Són només un grup de vulgars i gregaris avellanencs, arrecerats --ho fan sovint-- al capdamunt d'una tanca. Però des que els he vist, fa només una estona, que no he pogut deixar de pensar en com pot resultar de convenient disposar d'una closca adequada quan d'allò de què es tracta no és tant de sobreviure en grup com de fer-ho a ell...
Elle ne me quitte pas d'un pas,
fidèle comme une ombre
fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là,
aux quatre coins du monde
aux quatre coins du monde
crec que moustaki és el meu preferit- o està entre els que més em colpeixen, entendreixen, em fan recordar...
ResponEliminaet fas fort, en la solitud, també. tot és qÜestió de saber aprofitar-la (aprofitar-ho)
coralet
També a mi em passa amb Moustaki, Coralet. Descobrir "Ma liberté" en plena adolescència va ser tota una revelació (i encara em dura...)
ResponEliminaDe vegades és una bona companya, la soledat; sobretot, quan la multitud és fa feixuga i les closques no basten. Però, com tu dius, cal aprendre a aprofitar-la.
Bonic post i bona reflexió...
ResponElimina... des de molt lluny:
La Fada
Gràcies, Fada! Estigues on estigues, saps que sempre eres benvinguda en aquesta finestreta. I no descuides la teua, que ens agrada seguir descobrint coses... Molta sort i endavant!
ResponEliminaEl caragol té habitatge sense hipoteca, si es troba sol busca companyia fugint del sol. Més sobre el caragol: http://bestiolari.blogspot.com/2010/10/el-caragol.html
ResponEliminaGràcies pel comentari i per la referència, Vicent. Un blog molt interessant, el Bestiolari ;)
ResponEliminaEn alguns pobles destrellatats de la contornada, i amb intencions clarament ofensives, als alcoians ens diuen "caragols" de malnom. Però com que tenim sentit de l'humor, hi ha qui ha decidit que el nom ens va bé perquè eixim amb la pluja --per allò de que sempre plou per Sant Jordi. I fins i tot algú ho ha dut més lluny i tot... Salut!