Històries de la Penya

El 4 de novembre de 1864, dia de Sant Carles, una gran revinguda del Xúquer va provocar danys enormes en la comarca de la Ribera. Tot i que va ser causada per un dels episodis de pluges torrencials relativament freqüents en aquestes terres, la coincidència entre les crescudes de diversos afluents del riu, junt amb la intensa desforestació de la conca de tots ells, van agreujar significativament els efectes destructius de la riuada. Nombroses veus van insistir a reclamar una intervenció decidida del Govern --a través del seu Ministerio de Fomento-- per tal de posar remei a una situació que venia repetint-se periòdicament, i que ja havia estat assenyalada des de finals del segle XVIII per autors com Cavanilles o De Lacroix. En la seua esplèndida "Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864", el metge i enginyer forestal --nascut a Martorell-- D. Miguel Bosch i Julià va escriure: "Si no se detiene la destrucción de los montes de Valencia cada dia serán más frecuentes y desastrosas las inundaciones y más precario el estado de la agricultura". I el Ministerio, finalment, es va decidir a actuar: mentre els enginyers de camins dissenyaven obres de defensa per als nuclis urbans més vulnerables, un Reial Decret de 1888 va ordenar que s'iniciaren els treballs de reforestació en la conca del Xúquer, per a la coordinació dels quals es va constituir la corresponent Comisión de Repoblación.


Atesa la rellevant contribució del riu d'Albaida als desbordaments catastròfics del Xúquer, i tenint en compte l'estat de les forests de les muntanyes que hi vessen, la seua conca va ser considerada una de les àrees d'actuació prioritària, i entre el 1903 i el 1910 s'hi va dur a terme un programa de repoblacions i actuacions forestals de les quals l'enginyer responsable (D. Jenaro Mira y Juan) va deixar una detallada ressenya en la Revista de Montes l'any 1917. En total, i a més de traçar camins i sendes, edificar cases forestals i preparar vivers i altres instal·lacions, es van repoblar més de dues-mil sis-centes hectàrees en les serres de Benicadell i Agullent, majoritàriament amb pi blanc i pinastre (els assajos amb pins pinyers i negrals, carrasques, garrofers, xiprers i altres espècies no van donar resultat) i amb una finalitat bàsicament protectora: "Conocida la influencia que el Albaida ejerce sobre las inundaciones de la Ribera del Júcar, queda probada la importancia que tienen los trabajos hidrológico-forestales que se realizan en esta cuenca, con los cuales se persigue, además, proteger las tierras de cultivo existentes en las inmediaciones de la falda septetrional de la Sección y aumentar el caudal de las fuentes de carácter permanente".

Cent anys després, no és molt el que queda d'aquella intervenció exemplar que va canviar la cara de la serra i va donar faena i jornals a molta gent de la vall. Santiago Reyna i Jorge Boronat van publicar, fa uns anys, una interessantíssima comparació de fotografies històriques, gràcies a la qual es pot comprovar l'eficàcia de les repoblacions dutes a terme, però també els efectes devastadors dels incendis que, sobretot des dels anys 1970, han assolat en diverses ocasions aquestes terres. A hores d'ara, però, l'empremta de les reforestacions de principis del segle XX és encara ben visible en diversos sectors de Benicadell, com ara en els estreps nord-orientals de la serra: el preciós trajecte que puja, des del Ràfol de Salem, fins a la casa forestal de les Planisses (i des d'ella, fins el mateix cim de la Penya), n'és un bon exemple, tant pel que fa a la pineda que l'ombreja, com al propi camí amargenat pel qual discorre.

Ahir, després de molt de temps pujant a Benicadell per altres camins (a Benicadell, com a Roma, s'hi pot arribar per moltes vies diferents, i a mi em venen més a mà les que ho fan per l'esquerpa i descarnada vessant meridional), vaig tornar a recórrer aquella banda de la serra, amb la idea també de deixar-me caure per una senda, acabada de recuperar pels Amics de Benicadell, que s'aproxima al singular paratge conegut com les Marjaletes: una estreta i herbosa fondalada en la què la presència d'argiles impermeables facilita l'embassament temporal de l'aigua, i en la que es diu –no ho he pogut confirmar-- que fins i tot va arribar a conrear-se arròs; és probable, però, que més que amb el seu sentit actual d'aiguamoll, calguera relacionar el topònim amb el significat originari de la paraula àrab marj (prat), de la qual deriva... La Penya, ja ho sabeu, sempre té alguna història per contar, es mire des d'on es mire. O es puge des d'on es puge.