Bon averany

No és una papallona difícil de veure a les nostres terres, i fins i tot és freqüent que voletege pel pati de casa --li agraden especialment les flors del gesmiler, sense rebutjar altres opcions si les troba disponibles-- però mai, que jo recorde, s'havia donat el cas de tindre'l tan a prop i amb la càmera llesta i a la mà. Va haver de ser l'altre dia, caminant per les muntanyes d'Aiora amb un grup d'amics, que un bufaforats va decidir esplaiar-se, repassant a consciència les flors dels cards, just a la vora d'on m'havia apartat un poc per fer, ehem, un cigarret. I com que crec que tot allò que es pot dir d'aquesta extraordinària papallona --des de la sorprenent convergència amb el vol dels colibrís fins al seu caràcter migrador, passant per la seua importància com a pol·linitzador o els mites que li atribueixen ser portador de bones notícies--  ja està dit a bastament i és fàcil de trobar a la xarxa, deixeu-me que em limite a assenyalar que em va alegrar poder estar a prop del que és, sense dubte, un dels meus insectes preferits, i que tot i que no em sona haver-lo sentit mai per la meua zona, el nom de bufaforats em sembla preciós i crec que li pega d'allò més. I que el Castellar de Meca, on va tindre lloc la nostra breu però intensa trobada, segueix sent un lloc realment singular i de visita imprescindible per història, natura i paisatge, malgrat que les seues condicions es troben lluny del que mereix un jaciment d'aquesta rellevància. Tan de bo que trobar-se'l per allí acabe sent, també per a això, senyal de bon averany.

De reis i de pastors

En parlava no fa molt sobre el cas del pinsà vulgar i el pinzón real. i m'ha tornat a vindre al cap a tall del timó reial, que és com li diem a Alcoi al dictam o gitam: diu l'Alcover-Moll que, en aquest context, reial (o real, en la llengua col·loquial) es fa servir per designar “algunes espècies d'animals i plantes considerades principals dins el seu gènere”, i la veritat és que entre els primers i, sobretot, entre les segones, d'exemples en tenim una bona garbera. Altra cosa fóra esbrinar què és allò que fa que una planta o un animal haja merescut ser singularitzada com a "principal" entre tots els seus congèneres. Amb freqüència, i com passava també amb el nom castellà del pinsà mec, diria que un motiu de distinció front als semblants (siguen o no parents) és un aspecte atractiu o un port que es percep com a distingit respecte a aquells amb els quals es relaciona. El baladre, per exemple, tot i no guardar-ne cap relació de parentiu, hauria esdevingut en alguns llocs llorer reial per tindre unes fulles similars però una floració evidentment molt més vistosa, mentre que la reina entre les malves (la malva reial) ho seria també per la seua espectacular floració, que contrasta amb les flors, similars però en general molt més petites, d’altres espècies pròximes. Altres vegades, en canvi. fa l’efecte que la distinció no tindria tant a veure amb l'aspecte com amb altre tipus de característiques, com la raresa, el simbolisme (que podria ser la causa de que s'anomene falcó reial al falcó pelegrí) o alguna altra apreciació especial: a les sajolides se les anomena també timó reial en algunes zones, la qual cosa potser hauria d'atribuir-se a que es tracte de plantes especialment apreciades per les seues propietats, superiors d'alguna forma a les de la resta. 

Quant al cas del Dictamnus hispanicus, el timó reial per excel·lència (si més no a la meua comarca), no gosaria dir si l'epítet majestàtic hauria de justificar-se per les seues bellíssimes flors (a les que en tot cas cal aplicar un poc d’imaginació per associar-les a les del timó ver o farigola, al que no pot dir-se que s'assemble pràcticament en res), pel seu aroma singular, penetrant i inconfusible, o bé per les moltes i reconegudes virtuts medicinals que se li atribueixen, objecte d'ús ancestral i de nombrosos estudis, i que han fet d'ell component fonamental i imprescindible del tradicional licor que en aquestes terres anomenem herbero. En tot cas, resulta cridaner que mentre que a molts llocs de l’Alcoià, el Comtat o la Vall d’Albaida el nom més habitual siga com s'ha dit el de timó reial, a comarques veïnes com la Marina o la Safor (i fins i tot en alguns pobles de les comarques abans esmentades) la planta siga àmpliament coneguda com alfàbega de pastor, la qual cosa la duu pràcticament d’un extrem a l’altre de l’escala social tradicional i la convertiria en un exemple del que temptativament podria denominar-se fitonímia interclassista. 

De plantes "de pastor", en tot cas, en tenim també una llarga llista (des de cireres a raïm, passant per culleres, pomeres, pesoleres o fins i tot cadires), i la meua impressió és que el qualificatiu es refereix més al caràcter salvatge, rústic o de muntanya de les espècies a les quals s'aplica, que a un intent de vulgaritzar el referent, en general cultivat --en aquest cas, la també aromàtica, medicinal i apreciadíssima alfàbega-- al qual s’hi aplica. Per cert: mentre que en moltes llengües europees els noms populars del Dictamnus fan referència al foc o les cremades per les lesions que la planta --com altres espècies de la seua família-- pot produir a la pell, no he trobat en català cap referència a aquest fet. Ni tampoc en castellà, on els noms més habituals per a la planta (i per al seu parent pròxim, el lletimó o Dictamnus albus) solen ser fresnillo, per la similitud de les seues fulles amb les del fleix; tarraguillo, que segons sembla procedeix del català "tàrrec", sàlvia, i hierba gitana, probablement derivat també del català "gitam". Res de reis ni de pastors, doncs, per als nostres veïns, que sembla que van optar per no calfar-se molt el cap; potser és perquè no coneixen l'herbero...

Vaig pensar en aquestes coses després d’acompanyar fa un parell de vesprades a l’amic Rafa a la Serra de Quatretonda a  collir alguna fulleta de timó reial per al seu reputat herbero casolà, i encara vam tindre temps per fer una ullada a algunes de les singularitats botàniques que, com l'endèmic ull de perdiu, sovintegen a la zona. Jo, entre unes coses i unes altres, ja fa temps que no en faig, d'herbero, però sempre estic disposat a sacrificar-me tastant el que fan amics i coneguts. I per cert, una última nota sobre això dels noms: segons l'extraordinari Corpus de Fitonímia Catalana, de consulta obligada en aquestes qüestions, formes com "monreal" o "tamo real", recollides per Joan Pellicer, apunten la possibilitat que el "timó" del timó reial no fera realment referència a la farigola, sinó que fóra una deformació de la forma original "diptamon", de la que procedeixen també dictam i gitam. Ausades que són entretingudes, les plantes i les paraules...

De dalt a baix: flor, mata i fruit de timó reial (Dictamnus hispanicus); ull de perdiu (Silene diclinis), ajocasapos (Cistus crispus); herba pucera (Pulicaria odora), balladores (Briza maxima), tomaní o cantueso (Lavandula stoechas) i cresta de gall (Bartsia trixago). 

 

Canvi de ritme

No sé si serà pels bars oberts, o perquè la calor ja es fa notar i la gent comença a estimar-se més la platja, però després de les meues últimes i multitudinàries experiències en el Montcabrer --i d'haver passat una bona temporada, per això, caminant altres muntanyes menys concorregudes-- em va sorprendre un poc trobar el cim de Mariola raonablement tranquil, entenent com a tal compartir l’espai amb no més una dotzena d’excursionistes. Un punt a afegir als sempre estimables paisatges de la serra, especialment bonics en aquesta època, per bé que en aquesta ocasió no eren els paisatges, ni les plantes, ni tan sols tranquil·litat allò que hi buscava, sinó costeres: si no hi ha cap imprevist, en unes poques setmanes recuperaré un viatge que vam haver d'ajornar el 2020 i faré via cap a l'Ararat per veure de pujar els seus 5.166 metres, en una ascensió tècnicament senzilla però indubtablement exigent per distàncies i altitud. La cosa és que, després d'uns mesos d'activitat física més aviat limitada i davant la perspectiva d’haver de sotmetre les cames (i els pulmons) a un esforç al què fa temps que no estic habituat, es tractava sobretot de posar-se a prova, acumular desnivell i veure com anava responent el cos a tot plegat. I he de dir que, també un poc sorprenentment, aquest primer assaig seriós no va anar gens malament, malgrat que encara em queda molt de marge de millora; massa, segurament, per al temps de què dispose. En tot cas, ja fa molt de temps que vaig assumir que fer cim és només una opció, i ja veurem en aquest cas si les circumstàncies acompanyen o si ho deixarem en intentar-ho i en gaudir tant com es puga del paisatge i de la companyia, que tampoc no és poca cosa. I al remat, el simple fet de tindre aquest viatge en perspectiva ja representa, per si mateix, un altre i esperat canvi de ritme: anar recuperant el pas, a poc a poc i amb totes les precaucions que calga, fins que deixe de ser un virus qui ens haja de marcar la cadència de la vida. 

Imatge de l'Ararat, de la Wikipedia. D'acord, és un poc més alt que Mariola, però que voleu que vos diga, em fa il·lusió provar-ho, i amb sort serà el meu tercer cinc mil...

Tot és nou

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i la lluna s'afanya a pujar la carena!

I ronda el ca fidel a la serena

perquè al seu amo capritxós i destre

plau-li besar l'amada sota la lluna al vol

en el porxo del barri de la masia quieta

adormida pels grills,

                                missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i el vent també és a jóc.

I els romanins només, desperts, escolten,

perquè demà al matí puguin parlar d'amors

amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,

que és quan reposa el pou

i canten les cigales esguardant la ginesta,

i ells agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font

                                        ara que és vespre,

i la lluna ha assolit les cimes cobejades,

i l'estrella primera

                            lluerna dels camins

és perduda entremig les immenses miríades

i als confins de la terra

tots els enamorats es besen i s'estrenyen,

de l'una a l'altra serra. 

Quin doll d'aigua a la font

ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

                Joan Salvat-Papasseit, Poema sense acabar 

Un succeït

Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols. 

Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.

Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.