 |
| Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie |
Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…
En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...
Molt bona! Si tot fos tan fàcil com els que tenen aquestes herències! 😀😀
ResponEliminaPerquè, com tothom sap, nàixer en bona casa no és cosa de sort, és clarament un designi diví... ;) Moltes gràcies i abraçada!
EliminaOh i tant !... què s'han pensat aquests "somiatruites", que els hi tocarà la loteria !! hehehe Això vé de familia, o nanai !!.
ResponEliminaMolt bó !. Salut !.
Moltes gràcies, Artur :) En efecte, quan la "loteria" ve de bressol tot és molt més senzill... Quan jo era xiquet el meu avi ens cantava una cançoneta, mig en valencià mig en castellà, que deia: Si quieres que te toque la loteria / no deixes la faena, vetla i matina... Salut i una abraçada!
EliminaA alguns la loteria els toca sense jugar-hi...
ResponEliminaBen trobat!
Probablement, la millor manera de fer-ho, Mac: que algú altre jugue per tu, i que et toque segur ;)
EliminaPer cert, m'ha resultat un poc trist adonar-me'n que, en pensar en això de la "loteria de naixement", em venia de seguida al cap el cas dels Botin, els Koplovitz o els Ortega, on les "agraciades" són casualment dones... Però quan els hereus són homes, quasi mai se sent dir res del tema, o almenys jo no devia prestar-li massa atenció. Faig propòsit d'esmena... Salut i moltes gràcies!
És fàcil criticar les necessitats dels altres quan ja tens la vida resolta...
ResponEliminaNo cregues, XeXu, ells (i elles) també tenen els seus problemes: m'imagine eixes nits sense dormir tractant de decidir si comprar el Masserati o el Lamborghini, o de quin color hauria de ser el Ferrari... A ningú que li passe ;) Salut i abraçada!
EliminaSi tot fos tan fàcil, de què servirien els bons càrrecs! 😉
ResponEliminaBen trobat.
Aferradetes, Pep.
Així és, Paula. Imagina per un moment que, per a ser rei, només calguera haver nascut fill de rei... Sort que les coses no són així, si no no vull ni pensar-ho... ;) Abraçada i moltes gràcies!
EliminaLa sort de tenir padrins, vaja ;-)
ResponEliminaLa mateixa. I la barra de creure que de sort res sinó que un naix on toca perquè yo lo valgo, que algun cas diria que n'hi ha... Moltes gràcies i content de veure't, cantireta :)
Elimina