Flors com les del meu pressumpte Disocactus mostren una combinació de característiques que es consideren sovint com adaptacions a la pol·linització per mitjà d’aus. La forma acampanada de les flors --que solen ser molt riques en néctar--, l’absència d’olor i, sobretot, els seus colors brillants, quasi sempre dins la gamma del roig, semblen ser trets que atrauen poderosament certs grups d’ocells que, com els col·libris en Amèrica o els suimangues en Àfrica, s’han especialitzat en aquest nínxol ecològic. En tot cas, no sempre és fácil relacionar el conjunt de característiques de les flors –el que s’anomena una síndrome floral—amb un pol·linitzador determinat, i no tinc informació concreta sobre quins podrien ser els d’aquesta espècie; d'altres pròximes són pol·linitzades per arnes o fins i tot per rates penades.
Però, encara que no ho semble, no volia parlar hui de taxonomia dels cactus, ni tampoc de la seua reproducció; simplement volia dir que, en florir cada mes de maig, el meu pressumpte Disocactus em retorna a la memòria totes les finestres, balcons i terrassetes en què va florir abans, i això m'agrada. I m'agrada, també, el color fúcsia de les seues flors; sobretot quan contrasta amb el verd amb el què, també cromàticament, es complementa...
El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.
Quina joia d'article, Josep!, i de vídeo! D'on has tret aquesta gravació? Hi ha plantes que sempre seran les del pati de la mare, i de l'àvia. Damunt, el nom popular d'aquesta, que per a mi també és "ploma de santa Teresa", és de traure's el barret, d'entranyable i expressiu (ara, no tinc ni idea de quin sentit pot tenir). M'has deixat impressionada amb això que els ratpenats també poden pol·linitzar: és veritat?
ResponEliminaSalut. I gràcies per aquests regals.
Moltes gràcies, Maria Josep! Tens raó: a quantes cases hi havia les 'plomes' --imagine que el nom ha de vindre de la forma de les tiges, que recorda vagament a una ploma--, les murcianes, les aspidistres, les cintes o els 'polps'... Ara, amb els vivers, tot és més fàcil; o potser més complicat, ves a saber.
ResponEliminaLa gravació és una d'aquelles joietes que amaga youtube, que et trobes de casualitat però que no pots deixar de compartir. I quant a les rates penades, és cert: molts cactus --com el famós saguaro de les pel·lícules de l'oest-- tenen flors que s'obren per la nit i que estan adaptades a aquests polinitzadors.
Un plaer, com sempre, veure't per ací, de veres. Gràcies, salut!
Interessant i amè i il·lustratiu apunt .....una joia l'Ovidi!
ResponEliminaJo també en tinc una al nostre terrat, me la va regalar la meua iaia i, també, la cridem la ploma de Santa Teresa.Però enguany no la tinc tant bonica com tu, de fet pense que em diu "adeu".
ResponEliminaMa mare també la té, la ploma de Santa Teresa, és una de les típiques... Per a quan un nu escrit dels teus?? ;)
ResponEliminaLa Fada
Moltes gràcies, Elfreelang! I l'Ovidi, sempre escaient...
ResponEliminaNo la dones per perduda, Àngels: per pròpia experiència, crec que és una de les plantes més dures que conec. Però en tot cas, compta amb un ullet de la meua per a que li faça companyia.
Gràcies també a tu, Fada! La veritat és que duc una temporadeta un poc atrafegada --i encara durarà una mica, em sembla-- i no li puc dedicar tot el temps que voldria; però ja vaig pensant, per a quan estiga un poc més tranquil·let ;)
Gràcies, salut!