui fa sis anys, va costar la vida a 43 persones i del qual encara no solament segueix sense haver (tampoc) cap responsable, sinó del que cada nova notícia que coneixem sobre el paper dels nostres governants provoca més fàstic i indignació. Potser, pensant-ho millor, no és en una roca insensible en el que ens haurem de convertir, sino en el seu malson permanent, en la veu de la consciència que no tenen.

Imatge de David Segarra (agafada d'Arrap València)

Crema sobre cremat

Si, de nou estan cremant-se les serres del meu País. Algunes d'elles (la majoria), per tercera o per quarta vegada en els últims vint anys. Tothom es mostra ara comprensiblement indignat, i compungit, i posa el crit en el cel per la falta de previsió i la limitació de mitjans. És cert: les retallades en prevenció i extinció són inadmissibles, i hem d'exigir-ne responsabilitats --de fet, hauriem d'haver escoltat a qui les exigia fa temps, i no recordar-ho ara, encegats pel fum, la cendra i la ràbia. Però potser fa massa anys que em dedique professionalment a la conservació, potser he vist ja massa serres cremar-se i a gent deixant-se la vida tractant d'evitar-ho, i --creieu-me que voldria equivocar-me-- em tem que tampoc aquesta vegada el sacrifici de desenes de milers d'hectàrees servirà per a res. Si més no, no crec que servisca per apartar d'una maleïda vegada la vista d'allò que, malgrat tot, no passa de ser un simple simptoma --el foc-- i començar a posar-la en l'autèntica malatia, la que afecta al desgavell en què entre tots hem convertit el nostre territori.

Em tem que quan les mateixes veus que fa anys que reclamen una autèntica política forestal --ambiciosa, sostenible i a llarg termini-- ho tornen a fer ara, seguiran sent ignorades. Em tem que, quan es parle en un cantonet quasi invisible dels periòdics del tancament d'escoles en zones rurals i de la destrucció premeditada i sistemàtica del teixit social d'aquestes zones; quan es reclame que la reforma de la Política Agrària Comuna servisca per recolzar als autèntics llauradors i ramaders i no a les grans corporacions, o quan s'exigisca un major suport a les iniciatives socials i ciutadanes de gestió i conservació de les àrees naturals, ningú no ho relacionarà amb els incendis de Benaixeve, Llocnou, Dosaigües i Andilla. Quan els ajuntaments tornen a proposar urbanitzacions en la muntanya ningú, o quasi ningú, recordarà que en aquests incendis, com en molts altres, els mitjans d'extinció han hagut de dedicar una gran part dels seus esforços a evitar que cremen xalets i casetes que mai hauriem d'haver deixat construir allí on ho hem fet. I quan les brolles i els matollars comencen, s'ací unes poques setmanes, a rebrotar entre les cendres, seguirem sense recursos per fer-ne una gestió adequada que reduisca la seua sensibilitat al foc i accelere la seua evolució natural cap a la bosquina i el bosc; de fet, dubte molt que quan d'ací unes setmanes una nova remesa de treballadors públics --que s'haurien de dedicar, entre d'altres coses, a fer aquesta gestió-- siga previsiblement sacrificada en l'altar del control pressupostari, es produisca cap reacció social significativa.

Deixem d'enganyar-nos: mentre la major part de la nostra societat --la mateixa que ara s'escarota i demana responsabilitats davant els incendis-- seguisca creient en el fons que preservar el medi ambient és un luxe prescindible, la sostenibilitat una quimera, l'ordenació del territori un fre al desenvolupament econòmic i la conservació un caprici de hippis i ecologistes, tindrem governs que pensaran el mateix, i que actuaran en conseqüència. Amb sort, durant cinc, o quinze, o vint anys, ens escaparem del foc i les flames; però tard o d'hora, mentre no afrontem el problema de cara --i no parle de tallafocs, ni de tindre més hidroavions-- allò que ha cremat tornarà a fer-ho sense control. I a la ràbia, la indignació, la tristesa i la impotència, tornarà a ajuntar-se aquesta feixuga, a estones quasi insuportable sensació de cansament...

Imatge d'EFE-Ara

Atestat

Davant la insistència del comunicant, aquesta patrulla va desplaçar-se fins a la platja indicada, on va poder confirmar la veracitat de les informacions rebudes i, fins i tot, va haver d'atendre a alguns dels presents afectats per severs cops de calor. Tot i això, i malgrat les reiterades peticions d'una part dels concurrents, els agents sotasignants van haver d'insistir en el fet que entre les funcions dels artificiers d'aquest cos de policia no figura la desactivació de bikinis, per més explosius que siguen.

Tot i la voluntat evident, costa molt posar bona cara al mal temps quan un cel apocalíptic emmarca l'horitzó per ponent, i el fum i les cendres de l'incendi de les serres de Cortes i Dosaigües omplin l'aire de València. Un incendi que porta a la memòria l'infaust estiu de 1994 i que, per les últimes notícies que tinc, no mou gens a l'optimisme: els fronts de foc avancen sense control i el vent segueix bufant amb força; s'espera que aquesta vesprada gire a xaloc, la qual cosa pujarà un poc la humitat però podria estendre l'incendi cap a altres zones encara no cremades. A migdia, la superficie afectada s'estimava ja per damunt de les quinze mil hectàrees. Tan de bo que la catàstrofe no acabe sent molt major (l'incendi que va assolar aquesta mateixa zona ara fa divuit anys va costar la vida a sis brigadistes i un voluntari), i que cap mà criminal no vulga escampar-la encara més: a molts llocs de les comarques centrals les temperatures segueixen per damunt dels 40ºC i les humitats relatives tornen a fregar valors mínims. I ara mateix --m'acabe d'assabentar-- el foc crema també a Andilla.

I el que són les coses: ahir a migdia, un xotet de cabra salvatge passava pel meu despatx, camí del centre de recuperació de fauna. L'havien arreplegat en una casa a prop del lloc on, unes poques hores després, començava el foc de Cortes. Tan de bo en créixer una mica puga tornar a les serres en què va nàixer, encara que durant molts anys no s'assemblaran a allò que coneguèrem...

Imatge satèl·lit de l'incendi. De l'Oratge RTVV