Maniós (o no)

Com he dit alguna altra volta, em tinc per una persona moderadament maniosa, tot i que també diria que, en general, no arribe a extrems obsessius o extravagants. Però hi ha certes coses --com comprovar més d'una vegada que la planxa està desendollada o que porte les claus dins la butxaca-- a les que em resulta difícil resistir-me. Crec que em passa perquè, a més de patidor, sóc bastant despistat (cada volta més), i necessite confirmar que he fet certes coses quan no tinc la seguretat d’haver-les fetes, tot i que quasi sempre ve a ser que sí. Però sense sortir-ne de l’àmbit de les verificacions, una de les meues manies principals té un origen més aviat sensorial: en notar una olor o un soroll desacostumats --i hui per hui no vaig curt ni d’olfacte ni d’oïda-- m’agrada saber què els ha provocat. Quan em veuen ensumant o parant l’orella a alguna remor més o menys remota, cosa que faig amb certa freqüència, les meues filles diuen que semble un gos coniller.

Dilluns a la nit, a la casa del poble, una trompada forta i seca en la cambra --com d’alguna cosa que cau a terra-- em va cridar l’atenció. Amb dues xiquetes i cinc gats corrent per la casa, no és gens estrany sentir aquests sorolls, però va ser inevitable que el meu vessant maniàtic es posara en marxa per tal de veure què era exactament el que havia passat. I el que havia passat em va costar un poc de descobrir, perquè aparentment no hi havia res per terra que poguera haver produit l’enrenou. Un cruixit tènue i constant, però, em va fer mirar amunt i trobar-ne la causa: una de les bigues de pi que suporten la teulada havia començat a badar-se visiblement, i estava cedint de forma ostensible. A partir d’ahí, d’una revolada, treure a les xiquetes de casa, posar en lloc segur el que la intuïció et diu que pot ser imprescindible en el pitjor dels casos (cartera, claus del cotxe, telèfons...) i avisar a emergències. Del numeret posterior --diria que un poc excesiu-- de policia, guàrdia civil, bombers, veïns, tècnics i regidors, m’estalviaré detalls; almenys, la tele no va vindre. Tothom, en tot cas, es va portar molt bé.

Al final, tot ha quedat en un bon ensurt i la casa provisionalment apuntalada i desallotjada per uns dies. Una vegada s’haja substituït el voltó partit per un de nou --cosa que, pel que es veu, serà més ràpida i espere que també menys cara del que semblava en principi-- el succeït es quedarà en un altre dels “podria haver estat molt pitjor” que darrerament sovintegen en la meua vida, però sense cap altra conseqüència remarcable. Bé, si, un parell: la pèrdua absoluta de la poquíssima fe que em quedava en les asseguradores, i la impressió que a partir d’ara encara em serà més difícil prescindir d’algunes de les meues manies. Si de cas, quan comence a semblar-me a Melvin Udall (o a Sheldon Cooper), ja m’aviseu i m’ho faré mirar.