Arte Xàvega

Tornàvem de fer una ràpida visita a les espectaculars dunes fòssils de Costa da Caparica, i ens van cridar l'atenció uns quants tractors fent maniobres sobre l'extens arenal que la marea anava deixant al descobert, camí de la baixamar, a la Praia da Saúde. Ignorants com som de les coses de la mar, i malgrat que l'hora --tot just havent dinat, amb la platja encara ben poblada de banyistes-- ens va semblar un poc intempestiva per aquestes tasques, vam pensar que potser les màquines estaven fent alguna mena de neteja, i no en vam prestar més atenció. A poc a poc, però, un grup cada volta major de persones va anar congregant-se a prop dels tractors, que seguien fent moviments aparentment erràtics sobre la platja però cada volta més a prop de l'aigua. També les gavines, que fins aquell moment s'havien mantingut en un discret segon terme, prudentment allunyades del que fóra que hi estigués passant, van començar a acostar-s'hi i a voletejar sobre la gent, cada volta més inquietes; massa senyals, tot plegat, per a que no ens vencera la curiositat i, com a bons turistes, decidírem acostar-nos a veure que és el que passava.

El que vam veure, en arribar a vora mar, va ser com els tractors, amb l'ajuda d'una bona colla de pescadors, arrossegaven cap a terra una gran xarxa farcida del que, a falta d'opinió millor fundada --ignorància de mar, ja sabeu-- ens van semblar, sobretot, cavalles. Una vegada en sec, i a força de braç, els pescadors van anar situant la xarxa sobre una gran lona, on després de desfer-se'n de les nombroses meduses que també havien caigut a l'art, van començar --per a satisfacció de les gavines, embogides per fer-se amb el rebuig que llançaven els pescadors i amb els peixets menuts que anaven caient des de la xarxa-- a triar el peix i a disposar-lo acuradament en caixes. En acabant l'operació, una barca --la forma de la qual em va semblar peculiar-- va agafar de nou els caps de la xarxa i va endinsar-se en la mar, segurament per a tornar a calar l'art i repetir l'operació. Carregades les caixes en els mateixos tractors que ens havien dut fins allí, gavines i curiosos van anar dispersant-se mentre els pescadors, aparentment indiferents a l'expectació creada entre unes i altres, es retiraven també fins el moment de tornar a xorrar les xarxes.

Després he sabut que aquesta tècnica de pesca d'encerclament, d'antiquíssima tradició, s'anomena xàvega, que és el nom que rep també la xarxa --šābaka, en àrab-- que s'hi fa servir. Segons sembla, la xàvega, amb la qual es capturen espècies com la sardina, la cavalla o el sorell, era molt utilitzada també a les nostres costes (on també s'anomenava bol), tot i que a hores d'ara el seu ús ha desaparegut per complet; antigament, l'arrossegament de la xarxa cap a la platja es feia mitjançant bous, pràctica que va perviure en les costes portugueses fins fa uns pocs decennis. Actualment, només en alguns punts d'aquestes costes es manté encara aquest art tradicional (Arte Xávega), per a sorpresa de turistes que, com nosaltres mateixos, es troben amb una estampa imprevista que, molt probablement, està abocada a desaparèixer mes prompte que tard. Llàstima no haver-se quedat a provar les cavalles...

Com que un no deixa de fer de biòleg ni quan fa vacances, i a banda de les presumptes cavalles atlàntiques, em va quedar també el dubte sobre l'espècie a la qual pertanyien les gavines de la costa de Caparica, tot i que a hores d'ara --i, de nou, reconeixent la meua ignorància al respecte-- m'incline per que es tractara de gavines argentades. I per cert, i encara que no ve molt al cas: em va sorprendre un poc trobar, a la mateixa Lisboa, molt poques gavines; potser va ser només una impressió meua, però acostumat al que passa en la majoria de les nostres ciutats litorals, se'm feia estrany recórrer els molls del Tejo o les esculleres de Belem amb només la presència esporàdica d'aquestes aus. I acabe: si vos interessa la xàvega i altres arts de pesca a les nostres costes, no deixeu de visitar el magnífic "Històries de mar", un lloc pel qual val la pena deixar-se caure.

De tornada

"I, si l'oficina de la Rua dos Douradores representa per a mi la vida, aquest segon pis meu, on visc, a la mateixa Rua dos Douradores, representa per a mi l'Art. Sí, l'Art, que viu al mateix carrer que la Vida, però en un lloc diferent, l'Art que alleuja de la vida sense alleujar de viure, que és tan monòton com la vida mateixa, però només en lloc diferent. Sí, aquesta Rua dos Douradores comprèn per a mi tot el sentit de les coses, la solució de tots els enigmes, tret del fet que existeixin enigmes, que és el que no pot tenir solució".

 Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Ho diré en poques paraules: Lisboa m'ha semblat tan fascinant com l'havia imaginada. És cert que ha estat només un tast, i a més amb la inevitable sensació d'estar fent, si fa no fa, el mateix que els milers de turistes que omplien aquests dies el Chiado, Alfama o la Baixa. Però amb tot, la possibilitat, massa vegades ajornada, de conèixer --o, d'alguna forma, reconèixer-- carrers, barris i  racons tantes vegades evocats de la mà de Pessoa, de Tabucchi o de Saramago, ha resultat una experiència que tardaré en oblidar i de la què és molt probable que en torne a parlar; prompte, segurament, ara que done per tancades aquestes breus però intenses vacances de blog. Per cert: a diferència de la veïna i atapeïda Rua Augusta, per la Rua dos Douradores, on Soares/Pessoa va arribar a trobar "la solució de tots els enigmes", a penes si hi passava algun turista despistat...

"Ricardo Reis va donar la volta a la plaça pel sud, va entrar a la Rua dos Douradores, gairebé ja no plovia, per això va poder tancar el paraigua, mirar cap a dalt, i veure els grans frontis de color gris fosc, les fileres de finestres a la mateixa alçada, les d'àmpit, les balconeres, amb els monòtons carreus que es perllonguen al llarg del carrer, fins confondre's formant primes faixes verticals, cada cop més estretes, però no prou com perquè s'amaguin en un punt de fuga, perquè allà al fons, tallant aparentment el camí, s'alça un edifici de la Rua da Conceiçao, igual el color, les finestres i les reixes, fet a partir del mateix model, o amb una mínima diferència, tots traspuant ombra i humitat, alliberant a les eixides l'olor dels desguassos esquerdats, amb disperses bafarades de gas, com no han de tenir les cares pàl·lides els dependents que surten fins a la porta de les botigues, amb les seves bates o guardapols de roba grisa, el llapis aguantat a l'orella, l'aire emprenyat perquè avui és dilluns i perquè el diumenge no ha valgut la pena"

José Saramago, "L'any de la mort de Ricardo Reis"

Antioasi (relats de la Carme)

A hores d'ara, els científics encara no han trobat una explicació satisfactòria sobre les causes que provoquen aquest estrany fenomen òptic. El cas és que, almenys que se sàpiga, aquest és l'únic exemple conegut al món en el qual un miratge, en lloc de fer creure a l'observador que hi ha un bosc que creix al mig del desert, crea exactament la il·lusió contrària.



La meua proposta per als Relats de la Carme, que enguany tornen a la seua ja tradicional cita estiuenca, i que posa clarament de manifest --la proposta, no la cita-- fins a quin punt necessite unes vacances, a veure si recupere un poc el trellat... 

Moments

Com és d'esperar en una planta que completa el seu cicle de vida dins del mateix any --un teròfit, diríem els botànics--, poca cosa havia de quedar, a hores d'ara, del seu esponerós esplendor primaveral. Però com que, com diu el llibre, per a tot hi ha el moment oportú i hi ha un temps per a cada cosa sota el sol, tenia interès per veure també el seu aspecte estiuenc, quan pràcticament tota la planta havia ja d'haver-se marcit i els fruits devien trobar-se en saó, perquè ja se sap que hi ha temps de plantar i temps de collir. I m'ha semblat que, també en aquest temps i en aquest estat --els botànics en diríem senescent--, les tramusseres del Benicadell segueixen sent difícils de confondre amb qualsevol altra espècie emparentada; si més no, mentre encara conserven, a l'extrem de les seues tiges ressecades, alguna de les característiques llegums i, amb elles, les llavors --els tramussos-- que, si tot va bé, començaran a germinar d'ací uns mesos en aquests mateixos costers esquerps i pedregosos; perquè ja ho diu, també, el mateix llibre: "una generació se'n va i una altra generació ve, però la terra roman sempre".

Pas a pas

Reconec que, a estones, he arribat a creure que ja era massa tard, que arribats a aquest punt no hi havia ja cap solució possible. No ha estat --quasi mai ho és-- cosa d'un dia: quan ho pense, m'adone que fa ja temps que la nostra relació havia començat a refredar-se; però ha estat aquestes últimes setmanes quan la distància que havia anat creixent entre nosaltres s'ha eixamplat més i més. I amb tot, em resistisc a llançar sense més per la borda tant anys junts, tantes vivències compartides. Així que, diumenge passat, em vaig encarar amb elles, les meues cames, i els vaig proposar de tornar-ho a intentar; sense presses, pas a pas, aprenent de les errades i sense llançar-nos res en cara. Sé que no serà fàcil, però el primer pas ja està fet. I crec, sincerament, que podem aconseguir-ho.

Tenint en compte fins a quin punt ens havíem distanciat les meues cames i jo --i més amb aquestes calorades, que no es presten gens a intentar proeses innecessàries-- vaig triar per a la reconciliació un ambient amable, en el què elles i jo ens poguérem sentir còmodes i a gust. I l'ombrívola Font Roja sempre és, en aquestes ocasions, una opció recomanable. El cap de setmana que ve, les deixaré que trien elles...