Feliç 2013

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d'enemics o bé d'objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol

És possible que aquest que comença no siga, tampoc, un any senzill. Però si més no, que no ens prenguen les ganes de seguir lluitant. Ni de pujar muntanyes. Salut i bon any, i que cap somni es quede en un calaix.

Ara marxe a buscar l'Home dels Nassos, que diuen que l'han vist fa una estona per Alcoi; però no puc resistir-me a deixar aquesta imatge, que li manlleve a l'amic Àngel (gràcies!): si l'any no pinta bé, sempre podrem tractar de pegar-li la volta...

Pedra sobre pedra

"Todo es calizo de piedras sólidas, medianamente útiles para cal: sus bancos, regularmente de tres pulgadas de grueso con poca interposición terrea, estan horizontales con alguna inclinación en las faldas, profundamente hendidos, y como partidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otras irregulares; pero con encaxes mutuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro antiguo de ladrillos, y por esta razon los llamó el vulgo Llibrería, ó conjunto de legajos de libros sobrepuestos." Així el va descriure mossén Cavanilles fa més de dos-cents anys, i la veritat és que no hi caldria afegir molt més. Només, per si no el coneixeu, que el barranc de la Llibreria, fàcil de trobar i agradable de trescar, és un dels molts i molt recomanables paratges que esguiten els estreps xixonencs de la Penya-roja, el Quarter i la Carrasqueta, i que una caminada sense presses per aquestes terres esquerpes de pinedes i senglars sempre paga la pena. I potser, també, que és possible que Cavanilles no encertara amb la seua interpretació sobre l'origen vulgar del topònim (la pronúncia local s'hi refereix sovint com la Llebreria, i Coromines el vincula amb una arrel àrab Al-abbaríya, que vindria a significar travessar), però això no li treu gens de la seua força evocadora: ben mirat, hi ha moltes altres coses que ens volen fer empassar com a veres, i no estan tan ben trobades.

És evident que no és el que era, sobretot des que ens han 'espanyolitzat' --un poc més-- el calendari, i només en alguns llocs es manté com a festiu local; però el Segon Dia de Nadal segueix sent, en la meua terra, un dia assenyalat i una mostra de la nostra resistència a perdre totalment allò que ens distingeix d'uns i ens agermana amb altres. Els el podríem canviar, per exemple, pel seu dotze d'octubre: per a nosaltres, Sant Esteve, quan es cantava l'Epístola Farcida i el dia creix un pas de llebre.

Bones festes

Vint-i-tres de desembre i vint-i-tres graus, aquest matí, passejant pels racons de la Carrasqueta: ha renascut amb força el Sol Invicte, origen remot --diuen-- d'un Nadal del qual hui fem vespra de la vespra. "Feasts have been part of human culture since long before we worshipped a monotheistic god. It is a deep-seated part of our social nature, and humans are arguably the most social animals on the planet", escrivia ara fa un any Elisabeth Cornwell. Trobar els moments, les fites més escaients per celebrar aquestes festivitats consubstancials a la nostra naturalesa social, degué ser també una ocupació important per aquella primera humanitat; i sembla evident, atenent a la seua persistència, que aquest moment de l'any en el que, en el nostre hemisferi, el sol renaix i els dies comencen a allargar-se, va ser una tria encertada. Yalda, Hanukkà, Nadal van vindre després, i jo, ja ho sabeu, sóc també del parer que, en el principi de tot, hi ha --cite de nou a Cornwell-- "la nostra ment social, que indueix a la unió i la companyonia". En qualsevol cas, i un any més, el desig torna a ser el mateix: siga el que siga el que celebreu i amb el nom que ho celebreu, que pugueu fer-ho de la millor manera possible i  amb aquells als qui estimeu. De tot cor, bones festes!

Cicles

Tots els anys, si les circumstàncies ho permeten, tracte de reservar alguns dies lliures per tal d'anivellar, en la mesura possible, les intermitències festives que caracteritzen aquestes (entranyables) dates. Tot i això, ja siga per la meua general desafecció cap a aquesta època de l'any, o bé perquè, entre unes coses i altres, quan vens a adonar-te'n tens l'agenda nadalenca més atapeïda que la de qualsevol setmana faenera, sempre m'ha resultat difícil considerar aquesta pausa com unes autèntiques vacances. Enguany, però, m'hi encare amb una perspectiva diferent, no solament perquè poques vegades he sentit una necessitat tan imperiosa de perdre de vista --ni que siga només per uns dies-- els maldecaps, les incerteses i les indignacions quotidianes, sinó també per la sensació que aquest breu allunyament de la rutina diària pot ser una ocasió immillorable per tancar definitivament algunes portes que fa temps que grinyolen i veure d'obrir-ne d'altres noves (o, si vos estimeu més la terminologia a l'ús: és hora de canviar de cicle). I en això estem, ara com ara: encetant un nou baktun --per un segon, quan m'he despertat aquest matí, he pensat que la profecia estava complint-se i que el món s'encarava al seu final; de seguida m'he adonat que era, simplement, ressaca-- i, durant uns dies i amb tota propietat, de vacances. Pel moment, feliç solstici, i bon cap de setmana!

Com que els dies es presten a la mística, i ja he parlat alguna altra volta de la meua debilitat per Mike Oldfield, he estat temptat de proposar hui algun fragment adient de Songs of Distant Earth (evocador, a més, del meu admirat Arthur C. Clarke). Però des de dimecres passat no em puc treure del cap aquesta cançó, igualment escaient, i he decidit deixar-la, amb una abraçada d'ànims i tot l'agraïment als companys i companyes que, durant molts anys, han volgut plantar cara des de la radiotelevisió pública valenciana a la corrupció, el despotisme, la ineptitud, la manipulació i la indiferència, i que ara ho paguen amb els seus llocs de treball. Arribarà el matí que el plor serà d'alegria...

Nóm led if al

La imprecisió de la profecia i la manca de detalls concrets sobre la seua formulació exacta van facilitar que proliferaren les interpretacions més diverses i agosarades sobre la forma en que podria finalment esdevenir-se: tempestes solars extraordinàries, forats negres, inversions en l'eix de la Terra, col·lisions catastròfiques amb asteroides, planetes errants o d'altres cossos celestes... Fins i tot hi hagué qui va postular una imminent i devastadora invasió alienígena. Ningú, però, va encertar a preveure allò que realment va succeir: el vint-i-u de desembre, a les 00:00, el temps es va detindre de sobte i, invertint el que fins aleshores havia estat el seu curs natural i inexorable, va començar a transcórrer cap a enrere. Cal dir que, en el primer instant de la nova era --just abans de començar a desviure allò viscut sense tindre consciència d'estar fent-ho-- el fenomen va ser celebrat amb un momentani i imprudent entusiasme per la majoria de la població del planeta...





Després de publicar aquest matí l'entrada, he vist l'apocalíptica proposta de Jesús M. Tibau per al seu 265è joc literari --que segur que no serà l'últim-- i m'ha semblat que, amb una petita adaptació, la imatge que suggereix podria ser una il·lustració adequada per al que he escrit...