Insídies

Les autoritats han volgut eixir al pas de les crítiques i han tornat a insistir que tant la tecnologia utilitzada en el coet com el sofisticat procediment que va seguir-se per fer-lo allunar compten amb totes les garanties i no han provocat, tal i com pot comprovar-se fàcilment, cap impacte negatiu sobre el satèl·lit. Igualment, han desautoritzat les mentides i l'alarmisme dels grups que han advertit sense cap fonament científic de possibles danys sobre la Lluna, als quals han acusat d'oposar-se sistemàticament al progrés i el benestar de la societat i de defensar interessos inconfessables. Finalment, han desmentit qualsevol tracte de favor a les empresses a les quals va encarregar-se la construcció de la nau, aixi com el pagament de comissions, per part d'aquestes empresses, a destacats membres del partit en el govern. "No ens consta", han declarat de forma concloent.


(per a la proposta de Relats conjunts)

Sants i dimonis

Ahir va ser Sant Antoni del porquet, sant d'antiga i estesa devoció a les nostres terres, moltes de les quals li fan festa assenyalada. Les males llengües li han volgut encolomar alguna picardia i una dubtosa traça a l'hora de fer miracles. Però ningú no ha gosat mai qüestionar la seua estima pels animals de pèl i de ploma --motiu més que suficient per a que compte amb les meues simpaties-- ni tampoc l'heroica determinació per resistir les temptacions de la carn, el poder i la riquesa; exemple, per cert, que potser haurien fet bé en seguir més d'un --i d'una-- que, pel que es veu, han estat poc mirats a l'hora de deixar-se seduir pel dimoni de l'avarícia (i, probablement, per alguns dimonis més).

Santantonada a Forcall. De comarquesnord.cat

En Alcoi ens limitem a visitar la seua ermita, al capdamunt de la muntanyeta que porta el seu nom, per rostir les xulles i l'embotit. Però en altres llocs --literalment, per tots els cantons del País, des del Rosselló al Baix Segura i del Cinca fins a Menorca-- són dies de fogueres i dimonis, pans i bèsties beneïdes, botargues, tombs i porrats, que en alguns casos s'allargaran fins diumenge i encara més enllà. Deixar-se caure per una d'aquestes festes majors d'hivern pot ser una bona alternativa per passar el cap de setmana. Però per si no poguera ser, aprofitaré per demanar-li des d'ací al sant que ens lliure de tots els mals. I, sobretot, que intercedisca davant qui corresponga per retornar a tota aquesta colla de lladres, corruptes, cínics i pocavergonyes, a l'infern del qual mai no haurien d'haver sortit. Per a que ràbie el dimoni, visca el pare Sant Antoni!

A banda de Sant Antoni, el dèsset de gener és, també, el dia que la meua filla Júlia compleix anys: setze, enguany, ben aprofitats. Hui, la cançó, va per ella; però també per mi... Pareu atenció al temps --si les previsions es compleixen, sembla que ens esperen uns dies ben mogudets-- i bon cap de setmana! 

És només una treva

Per als qui ens trobem implicats --professionalment i/o cívicament-- en la conservació mediambiental, una de les poques conseqüències positives de l'actual situació econòmica ha estat la paralització de nombroses actuacions, sobretot urbanístiques, que haurien implicat un notable impacte sobre el territori si s'hagueren executat tal i com estaven projectades. En alguns casos, ha estat el propi esclafit de la "bombolla immobiliària" i tots els efectes directament o indirectament associats a aquest fenomen --com ara l'ensorrament de les caixes d'estalvi que li havien facilitat suport financer-- qui s'ha emportat per davant, sovint de forma estrepitosa, determinades actuacions previstes o en diferent grau d'execució. En altres casos han estat els propis promotors o les administracions, sobre tot els ajuntaments, els qui han optat per alentir, reformular o fins i tot retirar (si més no temporalment) molts d'aquest projectes. Els temps de l'eufòria constructora, en els quals --i deixant de banda no poques corrupcions conegudes o per conéixer-- es van dissenyar, aprovar i executar urbanitzacions i infraestructures sense tindre en compte no ja els els seus costos ambientals i socials, sinó fins i tot la seua rendibilitat econòmica real, semblen ara afortunadament superats; ferrocarrils que no utilitza ningú, autovies sense cotxes o urbanitzacions deshabitades o a mig acabar quedarien com a lamentable testimoni d'una època d'excessos, imprevisió i irracionalitat.

Imatge de El Mundo

Faríem malament, però, en deixar-nos enganyar per aquesta mena de calma relativa; de fet, si atenem als símptomes, abunden les raons per a preocupar-se. En primer lloc, sembla evident que, lluny d'haver aprés de les errades passades, aquells que mouen els fils polítics i econòmics segueixen entestats en defensar que l'eventual sortida de la crisi només serà possible reproduint els mateixos processos que ens van dur a enfonsar-nos de cap en ella. I no es tracta solament de discursos teòrics ni de declaracions d'intencions: la modificació de nombroses normatives de caràcter ambiental sota la premissa d'evitar limitacions que desincentiven l'activitat econòmica --el cas de la llei de costes és només un exemple-- resulta coherent amb aquesta visió limitada de la realitat. A més, ara mateix, comencen ja plantejar-se iniciatives (com algunes de les denominades actuacions territorials estratègiques al País Valencià, el reviscolament de propostes especialment agressives amb el medi ambient, com està passant a les Illes, o la gran ofensiva que envolta el denominat "fracking") que, sota el pretext de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treballs, anticipen el que pot ser un panorama habitual tan bon punt els inversors tornen a considerar que ha arribat, de nou, el seu moment.

Però a més, i junt amb una normativa ambiental més permissiva front a certes actuacions, aquesta nova realitat trobarà probablement una administració pública profundament debilitada per les retallades, les privatitzacions i el desmantellament que estan duent-se a terme a hores d'ara, amb la qual cosa la seua capacitat de control (molt major del que sovint es pensa, malgrat tot) pot veure's encara més compromesa. A més, moltes entitats socials estan patint també amb virulència els efectes de la situació socioeconòmica adversa: pràcticament sense accés a vies de finançament alternatives als --limitats-- recursos i subvencions públiques amb els què moltes d'elles havien estat funcionant, i amb la major part de l'opinió pública més preocupada --en el millor dels casos-- per altres aspectes que es perceben com a prioritaris, la capacitat d'actuació de molts grups ecologistes i conservacionistes es troba ara mateix molt minvada, tot i que per sort hi ha també excepcions ben remarcables. Finalment, és poc probable que una població que està patint amb una ferocitat brutal els efectes de la mal anomenada crisi, no es deixe temptar per la perspectiva immediata de “creació de riquesa” i de “llocs de treball” amb que molts d'aquests projectes seran presentats pels seus promotors, per més que ara sapiguem quina "riquesa" i quin "treball" amaguen realment.

Tard o d'hora, el cicle econòmic canviarà, i els mateixos que han conduit el nostre territori a la situació crítica en què es troba, tornaran a posar-hi els seus ulls per al seu propi benefici. I, si no canvien les coses, és raonable pensar que, quan ho facen, trobaran un context normatiu més permissiu, una administració amb menor capacitat de control i supervisió, i una societat civil debilitada –quan no directament disposada a lliurar-se amb entusiasme a qualsevol cosa que represente crear llocs de treball al preu que siga. No es tracta de ser pessimista, però convé estar preparats; i hauriem de començar com més prompte millor.

Del sud

Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.

Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.

Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.

Aqui no hay playa

Acabe de rellegir "Amnistia a la destrucción", el document --no cal dir que molt recomanable-- que va publicar fa unes setmanes Greenpeace, i en el qual es vincula la reforma de la Llei de Costes amb els interessos de destacats empresaris i polítics. I ho he fet arran de la notícia, que vaig conéixer ahir, segons la qual Maria Dolores de Cospedal (un dels noms que apareixen en l'esmentat informe, tot i que siga un poc de passada i a causa sobretot dels negocis del seu marit, Ignacio López del Hierro) ha anunciat que demandarà a Greenpeace, alhora que s'ha dirigit a alguns dels periòdics que van publicar informacions relacionades amb el tema, amenaçant-los també amb mesures legals per vulnerar el seu "dret a l'honor". Bé, en realitat --i aquest és un primer aspecte certament cridaner-- caldria dir que no ha estat Cospedal qui ha pres aquestes mesures, perquè sembla que qui interposarà la demanda (i s'ha dirigit als mitjans en qüestió) ha estat el Gabinet Jurídic de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. Deu ser que, amb el(s) sou(s) que guanya l'honorable parella, no els arriba per a pagar-se un advocat, i han de recórrer a utilitzar mitjans públics per a fer-ho. La crisi colpeja dur.

De totes formes, allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat el poderós argument que, segons s'ha publicat,  demostraria les mentides i la mala fe de Greenpeace: en la nota de premsa que ha emés al respecte la Junta de Comunidades, es diu que "resulta obvio que la presidenta de una Comunidad Autónoma que carece de costa no puede tener interés alguno en el desarrollo normativo de una ley que se refiere al litoral español". Obvi és poc: és, simplement, inapel·lable. Imagine que, tot i que en primera instància Greenpeace ha reiterat la seua posició, acabarà reflexionant i acceptant que, front a un raonament tan rotund com elegant, no té possibilitat de defensa davant cap tribunal seriós i imparcial. De fet, les insinuacions de l'entitat ecologista són tan absurdes com acusar els bisbes, que no es casen, de voler intervindre en una cosa que els afecta tan poc com la regulació del divorci, o esperar que un home (diguem-li així) puga tindre cap interés en reformar una llei que es refereix a l'avortament, atès que manca de la capacitat de parir. Seria tan ridícul, fins i tot, com dubtar de la paraula d'un (demo)cristià, que sempre diuen la veritat i assumeixen la seua responsabilitat passe el que passe i caiga qui caiga. Vaya vaya. 

Imatge d'EFE en el Mundo. Anava a posar aquesta altra,
però reconec que m'ha fet no-sé-què...