Cicles

Tots els anys, si les circumstàncies ho permeten, tracte de reservar alguns dies lliures per tal d'anivellar, en la mesura possible, les intermitències festives que caracteritzen aquestes (entranyables) dates. Tot i això, ja siga per la meua general desafecció cap a aquesta època de l'any, o bé perquè, entre unes coses i altres, quan vens a adonar-te'n tens l'agenda nadalenca més atapeïda que la de qualsevol setmana faenera, sempre m'ha resultat difícil considerar aquesta pausa com unes autèntiques vacances. Enguany, però, m'hi encare amb una perspectiva diferent, no solament perquè poques vegades he sentit una necessitat tan imperiosa de perdre de vista --ni que siga només per uns dies-- els maldecaps, les incerteses i les indignacions quotidianes, sinó també per la sensació que aquest breu allunyament de la rutina diària pot ser una ocasió immillorable per tancar definitivament algunes portes que fa temps que grinyolen i veure d'obrir-ne d'altres noves (o, si vos estimeu més la terminologia a l'ús: és hora de canviar de cicle). I en això estem, ara com ara: encetant un nou baktun --per un segon, quan m'he despertat aquest matí, he pensat que la profecia estava complint-se i que el món s'encarava al seu final; de seguida m'he adonat que era, simplement, ressaca-- i, durant uns dies i amb tota propietat, de vacances. Pel moment, feliç solstici, i bon cap de setmana!

Com que els dies es presten a la mística, i ja he parlat alguna altra volta de la meua debilitat per Mike Oldfield, he estat temptat de proposar hui algun fragment adient de Songs of Distant Earth (evocador, a més, del meu admirat Arthur C. Clarke). Però des de dimecres passat no em puc treure del cap aquesta cançó, igualment escaient, i he decidit deixar-la, amb una abraçada d'ànims i tot l'agraïment als companys i companyes que, durant molts anys, han volgut plantar cara des de la radiotelevisió pública valenciana a la corrupció, el despotisme, la ineptitud, la manipulació i la indiferència, i que ara ho paguen amb els seus llocs de treball. Arribarà el matí que el plor serà d'alegria...

Nóm led if al

La imprecisió de la profecia i la manca de detalls concrets sobre la seua formulació exacta van facilitar que proliferaren les interpretacions més diverses i agosarades sobre la forma en que podria finalment esdevenir-se: tempestes solars extraordinàries, forats negres, inversions en l'eix de la Terra, col·lisions catastròfiques amb asteroides, planetes errants o d'altres cossos celestes... Fins i tot hi hagué qui va postular una imminent i devastadora invasió alienígena. Ningú, però, va encertar a preveure allò que realment va succeir: el vint-i-u de desembre, a les 00:00, el temps es va detindre de sobte i, invertint el que fins aleshores havia estat el seu curs natural i inexorable, va començar a transcórrer cap a enrere. Cal dir que, en el primer instant de la nova era --just abans de començar a desviure allò viscut sense tindre consciència d'estar fent-ho-- el fenomen va ser celebrat amb un momentani i imprudent entusiasme per la majoria de la població del planeta...





Després de publicar aquest matí l'entrada, he vist l'apocalíptica proposta de Jesús M. Tibau per al seu 265è joc literari --que segur que no serà l'últim-- i m'ha semblat que, amb una petita adaptació, la imatge que suggereix podria ser una il·lustració adequada per al que he escrit...

Petits paisatges

(Regirant l'arxiu i triant imatges per a il·lustrar una exposició sobre Mariola i la Font Roja. No he pogut evitar pensar-hi...)

D'illa a illa

Tot i que lluny del nivell que assoleixen espècies mítiques com Lyncina broderipi o Barycypraea fultoni, les quals figuren entre els cauris més escassos --i cotitzats-- del planeta, Leporicypraea valentia forma part d'un grup de cipreids que, per la seua raresa i per la bellesa de les seues closques, són especialment apreciats pels col·leccionistes de tot el món. Estretament emparentada amb la conegudíssima porcellana mapa (L. mappa), L. valentia és una espècie pròpia del Pacífic Occidental, on pot trobar-se en aigües relativament profundes entre les Filipines i les Illes Salomó. L'únic exemplar de què dispose en la meua col·lecció procedeix, precisament, de l'illa filipina de Bohol i, tot i que com s'ha dit no figura a hores d'ara entre les espècies més rares, fins a 1967 només es coneixien a tot el món cinc exemplars. La seua closca, globosa i no gaire pesada, mostra un disseny de punts i taques que es transforma, cap als extrems, en un característic dibuix format per línies concèntriques que representa un dels trets més típìcs de l'espècie.

Però quina és la raó que una espècie com aquesta fóra designada amb l'epítet valentia? Evidentment, en aquest cas, el nom no guarda cap relació amb el Cap i Casal, sinó amb la persona de la qual el zoòleg i naturalista George Perry, autor de la primera descripció de l'espècie el 1811, va obtindre l'exemplar que li va permetre dur-la a terme. Segons sembla, Perry va disposar d'una conquilla que havia estat venuda per George Humphrey (un conegut comerciant de caragols marins i altres curiositats naturals del segle XVIII) a algú anomenat Lord Valentia, i que probablement correspon a George Annesley, comte de Mountnorris i vescomte de Valentia. Annesley, polític i aristòcrata anglès, va viatjar per terres orientals entre 1802 i 1806, i va deixar un relat dels seus viatges --amb il·lustracions del pintor i egiptòleg Henry Salt-- en el llibre "Voyages and travels to India, Ceylon, the Red Sea, Abyssinia, and Egypt". Encara hui, L. valentia és coneguda amb el nom de Lord Valentia's cowry, tot i que també sol ser anomenada Princep cowry d'ençà que John E. Gray va descriure, el 1824, la seua Cypraea princeps, que va resultar ser un sinònim d'aquella.

Ara bé: que pinta, en tot açò, un vescomtat de Valentia? Com ja s'ha dit, hauria de descartar-se qualsevol vinculació amb terres valencianes, i encara amb la majoria de les Valències i Valences que en Europa (i Amèrica) són. Però ves per on que, a partir del fet que el vescomtat en qüestió forma part de la denominada noblesa irlandesa, i estirant ara un fil ara un altre, he trobat una curiosa referència sobre una illa, anomenada Valentia (Dairbhre en gaèlic), de la qual mai no havia sentit a parlar i que se situa en l'extrem sud-occidental d'Irlanda. Altra cosa fóra aclarir no solament l'origen d'aquest topònim --que podria ser una corrupció anglesa del nom gaèlic Baél Inse-- sinó, sobretot, la vinculació entre aquest i el propi títol nobiliari. El cas és que, una volta més --i si em permeteu que ho diga així-- el rastre d'un caragolet m'ha dut, en un llarg viatge, des dels esculls de corall de Panglao fins a les costes espadades d'una verda illa atlàntica. Per cert: al nord d'Austràlia, a uns cinc-cents quilòmetres de Darwin, hi ha una altra illa que va ser batejada com Valentia per l'explorador P.P. King "deriving the name of the island from the Viscount Valentia and Baron Mountnorris" però que, des de 1885, és coneguda --el món és un mocador-- com Valencia Island. I això per no parlar de que a la mateixa illa de Bohol, d'on prové la meua Leporicypraea, hi ha una de les quatre Valencia filipines...

Valentia Island, Irlanda. De la xarxa.

Signes profètics

Dilluns passat, a Madrid, vaig agafar un taxi el conductor del qual escoltava la Cadena SER i no solament no em va mirar de forma feréstega per l'espill retrovisor quan va sentir el meu accent ("qué, catalán, verdad?"), sinó que fins i tot em va explicar que encara que això de les manifestacions siga una molèstia per a la seua feina, ja era hora de que la gent isquera al carrer a reclamar el que li pertoca. Anit, a València, vaig mantindre una amena conversa amb un altre taxista que escoltava Ràdio Klara i que, en lloc de posar-se a pontificar quan vaig dir-li --prèvia amable pregunta seua-- que em dedicava a això del medi ambient, es va mostrar molt interessat en conéixer la meua opinió sobre el canvi climàtic, els incendis forestals i la urbanització incontrolada. És cert que només agafe taxis de Pasqües a Rams, però a la vista de les meues experiències anteriors amb aquest entranyable gremi --sobretot, en la seua secció Villa y Corte-- , només se m'acudeixen dues explicacions a aquests fets: o bé ha estat una d'aquelles casualitats excepcionals que passen només molt de tant en tant, o bé es tracta d'un signe inequívoc de que la fi del món és imminent diga el que diga la NASA. Per si de cas, la setmana que ve, només metro i autobús, encara que faça tard. Bon cap de setmana!