Nepal, un tast

Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de  trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.

Ja veieu: aquesta vegada, hi havia una bona raó per al silenci temporal de La línia. I, tot i que només ha esta una visió fugaç i necessàriament superficial del país i la seua gent, encara em costarà un temps digerir les sensacions, moltes, que m'he dut des d'allà. I si, espere poder tornar-hi, algun dia i no molt tard; i no només --que també-- per les muntanyes...