Boires i volcans

El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del país, per un eix muntanyós que divideix el territori en dues vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica, a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny, l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820 metres d'altitud en el denominat Cerro Chirripó, està directament relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques tectòniques de Cocos i la del Carib, el contacte de les quals --la primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència de nombrosos volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té una marcada influència sobre el clima, atès que, en interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib, condiciona una distribució irregular i heterogènia de les precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució dels diferents tipus de boscos tropicals (premontans i montans, en la terminologia usada habitualment) que cobreixen els vessants de la serralada.

La granota fletxa Oophaga pumilio al bosc de Monteverde

El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen, amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret amb un tipus específic de vegetació (els denominats boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom. Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i, per tant, molt diverses en estructura i composició--, aquestes selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la presència de plantes epífites (orquídies o bromèlies, entre moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant, exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer altres exemples en les muntanyes d'Àfrica oriental o en les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà, la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests boscos estan associats a una de les primeres experiències de conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de la mà de Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde, visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment destacat d'aquesta realitat.

Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde. 

La Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu veure en la seua pàgina web, es va constituir a principis dels anys de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a partir de donacions a una entitat social, el Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació, sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja he parlat alguna volta ací mateix, representa un paper rellevant. Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també, l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de forma molt superficial, un model de conservació basat en les aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre

Dalt, límit del Bosque Eterno de los Niños. Més avall, vistes dels boscos premontans en la rodalia del Volcà Arenal, i diverses espècies presents en les esponeroses selves de la zona, a saber: momoto canelo mayor (Baryphthengus martii); perro zampopo (Corytophanes cristatus); colibrí d'orella blava (Colibri thalassinus), una de les diverses espècies que abunden en la zona; la palmera Socratea exorhiza; mona aranya de mans negres (Ateles geoffroy) i kinkajú (Potos flavus). Baix, l'orquídia Phragmipedium longifolium; vistes de la serralada de Tilarán, i volcà Arenal. 

Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la serralada de Tilarán, en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no solament per a conèixer un poc millor aquestes imponents manifestacions geològiques, sinó també exemples destacats de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar, sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes --extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de vegades, la trobes.

Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...

Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I no solament de paisatges.

Mediterraneïtzar-se

D'ençà que vaig tornar a la faena, a principis d'agost, a penes havia caminat pels meus paisatges quotidians; coses de la calor, els compromisos familiars i, sobretot, la insuperable gossera consubstancial a aquestes dates caniculars. Però ha refrescat un poc, la gossera ha començat a clavillar-se, i ha arribat el moment, sense renunciar als records inesborrables de les selves centreamericanes (de les quals encara espere dir alguna cosa més, en tot cas), de començar l'inevitable procés de (re)mediterraneïtzació: diumenge, sota un sol inclement, va ser el Montcabrer, i hui Benicadell, una volta més, sota la boira. I bé, és evident que ni les gralles són tucans, ni les serps de collar bejuquillas; però al remat, per més esponerosos, fascinants i corprenedors que siguen altres paisatges, els de la Mediterrània tenen un avantatge insuperable: són els meus.

Tortuguero, el paradís entrevist

Pràcticament tots els amics que ja hi havien estat m'ho havien advertit, i he de reconèixer que no exageraven: Tortuguero impressiona, i ho fa, fins i tot, abans d'arribar-hi. Des del mateix moment d'embarcar-se en la Pavona en algun dels vaixells, replets de turistes, que hi porten al parc nacional (la via fluvial és, junt amb l'avioneta, l'única forma d'arribar), hom té la sensació, a penes atenuada pel trànsit incessant d'embarcacions que recorren, amunt i avall, el rio de la Suerte i la Laguna Penitencia, d'estar endinsant-se en un espai salvatge. Una sensació que, d'alguna forma, es manté fins i tot en arribar finalment a la llacuna i la barra --que separa l'aiguamoll del mar Carib-- pròpiament anomenades de Tortuguero, on a més pels petits nuclis de població de San Francisco i Barra de Tortuguero, hi ha la major part dels equipaments turístics vinculats a l'espai protegit, i on es concentren per això la major part de les desenes de milers de visitants que rep cada any el parc nacional: el bosc tropical, magnífic i omnipresent, el Carib, especialment brau en aquesta costa, i les dificultats per a desplaçar-se per la zona més enllà de la navegació pels canals, matisen el caràcter inequívocament turístic d'un enclavament que, malgrat això, representa un percentatge mínim de la superfície protegida (segons la zonificació vigent en el parc nacional, de les 18.946,9 hectàrees que abasta l'àmbit terrestre d'aquest, a les quals cal afegir 52.265 ha més en la part marina, només 524 ha tenen la consideració de zona d'ús públic, mentre que 929 ha més es consideren com "d'ús especial" i inclouen els canals d'accés al parc nacional) i on pertot arreu hom troba referències no solament a la importància ambiental de l'àrea i la seua extraordinària biodiversitat, sinó també a altres aspectes ambientals com la reducció d'emissions o la minimització i el reciclatge de residus. Salvatge, en tot cas, no significa en cap cas pristí: abans de la protecció de la zona el 1970, moltes parts que ara ocupa el parc nacional havien albergat aprofitaments agrícoles i ramaders, i el mateix poble de Tortuguero va ser, entre els anys quaranta i setanta del segle XX, una estació dedicada a l'explotació fustera de la selva. També la caça i la pesca han estat activitats tradicionals en l'àrea, i les mateixes tortugues marines que han fet famosa la zona i que són a hores d'ara un dels seus atractius principals, van ser durant molts anys objecte d'una intensa explotació.

 Vaixells amb destinació a Tortuguero en el concorregut embarcador de la Pavona; el rio de la Suerte, pel qual s'accedeix al parc, i diverses vistes del poblet de Barra de Tortuguero. 

Les tortugues marines --i en especial la tortuga verda, Chelonia mydas-- van ser, de fet, una de les principals raons que van motivar la protecció de l'àrea: milers d'exemplars de fins a quatre espècies distintes ponen els seus ous en la extensa platja del parc nacional, i atrauen cada any a milers de visitants interessats en una de les activitats d'observació de fauna més populars i conegudes del món, per bé que les pròpies autoritats del parc, junt amb diverses entitats que hi treballen en la conservació d'aquests animals, com la Sea Turtle Conservancy, tracten de compatibilitzar turisme i preservació, tot limitant l'accés a la platja: a partir de la posta del sol, aquest accés queda reservat a grups controlats i degudament acompanyats per un guia. Quant a mi, he de reconèixer que em fascinen les tortugues i que tenia certa curiositat per veure com s'organitzen les visites, però la perspectiva d'una activitat que preveia, si no multitudinària, si notablement concorreguda, va ser suficient per desincentivar-ne la participació les nits que vam estar al parc; amb veure, cada matinada al sortir el sol, els rastres deixats per les tortugues en la platja --i els estralls causats en molts nius pels oportunistes óssos rentadors-- ens vam donar per satisfets.

Platja de Tortuguero; instal·lacions de la Sea Turtle Conservancy a prop del poble de Tortuguero; rastres de tortugues en l'arena de la platja, i un niu saquejat per óssos rentadors (la política del parc nacional és no intervindre en aquests processos de predació natural)

I que queda, doncs, de Tortuguero més enllà de les tortugues? Doncs pràcticament tot; els exuberants boscos tropicals humits, per exemple, representats per diverses associacions segons els matisos altitudinals o el grau d'inundació dels sòls. O la excepcional varietat de fauna que alberga aquest ecosistema únic, i que inclou --malauradament invisibles, quasi sempre, per a l'observador ocasional-- espècies tan emblemàtiques com els manatís, els jaguars o els tapirs. Per sort, moltes altres espècies de mamífers i, especialment, d'aus, són més fàcils d'observar, per bé que quasi sempre a través dels recorreguts guiats que s'efectuen pels diferents canals, naturals i artificials, que recorren el parc nacional --els itineraris a peu per la selva estan limitats a unes poques ubicacions, com ara en la rodalia de les instal·lacions del parc a Cuatro Esquinas o al Cerro Tortuguero, un dels pocs relleus rellevants de l'àrea-- i que evoquen en el visitant una impressió quasi "amazònica". Entrellucar des de la vora de l'aigua, sota l'intens xàfec tropical, l'esponerositat luxuriant de la vegetació, les lianes entreteixides als arbres, les omnipresents epífites, imaginar tota la vida invisible amagada en cada racó del bosc, resulta immensament seductor, però també inquietant: "Lo que más me asombraba era el inacabable mimetismo de la naturaleza virgen. Aquí todo parecía otra cosa, creándose un mundo de apariencias que ocultaba la realidad, poniendo muchas verdades en entredicho. Los caimanes que acechaban en los bajos fondos de la selva anegada, inmóviles, con las fauces en espera, parecían maderos podridos, vestidos de escaramujos; los bejucos parecían reptiles y las serpientes parecían lianas, cuando sus pieles sostenían nervaduras de maderas preciosas, ojos de ala de falena, escamas de ananá o anillos de coral", escrivia Carpentier; "La selva era el mundo de la mentira, de la trampa y del falso semblante; allí todo era disfraz, estratagema, juego de apariencias, metamorfosis".

Algunes espècies fàcils d'observar en un recorregut pels canals de Tortuguero, a saber: el jacana americà (Jacana spinosa); la serp bejuquilla verde (Oxybelis fulgidus); el mono aullador o congo (Allouatta palliata); el martinet tigrat o avetigre (Trigrisoma mexicanum); l'anec agulla (Anhinga anhinga); la iguana verda (Iguana iguana); l'oropendola (Psarocolius montezuma); el caiman (Caiman crocodrilus); el tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); i una parella d'amazones de front roig (Amazona autumnalis). 

Tortuguero va ser el nostre primer contacte amb la natura de Costa Rica, i amb un paisatge --el bosc plujós tropical-- fins llavors només llegit i imaginat. Lectures i imaginacions en les que no eixien (o, si ho feien, no els hi prestava molta atenció) els inevitables mosquits, la xafogor en el seu sentit més estricte, la pluja omnipresent i la humitat amaradora i permanent, el brogit del Carib, les olors dolces i penetrants de les flors i els fruits, els mil sorolls nocturns de la selva... i, per què no dir-ho, les Imperials ben fresques, a l'horabaixa, amb vistes a la llacuna. Llegir-ho, i imaginar-ho, no serà el mateix a partir d'ara.

Molt d'assaig (i poc error)

Va haver un temps en el qual llegir --llibres, s'estén-- era per a mi un hàbit exercit pràcticament a diari. A la tauleta de nit, o escampat per qualsevol lloc de casa, sempre hi havia un llibre actiu, i era estrany el dia en que, encara que fóra per avançar-ne només unes poques pàgines, no trobara almenys una estona per dedicar-li. Després, per raons que ignore però que intuïsc relacionades amb la creixent limitació de temps disponible, em vaig instal·lar en allò que podria anomenar-se lectura en rafegues: lluny de la previsible quotidianitat d'abans, els períodes més o menys llargs sense agafar un llibre van començar a alternar-se amb episodis puntuals i més o menys prolongats d'intensa activitat lectora, seguits de nou per setmanes (o mesos) de llibres tancats a l'espera d'un nou, i novament breu, accés lector.

Em trobe immers, ara mateix i des de fa un parell de mesos, en un d'aquests rampells de lectura, i m'adone que, sense que haja estat cap decisió premeditada, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans d'ençà que va començar, poden encabir-se, quant a gènere, en allò que ha vingut denominant-se com assaig. Val a dir --simplement a efectes d'inventari i sense cap pretensió de ressenya-- que la cosa va començar, allà pel mes de maig, amb Jared Diamond i el seu "Armas, gérmenes y acero" (Mondadori, 2006), una interessant reflexió sobre el paper dels trets geogràfics en l'evolució de les societats humanes en els diferents continents, que tenia pendent des de feia temps --el llibre va ser editat originalment el 1997, any en que va guanyar el premi Pulitzer-- i que va donar peu a que, a continuació i sense canviar d'autor, em submergira en el no menys suggeridor "El mundo hasta ayer" (Debate, 2013), una comparació entre els trets de la nostra societat ("moderna") i les societats tradicionals, molt centrada en la vasta experiència de l'autor amb les tribus que poblen les terres altes de Nova Guinea, i que ha despertat una certa polèmica en considerar que consagra una visió dels pobles indígenes com a "violents", "salvatges" i "primitius".

De Diamond i les seues reflexions geogràfiques, històriques i sociològiques, vaig passar a un dels autors que, almenys en els últims temps i des del meu punt de vista, han parlat de la mar i els seus habitants de forma més evocadora: el periodista anglès Philip Hoare, i els seus "Leviathan o la ballena" (Ático de los libros, 2010), una aproximació exuberant, des de múltiples punts de vista però quasi sempre amb Melville com a referència, a les balenes i la seua --infausta-- relació amb els humans; i "El mar interior" (Ático de los libros, 2016), en el què l'autor segueix reflexionant sobre els oceans i la fascinació que desperten en els humans. Vaig tornar a posar els peus a terra (un poc al meu pesar) amb Karin Bojs i el seu "Mi gran familia europea" (Ariel, 2017), un repàs en clau personal --potser un poc allunyat de les meues expectatives inicials-- sobre 54.000 anys d'història dels Homo sapiens en Europa, a la llum dels últims i reveladors estudis genètics. Punt des del qual, passar a l'extraordinari "Sapiens. Una breu història de la humanitat" (Grup62, 2014), de l'israelià Yuval Noah Harari, va ser un pas natural: Harari --de qui també vaig llegir, tot seguit, "Homo Deus" (Grup62, 2016)-- és, en la meua opinió, un dels autors més suggeridors, perspicaços i lúcids que he llegit en molt de temps, i els seus llibres, una font inesgotable d'informació i arguments exposats de forma impecable, i una invitació constant a plantejar-se preguntes sobre el passat, el present i el futur de la nostra espècie.

No he acabat, encara, amb els assaigs: d'ací una estona tancaré l'ordinador per tornar a la colossal figura d'Alexander von Humboldt a través de l'esplèndida biografia --especialment generosa a l'hora d'analitzar el context històric, social i polític en què va viure el geni prussià, i la seua relació amb altres personalitats excepcionals de l'època com Goethe o Darwin-- que ha publicat Andrea Wulf ("La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt", Taurus, 2016), i esperen impacients el seu torn el prometedor "Encara no és tard" de l'amic Andreu Escrivà,  i "Temps líquids", de Zygmunt Bauman. El que passarà després, és difícil dir-ho, perquè ja sabeu que amb els llibres passa, d'alguna forma, com amb les muntanyes, i cadascun que en llegim (o que pugem) en suggereix o en reclama uns (i unes) altres. Però alguna cosa em roda ja pel cap. Perquè fa massa temps que el tinc pendent, per suposat; però també perquè, com deia Humboldt --i he citat ja altres vegades ací--, "l'espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques".

Al·legoria

He tornat hui a la faena, després d'un parell de setmanes de parèntesi que han estat, més que unes simples (i esperadíssimes) vacances, l'oportunitat de complir un somni cobejat durant molts anys. I si, no negaré que m'abellia poder dir, des de la línia, que ja conec (un poc) alguns dels extraordinaris parcs nacionals de Costa Rica; però també he pensat que tornar a escriure-hi, després d'uns mesos de pausa --aquest blog cada volta s'assembla més a la Mare de Déu d'Agres-- podria ajudar a fer(-me) més passador un agost que, vist des d'ací, fa com a mínim un poc de mandra. Així que, amb un peu encara a la selva i l'altre pensant en el queda per davant, la imatge era pràcticament inevitable... Ens veiem per ací, si vos ve de gust; i, en tot cas, bon estiu, i bones vacances!

A banda del peresós tridàctil (Bradypus variegatus), fàcil de reconèixer per la seua característica màscara, a Costa Rica hi sovinteja també el de dos dits (Choloepus hofmanni), que comparteix amb aquell hàbitat i costums. Fotografiar peresosos, per cert, està molt bé per als qui no som molt destres amb la càmera: costen un poc de localitzar entre els arbres, però una volta trobats, si surten desenfocats, no serà per la seua velocitat al moure's...