Anar tornant

Gener avança ràpid. Sant Antoni --un poc confós enguany, perquè es veu que li han canviat el porquet de sempre per un de vietnamita-- ha quedat ja enrere i, a falta dels Ports (que l'any que ve segur que si), ja ha anat bé voltar per la terreta i tornar a la Fireta de Muro, sobretot amb tan bona companyia com enguany. Júlia en compta ja dèsset, d'anys, i avança imparable cap al dret de vot. I els caragols, un darrere l'altre, han anat recuperant el lloc a les seues calaixeres, amb el nom actualitzat quan ha calgut i no poques determinacions revisades, que mai està de més mudar de parer si les circumstàncies ho exigeixen. Així que, temps passant i feines fetes, m'ha semblat que ja va sent hora que el blog comence a recuperar el ritme, que d'ací no res fem aniversari i fa un poc lleig que ens agafe, l'efemèrides, enmig de la indolència. I a més, massa silencis hem acumulat ja, a aquestes alçades de l'any, com per seguir sense dir res sobre tot allò que va esdevenint-se, siguen consellers jutjats, infantes imputades, ministres sinistres o, fins i tot i si m'apureu, monges amb sor(sic)presa. Anem tornant, doncs, però a poc a poc i sense pressa. El trellat, si de cas, ja anirà tornant també; però no promet res.

Històries de caragols

Probablement vos haureu adonat que, en el que portem de 2014, l'activitat del blog s'ha mantingut en nivells mínims, pràcticament testimonials. Però la causa, en aquest cas, no cal buscar-la en els maldecaps amb els que vaig acabar l'any passat, sinó en un altre capficament totalment diferent i molt més benigne: les festes passades, aprofitant un poc de temps lliure i com una forma també de mantindre el cap lliure d'altres (pre)ocupacions, vaig mamprendre la tasca --llargament posposada-- d'actualitzar i reorganitzar la meua col·lecció de conquilles, de la qual ja he parlat alguna altra vegada. Que no és que, en els últims temps, s'hi hagen afegit molts exemplars nous, perquè la veritat és que l'he tinguda, també, bastant abandonada; però sempre hi ha novetats nomenclaturals a tindre en compte, espècies que s'acaben de descriure o idees per millorar-ne l'organització i, sobretot, per garantir que, encara que alguna incidència traga les conquilles de les seues caixetes, podré seguir associant cada exemplar amb les seues dades de procedència i determinació.

Així que ací em teniu, des de fa uns dies, amb la casa plena de caixes i caixons escampats, descuidant altres ocupacions i aprofitant cada estona lliure per anar corregint els noms que s'han quedat obsolets (tot el que fins fa poc era el gènere Conus, per exemple, s'ha desagregat en un muntó de gèneres nous) i posant-me al corrent de les espècies que s'han descrit últimament en els grups que més m'interessen. Tot i que poc a poc la feina va avançant, diria que en tinc encara per uns quants dies; però ja sabeu, també, que amb freqüència els meus caragolets tenen històries interessants que contar, així que és molt probable que alguna d'elles acabe, més prompte que tard, en aquestes planes. I de fet, no puc resistir-me a avançar-ne una: entre les espècies de ciprèids descrites recentment hi ha una petita conquilla denominada Bistolida nanostraca, òbviament absent encara de la meua col·lecció, que només es troba en uns atols situats en l'Oceà Índic que s'anomenen... Cargados Carajos. Ja em direu si, amb aquest nom, no ha d'haver-hi al darrera una història que valga la pena esbrinar. Però millor la deixe per quan tots els caragols estiguen, de nou, al seu lloc; no siga cosa que acabem, ells i jo, al carrer....

Lluny

No és excepcional que, mirant cap al nord des dels alts de Mariola, es puga albirar en l'horitzó la característica silueta del Penyagolosa; però crec que poques voltes --avantatges dels ponents d'aquests últims dies-- l'he arribat a distingir amb tanta claredat com aquest matí, des del Portín d'Alfafara. Deixem-ho, si vos sembla, com un propòsit per a l'any nou: mirar, sempre, un poc més lluny; encara que no sempre es veja clar.

Vaig tancar l'any a Mariola, i a Mariola he volgut començar-lo, tot i que amb un poc de retard perquè he necessitat uns quants dies --potser més dels que pensava-- per treure del cap i de les espardenyes tota la pols i el fang del 2013. Però s'acaben les Festes, torna la seguida i, ara si, comença l'any i seguim camí, amb les espardenyes netes i els horitzons oberts. Ja aniran embrutant-se, unes i altres, però tornarem a netejar-los. Tantes voltes com calga.

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Forasters vindran

D'ací uns mesos seran alliberades en alguna marjal valenciana, per tal de reforçar les poblacions existents o per crear-ne de noves si és que hi havien desaparegut. Fins llavors, aquestes petites tortugues d'estany creixen en les instal·lacions del Centre d'Investigacions Piscícoles del Palmar, on es crien en captivitat, junt amb altres espècies amenaçades de flora i fauna destinades també a millorar la qualitat dels nostres rius i aiguamolls. No sorprén, veient-les, que hi haja qui vulga tindre tortuguetes en casa, més encara quan són tan petites com aquestes; però no deixa de ser irònic que un dels factors que estan contribuint a que les tortugues d'aigua autòctones es troben en perill siga precisament l'alliberament al medi natural d'altres espècies exòtiques --les famoses tortugues de Florida, sobretot; però també i cada volta més, altres espècies dels gèneres Trachemys, Pseudemys o Graptemys, entre altres-- utilitzades com a mascotes. Així que, ara que és temps de regals, m'ha semblat que no estava de més recordar-ho: tan de bo que, més prompte que tard, siga innecessari criar en captivitat les nostres tortugues o amollar-ne al que hauria de ser el seu hàbitat natural. I pensar-se bé quins animals volem tindre a casa (i, sobretot, què farem amb ells quan ja no siguen petits i graciosos, perquè cap ésser viu és una joguina) és una bona forma d'ajudar a aconseguir-ho.