D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.
