Del sud

Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.

Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.

Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.