Canvi de ritme

No sé si serà pels bars oberts, o perquè la calor ja es fa notar i la gent comença a estimar-se més la platja, però després de les meues últimes i multitudinàries experiències en el Montcabrer --i d'haver passat una bona temporada, per això, caminant altres muntanyes menys concorregudes-- em va sorprendre un poc trobar el cim de Mariola raonablement tranquil, entenent com a tal compartir l’espai amb no més una dotzena d’excursionistes. Un punt a afegir als sempre estimables paisatges de la serra, especialment bonics en aquesta època, per bé que en aquesta ocasió no eren els paisatges, ni les plantes, ni tan sols tranquil·litat allò que hi buscava, sinó costeres: si no hi ha cap imprevist, en unes poques setmanes recuperaré un viatge que vam haver d'ajornar el 2020 i faré via cap a l'Ararat per veure de pujar els seus 5.166 metres, en una ascensió tècnicament senzilla però indubtablement exigent per distàncies i altitud. La cosa és que, després d'uns mesos d'activitat física més aviat limitada i davant la perspectiva d’haver de sotmetre les cames (i els pulmons) a un esforç al què fa temps que no estic habituat, es tractava sobretot de posar-se a prova, acumular desnivell i veure com anava responent el cos a tot plegat. I he de dir que, també un poc sorprenentment, aquest primer assaig seriós no va anar gens malament, malgrat que encara em queda molt de marge de millora; massa, segurament, per al temps de què dispose. En tot cas, ja fa molt de temps que vaig assumir que fer cim és només una opció, i ja veurem en aquest cas si les circumstàncies acompanyen o si ho deixarem en intentar-ho i en gaudir tant com es puga del paisatge i de la companyia, que tampoc no és poca cosa. I al remat, el simple fet de tindre aquest viatge en perspectiva ja representa, per si mateix, un altre i esperat canvi de ritme: anar recuperant el pas, a poc a poc i amb totes les precaucions que calga, fins que deixe de ser un virus qui ens haja de marcar la cadència de la vida. 

Imatge de l'Ararat, de la Wikipedia. D'acord, és un poc més alt que Mariola, però que voleu que vos diga, em fa il·lusió provar-ho, i amb sort serà el meu tercer cinc mil...