"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 5 de març del 2021

Vulgar

En realitat, i a diferència de moltes altres espècies que s'hi acosten ni que siga molt de tant en tant, fins ara no he vist mai cap pinsà movent-se dins del pati. Però sobretot als mesos de l'hivern, quan els seus contingents locals es veuen reforçats pels nombrosos exemplars vinguts del nord, hi ha prou en travessar-ne la porta i acostar-se cap a les bardisses i oliverars més propers al poble, per escoltar el seu cant característic i veure'ls revolar entre branca i branca, sovint formant grups més o menys grans. No de bades, i tot i haver estat capturat en grans quantitats i durant molt de temps per mantenir-lo com ocell de gàbia, els pinsans (o prinsans, com se'ls anomena a Alcoi) estan considerats a hores d'ara com una de les espècies d'ocell més comunes a tota Europa, capaç d'adaptar-se i prosperar en una gran varietat d'hàbitats i ambients arbrats, des del boscos més o menys densos fins a zones profundament humanitzades com jardins o conreus. La seua abundància, amb poblacions estables o fins i tot en creixement en les nostres terres, i el seu caràcter amb freqüència curiós i relativament confiat, fan que siga una espècie fàcil d'observar i de senzilla identificació, sobretot en el cas dels mascles. 

He de reconèixer que, d'entrada, moltes de les coses que he dit en el paràgraf anterior no resulten massa excitants per als biòlegs i els naturalistes, en general molt més interessats en les rareses i les particularitats que en allò que puga ser qualificat com a comú, corrent o abundant. Això no vol dir, evidentment, que no ens alegre bona cosa que a algunes plantes i animals les coses els vagen aparentment d'allò més bé, o almenys no tan malament com a moltes altres: haver esdevingut freqüent (qualitat en tot cas relativa i vinculada amb un lloc i un moment determinat) no deixa de ser una prova d'èxit, fruit de la capacitat d'adaptació i de supervivència. Però és indubtable que, posats a escollir, ens estimem més dirigir la nostra atenció cap a aquelles formes selectes que mostren algun tret més o menys peculiar i distintiu, o que destaquen precisament per la seua escassesa o excepcionalitat, i diria que aquest blog n'és un bon exemple. De fet, és molt probable que en el futur seguisca recorrent, a l'hora d'escriure ací, a alguna d'aquelles espècies que, per una o altra raó, mereixen ser qualificades com a singulars; però no he volgut deixar de parlar hui dels vulgars, abundants i conegudíssims pinsans --als que, per cert, trobe francament bonics-- com una forma de reivindicar també el valor d'allò normal. Que ve a ser, bàsicament, el que som la majoria de nosaltres: persones comuns, normals, literalment vulgars. I que voleu que vos diga, a poc que hi pense, tampoc no està tan malament...


Si aquest blog, en lloc d'estar escrit en una llengua minoritària, fera servir el castellà, ara hauria pogut fer un brillant acudit sobre les notòries diferències entre el pinzón vulgar i el pinzón real, al què nosaltres diem "mec". Com ara, per exemple, que el primer es posa les vacunes quan li toca, mentre que al segon no li fa res migrar (a despeses pagades) allí on li garantisquen que serà tractat a cos de rei. O d'infanta, tan se val. Així que, francament, si l'alternativa a ser vulgar passa per borbonitzar-se, ni que siga una miqueta, només puc dir una cosa: visca la vulgaritat. I les llengües minoritàries, per suposat. Bon cap de setmana!







7 comentaris:

  1. Pel que sembla, no hem de patir per ells. I, a més, tenen una carona molt simpàtica i amable. M'agrada veure'ls lliures.

    De les infantes... són com el pare, no diuen "de tal palo, tal astilla", doncs això.

    Visca la normalitat i les llengües minoritàries!!
    Aferradetes d'anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A aquests, com a la majoria dels que s'estimen les zones arbrades, les coses els van bastant bé; els que van ara mateix pitjor són els ocells de zones obertes i cultius, que van perdent població de vegades molt ràpidament. Tan de bo puguem també ajudar a canviar la tendència, i veure'ls volar lliures per molts anys, a uns i als altres. Quant a les infantes ("i d'altres animals", que diria Gerard Durrell), ja els arribarà el moment... Salut, moltes gràcies i abraçada de tornada :)

      Elimina
  2. Mafalda deia allò de "Támbién eres del montón que no quiere ser del montón?". En realitat jo crec que ningú és normal. Ni els pinsans són tampoc vulgars. Vull dir que la vulgaritat és una altra forma de meravella que no arribem a gaudir simplement per ser abundant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gran Quino, sempre :) Jo també ho veig així, Loles. Hom pot ser comú, abundant i vulgar ("que res no distingeix del conjunt de les coses de la seua espècie", ve a dir el diccionari) i ser capaç de meravellar, sempre que es mire amb l'actitud adequada. De fet, ja ho vinc a dir, el mateix atribut de ser comú ja és cosa d'admirar ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Visca!!
    Ens agrada parlar, pensar i escriure (com a l'Ovidi) en llengua (en el millor sentit de la paraula) vulgar.
    De petit tenia un amic de mare gitana que de cognom es deia Pinsach. Amb aquest nom només es pot ser bona gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'oblidava: bona versió de la gent normal dels Manel.

      Elimina
    2. És llàstima que l'accepció pejorativa del terme siga --em sembla-- la primera que ens ve ara al cap, quan vulgar és també, en efecte, allò que és, o hauria de ser, de patrimoni comú: la llengua (la nostra, la d'Ovidi), i tantes altres coses... Tan de bo arribe el dia en què la llibertat o la dignitat meresquen també ser qualificades com a "vulgars".

      No coneixia aquest cognom, m'alegra que t'haja recordat al teu amic :) Moltes gràcies i abraçada!

      (crec que aquest vídeo va ser el primer que vaig veure dels Manel abans d'haver-los sentit res més. I em va encantar...)

      Elimina