No, no parle de mi, encara que podria ser el cas. Parle d'aquest curiós animalet, que m'ha vingut al cap aquests dies a tall de l'entrada sobre
noms científics de l'altre dia (i, sobretot, dels comentaris sobre quins sers vius podrien merèixer segons quins noms). Es coneix com a
farumfer o rata talp nua
(Heterocephalus glaber), viu en el nord-est d'Àfrica, i convindreu que, si més no des del punt de vista estètic, no es tracta d'un ésser especialment agraciat: amb poc menys de deu centímetres d'envergadura i virtualment cec (té hàbits eminentment subterranis que no requereixen una visió gaire desenvolupada), la seua pell desproveïda de pèls i de pigments, les orelles pràcticament inapreciables i els seus grans incisius, li donen un aspecte que en conjunt cabria qualificar, com a mínim, de singular.
El cas, però, és que darrere aquesta grotesca aparença s'amaguen trets únics que fan d'aquesta espècie un dels mamífers més fascinants. El primer d'ells, realment sorprenent, és el seu caràcter d'espècie
eusocial: els farumfers, que s'alimenten d'arrels i tubercles, viuen en colònies subterrànies formades per quilòmetres de galeries, i formen en elles societats anàlogues a les de les formigues, les abelles o els tèrmits. Cada colònia compta amb una femella fèrtil que actua com a reina, fins a tres mascles també fèrtils que s'aparellen amb ella, i un nombre variable d'exemplars estèrils (mascles i femelles) que fan d'obrers o de soldats. Hom pensa que el control que exerceix la reina amb la resta de la colònia es deu a certes
feromones que excreta amb la seua orina, les quals condicionen el comportament dels fins tres-cents individus que poden arribar a formar-la.
Però per si no hi haguera prou amb aquesta cridanera característica --només compartida, entre els mamífers, amb una altra espècie pròxima de
rata talp--, en els últims anys està prestant-se una atenció molt especial a uns altres trets excepcionals d'aquesta espècie: la seua
longevitat (pot viure més de trenta anys), la capacitat per viure en un ambient hostil i amb baixes concentracions d'oxigen o, molt especialment, la seua aparent
resistència al desenvolupament de tumors. No solament no s'ha observat mai cap exemplar de farumfer que els patisca, sinó que fins i tot semblen resistir quan se'ls exposa, en el laboratori, a elevades concentracions d'agents carcinògens. Aquesta propietat, que sembla deguda a un gen que inhibeix la proliferació cel·lular típica dels tumors, pot aportar dades rellevants per a conèixer millor aquesta malaltia, i ha convertit les rates talp en objecte de nombroses recerques biomèdiques.
En resum: que, com és ben sabut, les aparences enganyen i fins i tot darrere l'aspecte més abominable pot amagar-se un cor noble i generós. O potser simplement és que, com deien els
Manel, els guapos són els raros... Per cert, fa uns mesos van nàixer, al
Bioparc de València, unes cries de rata talp que van merèixer, per la seua singularitat, un comentari en la premsa local; jo no gosaria dir que el titular escollit per a l'ocasió fóra desencertat, però no em negareu que, entre tantes característiques excepcionals, potser el (o la) periodista podria haver-ne escollit alguna altra...
Ja sé que no és divendres, ni això de que tallen la llum a les Conselleries per falta de pagament --la meua s'ha lliurat, pel moment-- és cosa de broma sinó tot el contrari. Peró no em puc resistir a posar-la. "Els xavos que hi havien per l'enllumenament / se'ls ha gastat l'alcalde en putes i demés", diu Al Tall; no costa molt adaptar-ho al cas. Que vinga la llum, i ells que se'n vagen, tots juntets, a fer la mà!
