Capes

A vegades són vestigis subtils, a penes perceptibles, que el pas del temps ha anat esvaint o emmascarant fins fer-los pràcticament inapreciables per a la majoria de nosaltres. Altres voltes, en canvi, els senyals resulten evidents fins i tot a ulls poc avesats, ja siga per haver-se produït fa relativament poc, o bé perquè, per intensos o singulars, han deixat un rastre que ha perviscut fins i tot molt de temps després d'haver-se produït. A hores d'ara, tots els paisatges, però molt especialment els nostres, són en realitat el resultat de la superposició de cada paisatge que els va precedir; capes no sempre concordants, acumulades al llarg dels anys, els segles o els mil·lennis, cadascuna de les quals conserva, de forma més o menys visible i  manifesta, l'empremta de la societat que la va configurar, i que com les pàgines d'un llibre poden ser llegides --algunes més fàcilment que altres-- si hom coneix, ni que siga vagament, el llenguatge en què van ser escrites. 

Ho recordava, no fa molt, caminant pels estreps occidentals de la serra de Benicadell, a la rodalia del Port d'Albaida, mentre anava tractant de desxifrar, tot i les meues evidents limitacions, els diferents estrats de paisatge que em semblava anar distingint a la vora del camí: l'efecte colossal de la recent autovia que supera el port i que ha amagat o desfigurat els successius trajectes, alguns d'ells ancestrals, que l'havien precedida; la marca dels incendis que s'hi han succeït des de finals del segle XX, i els seus efectes devastadors sobre les extenses repoblacions que, a principis del mateix segle, es van desplegar per tractar de mitigar els efectes de les riuades del Xúquer sobre els pobles de la Ribera. Vaig pensar en com serien de diferents aquests paisatges de la Vall d'Albaida abans que la fil·loxera de l'any deu acabara amb l'abans omnipresent vinya i espentara a milers de persones a emigrar més enllà de l'Atlàntic; en els pastors i els ramats que ocuparien els corrals ara assolats, en els nevaters, arraulits vora el foc, esperant  els primers raigs de sol del matí per seguir omplint les neveres, i en el dominic Fra Lluis Bertran, desenganyat evangelitzador de moriscos que arribaria a sant, meditant a prop del convent de Santa Anna d'Albaida poc abans de partir a Amèrica a predicar --diuen que, com Sant Vicent Ferrer, parlant-los en valencià-- als indígenes de Colòmbia.

I va ser precisament a peus de les ruïnes, lamentablement assolades, de l'antic monestir, que retrocedint en el temps i aixecant capa rere capa vaig arribar finalment no a la més antiga, però si a la que més m'interessava en aquesta ocasió: aquella que es remunta al moment, fa més de mil dos-cents anys, en que grups de camperols musulmans procedents del nord d'Àfrica van començar a instal·lar-se en aquestes valls. Camperols de molts dels quals es coneix, pels rastres toponímics que han perviscut fins ara, que tenien un origen amazic --els Gelida, els Agger o els Zenata, per exemple, que van donar lloc a noms com Bèlgida, Beniatjar o Atzeneta-- i que van portar a aquestes terres les seues tècniques de cultiu i irrigació, de les quals s'hi conserva, precisament ací, un testimoni excepcional: la coneguda com a Sèquia del Port, amb totes les estructures (com molins, alcavons i partidors) associades, i sobretot, amb les extenses hortes a les què nodreix. A hores d'ara, el recorregut de la sèquia i els seus ramals, de més de 17 km en conjunt, ha estat encertadament habilitat com a sender des del seu mateix naixement, en el punt per cert on coincideixen el primitiu alcavó excavat pels llauradors zenets i les obres de la recent autovia: dues capes separades per molts segles, però que, almenys per una volta, sembla que han trobat una forma de conviure. Si més no, fins que hi arribe la pròxima capa. 

Com és obvi, tampoc a Alcoi --acabat de confinar de nou, per cert-- hi haurà enguany Cavalcada de Reis. Almenys, ens estalviem fins l'any que ve la ja tradicional discussió sobre els patges, però no la del cartell ("cartell" i "polèmica" són sinònims, al meu poble). Val a dir que a mi, personalment, m'agrada molt, i el títol em sembla especialment escaient: "La il·lusió front al no res". Que no falte, doncs, la il·lusió, ni la salut, ni el trellat. I que vinguen carregats...

Lifewatching

Definitivament, em falta vista i em sobra impaciència. Preferisc anar fent camí, sense deixar de parar atenció, i si es presenta l'oportunitat tractar d'agafar-la al vol. Parle, ara, d'observar ocells (això que en diuen birdwatching); però a poc que hi pense, és sorprenent a quants aspectes de la meua vida podria, a hores d'ara, aplicar-ho.

Mosquiters i boscarles (o xitxarres, diria que de canyar, a falta d'opinió d'expert) agafades al vol al riu d'Alcoi, a prop de casa. Jo, abans, era molt més pacient, i planificador; i no parle, només, d'observar ocells...

Feliç 2021

 

"Ficção de que começa alguma coisa!

Nada começa: tudo continua.

Na fluida e incerta essência misteriosa

da vida, flui em sombra a água nua.

Curvas do rio escondem só o movimento.

O mesmo rio flui onde se vê.

Começar só começa em pensamento."

Fernando Pessoa, "Ano Novo"

Ja ho va deixar escrit Pessoa: res no comença, tot continua...  En el tot que continua, anirem eixint --tan de bo-- d'algunes coses, i d'algunes altres ens haurem d'anar traient nosaltres mateixos. Començar, només comença en el pensament, deia també el poeta; i potser amb això ja és més que suficient... Feliç ficció i bon any 2021!

Furgant per la xarxa he trobat aquest poema, atribuït a vegades a Pessoa però escrit pel brasiler Fernando Sabino, i no puc resistir-me a transcriure'l. Vos deixe a vosaltres la traducció, però crec que es fa entenedor; a mi m'ha semblat preciós, i escaient...

De tudo ficaram três coisas:

A certeza de que estamos começando,

A certeza de que é preciso continuar e

A certeza de que podemos ser interrompidos antes de terminar

Fazer da interrupção um caminho novo,

Fazer da queda um passo de dança,

Do medo uma escada,

Do sonho uma ponte,

Da procura um encontro.

Somiant

"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña" 

Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves 

No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció. 

Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia

Però sobretot, al llarg dels anys i pràcticament des d'aquella primera volta, he mantingut viu el somni de poder visitar, algun dia, el territori del lleopard de les neus, i potser --només "potser", amb la mateixa actitud que tant em va sorprendre quan vaig llegir a Matthiessen per primer cop-- arribar fins i tot a albirar-lo. M'agradaria tornar al Nepal --el més a prop que he estat, fins ara, dels seus dominis-- i conèixer, ara si, els paisatges de  l'Annapurna que a penes vaig poder a arribar a entreveure des de la distància; però també m'atrau el famós Parc Nacional d'Hemis, al Ladakh kaixmir, i cada volta m'interessen més les molt menys concorregudes muntanyes de Tian Shan, al Kirguizistan... Sé, en tot cas, que el somni haurà de seguir esperant: amb tota seguretat, no serà al llarg del dos mil vint-i-u, perquè no estan les circumstàncies --ni les generals, ni les específiques-- com per a ni tan sols intentar-ho; però potser siga al següent, o qui sap si a l'altre... Les muntanyes --i els lleopards, espere-- seguiran alli quan es presente finalment l'oportunitat. I, per sort, dispose encara d'una bona reserva de somnis pendents, la majoria bastant més casolans, accessibles i assequibles, que porten també temps esperant el seu torn i que compte amb poder complir més prompte que tard; alguns d'ells, si tot va bé i sense anar més lluny, aquest any que està a punt de començar.

Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... 

Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...

Bones Festes

Horrible, perdut, estrany, maleït... No és fàcil posar-li un qualificatiu a aquest any dos mil vint que acabarà, d'ací uns dies, en mig d'un Nadal tan estrany --deixem-ho així-- com els mesos que l'han precedit. Mesos que quedaran marcats per a sempre per tot el que hem viscut, i pel que hem hagut de deixar de viure; pel patiment de molts i la incertesa de tots, i pel record d'aquells --molts, massa- que ens han deixat. Ja ho he escrit, altres vegades, en dies com aquests: poc amic com soc de certs convencionalismes i de la majoria de parafernàlies, la meua relació amb aquestes dates és, com a mínim, ambigua. Però si hi ha un bon moment per recordar que, en el principi de tot, va ser la llum que renaix, és sense dubte aquest: també aquesta vegada, la foscor quedarà enrere i la llum i la vida renaixeran, a poc a poc però amb força, fins que tornen a imposar-se. I a aquest fil ancestral m'aclame, un any més però potser més que qualsevol altre any, per desitjar-vos, de tot cor, unes Bones Festes.

No voldria pecar de presumptuós, la veritat, però estareu d'acord amb mi en que els fets són els fets. I els fets són que l'any passat, amb el blog en diapausa, em vaig descuidar de felicitar-vos les Festes i desitjar-vos un Bon Any, i ja veieu com han anat les coses. Cert és, també, que tot i que hi he pensat molt no acabe de veure clar el possible mecanisme de causa i efecte entre una cosa i altra, però això no deixa de ser un detall sense importància. Així que, vistes les circumstàncies, millor deixar-ho escrit i no arriscar-se, no fora cas. D'una forma o altra, sigueu feliços. I cuideu-vos molt.