Karma

No hi ha dissabte de glòria sense diumenge de ressaca. Que tampoc és que me’n passara molt, la veritat, però una final de Champions, amb exhibició del Barça i aplec d’amics congregats per a l'ocasió, justifica de sobres algun petit excés, tant en l'apartat de fermentades com en el de destil·lades. Per això, en tocar retirada la matinada de dissabte, vaig assumir com inevitable que algún efecte secundari de l'agradable vetlada es faria notar al dia següent. El que no esperaba era amanéixer diumenge amb un mal de queixals com feia molt de temps que no tenia, d’aquells intensos i persistents que semblen arrapar-se per tot el crani i que et deixen d'una mala llet descomunal i sense ganes de fer res; i, molt menys, de posar-se a pensar i escriure, ni que fóra per trencar els dies en que aquest blog ha hagut de guardar silenci per falta de temps per a dedicar-s'hi.

Foto de Sport

Vull pensar que seria algun efecte no descrit de les altes dosis de metamizol, però el cas és que, mentre dormitava aprofitant una de les estones de treva analgèsica, se'm va aparéixer en somnis algú que va dir anomenar-se Earl, i que em va parlar d'equilibris còsmics, de compensacions entre coses bones i dolentes, i d'un curiós principi denominat karma... Vaig despertat convençut que el punyetero mal de queixal només podia tindre dues causes: o bé era el preu que havia de pagar per reequilibrar un univers descompensat per tan bé com m'ho havia passat la nit anterior --amb un pic destacat i coincident amb el gol de Villa-- o bé estic penant alguna mala acció comesa en aquesta vida, o en alguna d'anterior de la què no guarde memòria. Tot i això (digueu-me materialista) ja he demanat hora al dentista, per si de cas només fóra una càries.

Siga com siga, faig des d'aleshores repàs detallat de la meua vida actual, alhora que m'esforce inútilment per recordar què he estat en les anteriors i vigile, amb una certa inquietud, que no em caiga una estació espacial russa al cap. Ara bé, si per una d'aquelles fóra cosa del karma, no tinc cap dubte: la pròxima reencarnació de cert conseller d'Interior haurà de ser en bacteri, preferentment Escherichia coli. De la mateixa manera que espere, també, que algun conseller d'Educació es veja abocat sense remei a reencarnar-se, successivament, en cogombre, pepino i cucumber pels segles dels segles. Altrament, exigisc que se me'n passe el mal de queixal ara mateix. I sense condicions.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

L'endemà, per fi

Francament, tenia moltes ganes de que passaren. Supose que hi contribueix la notable --i en gran part lamentable-- previsibilitat dels resultats, respecte als quals vos estalviaré pel moment cap anàlisi detallada, atesa la profussió de comentaris assenyats disponibles a hores d'ara a la xarxa: només feu una ullada a molts dels blogs amics que hi ha ací al costat i que se'n ocupen amb molt de trellat. I això que, en aquesta ocasió, he mantingut fins el darrer moment incògnites importants que, finalment, han acabat revelant-se com algunes de les poques satisfaccions a les què apel·lar tal dia com hui: entre elles, la rellevant entrada de Compromís a les Corts --celebre, també, que hi estiga present Esquerra Unida, però això em semblava a priori més probable-- o el més que previsible canvi de govern a Alcoi si fructifiquen, que estic segur que sí, les negociacions entre els tres partits que fins ara han estat a l'oposició. Amb tot, i a pesar que fins i tot ha hagut dies que no semblava ni que estiguerem en campanya, he de reconéixer-ho: se m'ha fet pesat.

Ara, per bé o per mal, ja han passat, i és hora de seguir fent camí fins a la pròxima fita, no necessàriament electoral. Ja sé que no és gran consol però, objectivament i en general, no estem pitjor que fa quinze dies: la majoria relativa d'habitants d'aquestes terres que no consideren important que es censuren televisions, que es privatitzen serveis públics essencials, que s'ignore la llengua i la cultura pròpia --i catalana-- o que s'enriquisca a amics i coneguts a l'empara d'una interpretació certament singular de l'interés general, s'ha mantingut pràcticament invariable d'ençà les últimes eleccions; la qual cosa, a la vista de la blavor del panorama general, no deixa de ser remarcable. I tenim noves veus a les Corts, i --digueu-me ingenu, de nou-- encara conserve esperances fundades sobre les possibles conseqüències reals de les acampades i el 15M... Però ja havia dit que no faria anàlisis, i no m'hi vull embolicar ara. Hui ja és l'endemà i, pel moment, només puc assegurar una cosa: no torne a escriure res de política fins que passe la final de la Champions. Com a mínim.


Una nota final: lamente moltíssim que entre tot allò que ens agermana amb les Illes hi figure, de nou i des d'ahir, una penosa i aclaparadora majoria absoluta de la dreta, de conseqüències imprevisibles però gens tranquil·litzadores per a qui s'estima el país, la llengua i la cultura. Si fóra el cas que calgueren, molts ànims als amics i amigues d'aquella banda del mar, que mai no han deixat de fer-los front als enemics de la terra però que ara ho hauran de fer amb més força si cap. Una aferrada!

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...

Ramón Fernández Durán

Ha marxat un gran lluitador i una persona extraordinària. Ens deixa un gran buit, però també una obra extensa i insubstituïble, i un exemple excepcional de dignitat, valentia i coherència. Per això em sume a les veus --moltes i amb paraules molt més encertades que les que jo podria fer servir-- què, en els últims dies, el recorden. Moltíssimes gràcies, Ramón, amb tota l'estima.

Amb ulls d'alcoià

Dicta un costum ancestral i àmpliament acceptat que, en els titulars que utilitze la premsa alcoiana per a descriure el dia després les Entrades de Moros i Cristians, hi figuren necessàriament els termes  "color" i "espectacular" per referir-se a la cristiana, i "magia" i "suntuoso" per a la mora. Als quals sol unir-se, amb una freqüència certament significativa, una referència genèrica a un element molest però consubstancial, també, a la primaveral celebració: "La lluvia no pudo con la fiesta". No va poder, ahir, amb els actes oficials (després d'un dia asolellat i inusualment calorós, la tempesta de trons i llamps va esclatar poc després que l'alferes moro acabara el seu recorregut ben passades les deu de la nit). Però va espatlar un poc els plans dels què, aprofitant que enguany s'havia traslladat la festa a cap de setmana, esperàvem la nit per deixar-nos caure per la Plaça de Dins. Es va fer, en tot cas, el que es va poder, i si l'any que ve tornem a estar, bon senyal serà.

Les festes han seguit hui, entre comentaris sobre la qualitat dels boatos dels càrrecs i els tallons en la desfilada del matí, amb el dia dedicat al Patró. I acabaran, demà, amb el dia dels Trons, sense cap dubte el meu preferit i el que més enyore dels meus temps de fester actiu. Quant a mi, faig pel moment un parèntesi perquè demà cal treballar i no serà fins la vesprada que, si no passa res, faré encara per acostar-me de nou a Alcoi. Em perdré, malauradament, les entranyables ambaixades ("Mucho prometes ahora/mas nada cumplirás llegada la hora": especialment escaient en plena campanya electoral) però, ni que siga per una estona, paga la pena anar a escoltar el soroll dels arcabussos i l'embriagadora aroma de la pòlvora. I, al final del dia, s'apareixerà Sant Jordi, tornaran a guanyar els que s'esperava que ho feren i tot tornarà a la normalitat. No serà fins el dia següent que tornaré a pensar en les imminents eleccions, en les que també --com a les festes del meu poble-- tornaran a guanyar els que s'espera que ho facen, però en les què queden encara moltes incògnites per resoldre i molt de camí per fer: segons cantaven al meu poble en temps de la Segona República, fins i tot Sant Jordi, en un moment donat, no s'ho va veure clar del tot...

Perquè el nostre patró

s'ha fet republicà

i en compte de matar moros

ara mata capellans

En el meu cas, la comentadíssima apagada de Blogger dels últims dies ha tingut com a conseqüència dues pèrdues significatives: la de la meua confiança en la fiabilitat del sistema (mai més oblidaré guardar una còpia de les entrades, pel que puga passar), i la de les quatre ratlles que vaig escriure el dia 12 sobre el terratrèmol de Lorca, de les què no he conservat cap esborrany. No tractaré de refer-les ara, però torne a aprofitar per expressar allò fonamental: un record i tot l'afecte pels que han patit aquesta catàstrofe, i per aquella ciutat a la que aprecie especialment. També els terratrèmols es veuen, amb ulls d'alcoià, d'una forma un poc especial.

Festa

Aparentment superada la dràstica i involuntària cura de desintoxicació bloguera amb que ens ha sorprés la plataforma que alberga aquestes planes, reprenc la meua intenció inicial per a tal dia com hui. La qual, tal i com havia estat avançat en entrades anteriors –perdudes, pel moment, en algun lloc del procel·lós ciberespai-- es limitarà a reiterar de forma clara i rotunda que, per a qui escriu açò, ser del Barça és el millor que hi ha, passe el que passe a Wembley i a qui li pique que es rasque. I, ja que estem, a recordar també que durant el cap de setmana deixaré gustosamente aparcades altres ocupacions i preocupacions, per tal de prestar atenció preferent a moros, cristians, café-licor i d'altres components essencials de la Festa del meu poble. Si algú s'anima, allí ens veiem. Per Alcoi i per Sant Jordi. I visca el Barça. I bon cap de setmana, clar.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.

Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.

 

 

Idurar n Watlas

Aquesta vegada no va haver cim: el fort vent i una nevada intensa no ens deixaren ni intentar-ho. I sap greu perquè la vesprada anterior, fent un passeig d’aclimatació des del refugi del Tubqal i amb un temps perfecte, vam quedar a prop d’arribar-hi, però el pensament de fer l’ascensió amb més tranquil·litat al dia següent (no es preveia, en principi, un oratge tan roín) va fer que ho deixàrem córrer... Aquesta ha estat –junt amb el record permanent del recentíssim atemptat a Marràqueix: emocions molt intenses ahir, a la porta del Restaurant Argana, en la plaça de Djemà el Fna— l’única ombra d’un viaje curt però magnífic. Poca cosa es pot copsar, en tan poc temps, d’un país com aquell. Però, amb un poc més de calma, potser que escriuré algunes ratlles sobre la impressió que m’han causat els seus espectaculars paisatges muntanyencs, els suggeridors llogarets de pedra i tapial que s’escampen per la vall del riu dels Aït Mizzane, i l'amabilitat i el caràcter de la gent que hi viu. Pel moment, vos deixe algunes imatges, i la intenció ferma de tornar ben prompte a aquelles muntanyes del Watlas; i no solament perquè m’ha quedat el cim per fer.