Impàs

No sóc una persona pacient. És cert que, de vegades, puc prendre'm el meu temps quan es tracta de decidir algunes coses: tot i els avanços assolits amb el pas dels anys, no he pogut esbandir per complet les restes d'una antiga i il·lusòria pretensió de controlar variables i anticipar escenaris. Però una vegada adoptada una determinació --i amb independència del temps invertit en anàlisi, diagnòstic i resolució-- tolere amb gran dificultat esperes, terminis o demores; quan he decidit que vull res, és també de seguida que ho vull, encara que calga fer mans i mànigues per trobar-ho o anar on brama la tonyina per aconseguir-ho. Això, quan es troba a les meues mans; perquè, quan no és així, també em passa si fa no fa el mateix. Em fa molt de desfici haver d'esperar que passe alguna cosa que no depén de mi. Fins i tot em desinqueta, quan els núvols anuncien una pluja imminent, que no comence a ploure de seguida.

Les setmanes posteriors a unes eleccions són, en la meua faena, temps de canvis imminents i difícilment previsibles. Estructura, organigrames i càrrecs directius es veuran probablement modificats en breu, la qual cosa fa prol·liferar travesses, rumors i comentaris de tota classe. Cal dir que, si més no en el nostre cas (circumscrit en gran mesura a procediments, exigències legals i terminis que només depenen parcialment de discrecionalitats personals o polítiques) la interinitat no sol produir alteracions remarcables en el ritme de treball, i tampoc no ho ha fet en aquesta ocasió. Tampoc els eventuals canvis organitzatius (tradicionalment, Medi Ambient ha estat un departament candidat a les fusions més pintoresques amb altres conselleries) solen provocar-nos grans trasbalsos a mitjà termini, més enllà dels canvis formals d'adscripció i el necessari període de tempteig i adaptació mútua. Però amb tot, i malgrat que aquesta època ha coincidit amb un moment d'especial activitat que no s'ha aturat ni abans ni després de les eleccions, la sensació d'estar instal·lats en un període d'impàs és inevitable i un poc inquietant. No durarà molt: en uns dies sabrem qui serà el conseller (o consellera) del ram, i ara com ara he de dir que no em preocupa especialment el què passe. Però no sóc una persona pacient, i tinc ganes, moltes ganes, de que passe.

Almenys, semblava que anava a ploure i ja plou...



Si que em preocupa, i molt, l'ofensiva contra l'ensenyament en valencià confirmada, amb la prepotència habitual, per l'infame conseller en funcions, simple braç executor d'una estratègia --conscient, sistemàtica i premeditada-- que persegueix convertir la nostra llengua en un cadàver maquillat com si estiguera viu (tanatopràxia, crec que en diuen). S'estan escrivint moltes coses sobre aquest tema, algunes de molt interessants, d'altres no tant. Em deixe pendent dir també la meua, per si a algú poguera interessar; però fariem bé de recordar que el mal no ve de qui executa, sinó de qui ha dictat la sentència...