Pirineus, de nou

Després de molts mesos, he tornat a Pirineus, com aquell qui torna a casa després de certes coses. Tot i que durant aquest temps no han faltat –i són casa, també-- altres muntanyes i altres cims d'alçàries més modestes i perfils més familiars, han estat molts, massa mesos lluny de la neu, enyorant prats, torrents, congestes i tarteres. Era difícil, per això, deixar passar l'oportunitat d'una escapada ràpida i en bona companyia a Benasc i les seues valls, encara que el preu fóra renunciar a altres opcions de descans –a voltes, tornar a casa és dormir huit hores-- i assumint també el risc de que les cames, després de massa mesos, no estigueren a l'altura de les circumstàncies. Un risc que em va fer deixar per a millor ocasió el sempre abellidor Aneto, a canvi de descobrir una senzilla però llarga ascensió --amb més neu de la prevista en els graons de la valleta de l'Escaleta-- al Pic de Mulleres, que tampoc no coneixia i que em va servir per confirmar que, en efecte, caldrà recuperar la forma abans d'afrontar altres reptes més ambiciosos. I encara, l'endemà, amb l'oportunitat de gaudir de la bellíssima vall d'Estós i de l'esponerosa floració pirinenca que esclatava per tots els seus racons: acostumat a la seua relativa raresa en les nostres serralades, veure tanta corona de rei florint arreu i alhora va resultar una experiència singular. Per a la pròxima, i a més de l'Aneto, deixe pendents moltes altres valls, colls i camins, i també algun altre cim amb el qual encara crec que gosaria encarar-me; però també menjar-me un plat d'olla, sentir ragonar en benasqués, i seure sense presa a la vora d'algun ivó a esperar que aparega en el cel la silueta del trencalòs. Tot això, i més, per a quan hi torne, perquè després de certes coses, s'ha de tornar als Pirineus. I abans de certes altres, potser també.

Així a la terra...

--Pots passar, Miquel. Déu et rebrà ara.

L'Arcàngel es va alçar ràpidament del sillonet en el qual l'àngel-secretari de direcció l'havia fet esperar, i donant-li les gràcies amb un gest a penes perceptible de l'espasa, va colpejar amb suavitat la porta del despatx de l'Altíssim.

--Ah, Miquel, passa, passa! Perdona que t'haja fet esperar, però cada volta que el Papa vol alguna cosa es passa hooores i hooores xarrant... A voltes m'agradaria saber en què estaria pensant l'Esperit Sant quan va triar un argentí... Però seu, per favor, no vull avorrir-te amb les meues històries... Dis-me, com van les coses entre els meus àngels?

--Precisament d'això volia parlar-vos, Senyor. Ha tornat a passar, i jo ja no sé molt bé què fer; de fet, comencem a tindre problemes importants de personal, i crec que hauriem de prendre alguna decisió, perquè amb aquest ja van quinze àngels de la guarda assignats a Cotino que demanen la baixa per estrès.

--Un altre! Però com pot ser això?

--Bé, la veritat és que pot entendre's, Senyor: sembla que aquest home ha estat ficat en tota classe d'embolics i martingales i no hi ha dia que no n'aparega algun de nou. Fins ara, i gràcies a la professionalitat i dedicació dels nostres àngels, no l'han imputat encara en cap cas; però la feina és cada volta més dificil i representa un esforç suplementari que acaba passant-los factura. Només vos dic una cosa: cap dels àngels, quan s'ha recuperat, ha volgut tornar a la mateixa plaça. Fins i tot en va haver un que em va dir que, abans de tornar amb Cotino, s'estimava més fer-li d'àngel de la guarda a Frank de la Jungla...

--Hum... Malament pinta la cosa, si és com dius... És cert que aquest home ens ha fet un parell de serveis meritoris i que té amistats molt influents; però no podem permetre que ell a soles ens desballeste tot un departament celestial, perquè d'ampliar personal, tal i com està la cosa, no cal ni que en parlem... Què proposes?

--Bé, hi he estat pensant molt i crec que, ateses les circumstàncies, no tenim més remei que retirar-li a Cotino la protecció premium. A canvi, i tenint en compte que és qui és, potser podríem assignar-li algun àngel becari, però evidentment i en aquest cas no puc assegurar que els resultats siguen els òptims... Feu-vos-en càrrec que cada dia ix alguna gravació nova amb el seu nom. I he fet una ullada al seu expedient, i em sembla que açò no ha fet més que començar...

--Trobe que és una bona solució, Miquel. Comptat i debatut, massa que n'hem fet fins ara i, com diria el meu Fill, arriba un moment que cadascú ha de carregar amb la seua creu. Avant amb el becari, i que faça el que puga; a aquestes altures, ningú no pot dir que no li n'hem parat ja unes quantes... I fes-me el favor, ara quan isques demana que em porten el seu expedient complet. Demà tinc una reunió de coordinació amb el Dimoni, i m'agradaria plantejar-li el cas; està lleig que ho diga jo, però tampoc no seria la primera volta que ens hem equivocat amb algú...

Cotino i Èvole, de El Plural (un mal dia per a l'àngel que estava de servei en aquell moment...)

Ja sabeu que sóc ateu convençut i recalcitrant i, per això, més partidari de que qui la faça la pague ara i ací. Però si per una d'aquelles m'equivocara, que mai no se sap, espere que hi haja uns quants que cremen en l'infern per tota l'eternitat. Si voleu, comencem a fer la llista; sense oblidar que hui, tres de juliol, fa huit anys de l'accident del metro de València. Un any més, amb 0 responsables...

Carta a casa (relats conjunts)

Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací: el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital –o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací. Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací, que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en aquells costers del poble, només per treure quatre ametles esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré. Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...

Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària “Carta a casa” de l'Ovidi...

Tràfecs

No tot han estat cabòries i quefers, aquestes darreres i atrafegades setmanes. Malgrat feines, sequeres, presses i maldecaps, encara s'ha pogut espigolar alguna estona tranquil·la per passar-la amb amics, muntanyes, llibres i cireres. Pot semblar poca cosa, tot plegat; però sobre un fons majoritàriament gris --gris cirereta, potser?-- tota pinzellada de color destaca especialment i és especialment benvinguda. Així que avui he decidit quedar-me amb una d'aquestes pinzellades, potser la millor de totes: la meua filla petita va complir, fa uns dies, tretze esplèndids i lluminosos anys. I com que és divendres, i va haver un temps que els divendres, en aquest blog, s'hi parlava de cançons, li he demanat que hui en triara ella una. Va per ella, doncs (per molts anys, Teresa!); i per vosaltres, tal i com fèiem en aquells temps en que hi havia temps, bon cap de setmana!

Per si no els coneguéreu encara: Karra-ska'l és un jove grup de gent d'Alfafara i Agres (el Comtat), que com podeu comprovar sonen molt bé --amb un directe molt divertit, diu Teresa-- i del qual segur que sentireu a parlar més prompte que tard; si voleu saber un poc més d'ells, podeu fer una ullada a aquesta entrevista a Sons de Xaloc.

Color cirereta

Com els seus parents cultivats, als quals serveixen sovint de portaempelt en aquestes terres, també els cirerers de Santa Llúcia han vist madurar, aquestes darreres setmanes, les seues petites i acolorides cireres. Es difícil no parar atenció a aquest arbrissó de les nostres bardisses quan, al principi de la primavera, es cobreix profusament amb les seues flors blanques i fragants; la seua fructificació, però, resulta molt menys aparent, i és fàcil que els seus fruits --molt similars, en petit, a les autèntiques cireres, però de tast agre i amarg al nostre gust-- passen desapercebuts a ulls poc avesats. Fruits –les cireretes-- que no solament es troben en l'origen de molts dels noms populars amb els quals és coneguda la planta arreu les nostres terres, sinó que són també la causa del nom (Prunus mahaleb) amb el qual és conegut pels botànics, ja que el seu epítet específic deriva de la paraula àrab mahlab (mahklepi, en grec), una espècia aromàtica que s'obté en moldre les llavors de l'arbre, i que s'utilitza a l'Orient Mitjà per a l'elaboració de pastes i galetes. El que no sabia, i m'ha cridat especialment l'atenció, és que les petites baies --molt apreciades, per altra banda, per diverses espècies d'aus-- també han estat utilitzades tradicionalment per a tintar la llana i altres teixits.

No és estrany trobar cirerers de Santa Llúcia creixent, quasi sempre de forma dispersa, en indrets relativament frescos de les nostres muntanyes i barrancs. Però potser una de les millors poblacions que conec es troba ben a prop de casa, en el Barranc del Pont Tallat; un barranc del qual ja he parlat altres vegades, perquè junt amb els cirerers bords –especialment abundants ací-- hi apareixen també plantes com el sumac i el roldor, tradicionalment usades com a tints o mordents, la qual cosa fa pensar en un possible aprofitament vinculat a la tradicional activitat tèxtil de la comarca, i del qual és possible que també formaren part les petites i acolorides cireres de Santa Llúcia. Pel moment, però, només són conjectures, a l'espera que aquells que s'interessen per la història i l'etnobotànica puguen aportar un poc de llum a una activitat --la recol·lecció, processat i distribució de les plantes vinculades al procés tèxtil-- que, amb tota probabilitat, ha d'haver influït en els paisatges vegetals de les nostres comarques molt més del que a hores d'ara intuïm. Per cert: al final, no m'ha quedat molt clar quin devia ser el color cirereta de Santa Llúcia; una mena de gris fosc, sembla, però no ho podria assegurar...

Cireretes de Santa Llúcia (Prunus mahaleb) i les nostres apreciades cireres cultivades (Prunus avium),  empeltades a la Vall de Guadalest sobre un peu de les primeres.