Fent-nos sentir

Trobe que n'erem molts --pel que vaig veure, trenta mil no em sembla una xifra gens exagerada-- però m'haguera agradat que en fórem molts més. Amb tot, la tebiesa amb que ha estat tractada la notícia en el mitjans espanyols, junt amb la ja acostumada virulència d'alguns comentaris dels lectors (que van, com és habitual, des de l'evident i tradicional manipulació catalanista fins a la necessitat d'acabar amb la inacceptable imposición d'un dialecte inútil i medieval al que caldria deixar "morir en paz"), fan pensar que l'objectiu es va acomplir, si més no en part. Ara, cal seguir fent sentir amb força la nostra veu, però convindria també seguir reflexionant sobre les arrels profundes del problema i afrontar-les amb valentia i imaginació, però també sense cap concessió més.

Ja ho vaig dir en l'entrada que precedeix aquesta: vist des de l'òptica de qui no se'n dedica professionalment i només aspira a fer servir la seua llengua --a nivell d'usuari-- de forma normal i en un País normal, la supervivència del català al País Valencià (què és tan com dir la pròpia supervivència del País) no és només una qüestió de voluntats individuals, de disseny tècnic del sistema educatiu o de lleus ajustaments en el marc jurídic, que també. És, essencialment, un problema polític, i va molt més enllà de l'eventualitat de quí ocupe de forma més o menys legítima el Palau de la Generalitat per a presidir la comunidad autónoma. I, quant a la llengua, basar la resistència en postures individuals, voluntaristes i més o menys heròiques no funcionarà: cansa, deprimeix i és incòmode. Seguir negant l'existència del conflicte --o tractar de suavitzar-lo per tal d'esperar, així, que es produisquen adhesions massives i espontànies a la nostra causa-- és simplement una ingenuïtat i, probablement, un suïcidi. O, com deia el meu avi: igual acabem fent, una volta més, de cabró i a la presó.

Pensava, mentre em rebaixava amb un alka seltzer l'abranor que m'ha provocat la lectura de la premsa del dia, que mai no he entès perquè els entusiastes del castellà --tan segurs com estan de parlar una llengua moderna, útil, viva i competitiva-- no proposen mai que s'elimine per innecessària la despesa pública que representa el Instituto Cervantes, la Real Academia de la Lengua i altres paradetes per l'estil; igual és perquè una part substancial de la factura no la paguen ells. Encara més: si són tan partidaris de la lliure competència entre llengües, haurien de demostrar que la seua fe cega en la grandesa i la puixança del "español" és sincera, i proposar d'una vegada el castellà voluntari a totes les escoles. I com que el català, segons ells, no passa de ser una relíquia pintoresca que està com aquell que diu més allà que ací, tampoc no haurien de tindre cap por de començar per les nostres...